Estimada mestra, ets la millor

He assistit darrerament a dos actes on homenatjaven mestres jubilats –i jubilades- entre els quals enguany em compto. El primer era la inauguració de curs de L’Hospitalet, hi va haver conferència de mediàtic (el senyor Escribano de la tele) i una desfilada final de professorat, ens van obsequiar amb un bolígraf de luxe. El segon acte, més breu, era per al professorat de Barcelona-comarques que es jubilava, també vam desfilar i ens van regalar un llibre i un sobre amb un paper que jo vaig pensar que seria un talonet amb alguns euros de propina, però que era una carta del conseller lloant la nostra noble tasca.

En aquests actes hi sol haver excessius parlaments dels representants dels estaments oficials. Hi ha qui és discret i breu i hi ha qui s’enrotlla en excés, hi ha de tot. Un dels parlamentaris va fer referència al fet que els qui ens jubilàvem havíem treballat en aules amb trenta i trenta-cinc alumnes. No vaig gosar aixecar el dit i demanar la paraula per dir-li que amb quaranta, cinquanta, seixanta, setanta i fins i tot cent, com en el cas de la meva darrera cap d’estudis, que es va iniciar a L’Hospitalet en uns anys en els quals les consignes eren escolaritzar com fos.

Els actes d’aquesta mena, com els de concessió de determinats premis literaris, es fan més, em sembla, per a un cert lluiment dels homenatjadors que no pas dels homenatjats. En ambdós casos m’hi va faltar el parlament d’algun mestre dels jubilats, explicant les seves experiències i records, la nostra professió sempre es dilueix en el conjunt. Recordo que fa anys, amb ocasió d'un treball pedagògic col·lectiu, una companya meva es va queixar perquè en la publicació del treball van posar els noms, títols i referències de tots els qui eren experts, llicenciats i coses així, per acabar amb un lacònic 'grup de mestres' quan, de fet, els mestres eren els qui havien fet la feina. Això passa moltes vegades i poca gent protesta, en general, hem assumit que no som importants, que no necessitem reconeixements individuals i si algú té ambicions acostuma a emigrar cap a llocs educatius allunyats de l'aula. Un dels senyors importants que van parlar va recomanar de forma insistent que escrivíssim les nostres biografies. També vaig estar a punt d’aixecar el dit per preguntar si ens les publicarien i promocionarien, un cop escrites, sobretot perquè ja tinc unes quantes pàgines a punt, aquestes de les memòries de la mestra gairebé velleta que vaig penjant al blog de tant en tant. Però, covarda com sóc, vaig restar en silenci, no fos cas que em posessin de cara a la paret o m’enviessin al racó de pensar, que és la versió moderna de la paret dictatorial.

En d'altres homenatges semblants, la cosa resulta molt més solemne i el pica-pica força més acurat. Una companya meva més gran sempre recorda el magnífic berenar que els va oferir l'ajuntament de Barcelona en la seva època jubilatòria, un vespre de fa alguns anys, per això no puc generalitzar sobre el tema i parlo, tan sols, de la meva experiència, ep. L’horari d’ambdues celebracions, en aquest cas, va ser al migdia, a les dotze, una hora, em sembla, força desavinent, si no és que en acabar et conviden a dinar, cosa que no sol passar. El refresc i el suposat vermut van ser molt modestos, potser a causa de la crisi, una mica com de foc de camp, patates rosses i galetetes salades, però potser això ja convé a la nostra professió que sempre s’ha mogut en aquests contexts de precarietats diverses. És clar que no hi anàvem pas a afartar-nos, però, vaja, que amb el que es gasta per a tants d’actes oficials...

En aquest segon cas ens van regalar un llibret que es diu ‘Estimat mestre’, firmat per l'autora. Un altre dels senyors que van parlar (quatre senyors i una senyora a la taula, els càrrecs de responsabilitat, àdhuc en camps tan feminitzats continuen en mans masculines) va incidir en el fet que ell hauria escrit ‘Estimat mestre, estimada mestra’ com excusant-se una mica a causa del títol. I és clar, amb el que ens han fet insistir a l’escola en el tema epicènic i amb el que s’hi apliquen els representants de partits moderns i no tant! I això que l’autora del llibre és jove, més o menys. Ai, ai, ai!

El llibret que ens van regalar, d’una col·lecció de volums breus, dedicats a una certa divulgació temàtica i, m’imagino, d’encàrrec, recull testimonis de personatges diversos sobre els seus mestres i professors. Els personatges són: Ainaud de Lasarte, Jordi Pujol, Rosa Regàs, Rubert de Ventós, Pasqual Maragall, Roser Capdevila, Sebastià Serrano, Lluís Pasqual, Eudald Carbonell, Anna Veiga, Ferran Adrià, Mònica Terribas, Màrius Serra, Miquel Poveda i la Beth Rodergas cantant. Com es veu, una bona majoria de senyors, cosa que en els temps que corren resulta un gran greuge comparatiu, ni en aquesta mena de treballs no es té en compte la paritat. Reflexionar sobre el tema i la tria em portaria molt lluny, que cadascú hi mediti abastament segons li sembli.

El llibret és distret, amb anècdotes diverses i moltes escoles bones pel mig, encara que també alguna de barri, com la religiosa modesta on va anar Adrià, i que, per cert, forma part de la competència privada a l’indret on jo treballava darrerament. Una d’aquestes escoles religioses però normaletes que esberlen el mite dels murs entre pública i privada quan de fet, estic tipa de dir-ho, els murs més sòlids són els del barri i l’entorn i la butxaca paterna.

Un llibre d’aquesta mena el podien haver encarregat també a un mestre, ja que som molts els mestres lletraferits, en podíem haver tret molt més suc. Porta un pròleg de Cardús, ep, poca broma. Pero penso per exemple en el tàndem Jaume Cela-Juli Palou, que tant han escrit sobre l'escola real, i en molts d’altres. Una mestra que es jubila el proper any em va dir que si va a alguna reunió demanarà que donguin llibres escrits per mestres, que n’hi ha molts, i que si pot ser, siguin de L'Hospitalet. Al menys haurem venut uns quants llibres més, ves.

El llibre m’ha donat una idea, escriure’n un que es digui ‘Odiats i odiades mestres’, crec que trobaria molts testimonis de tota mena que no tenen un record massa bo de la nostra professió, resultaria divertit i trencador i potser ajudaria a qüestionar el paper de l’escola al llarg del temps, una cosa una mica revolucionària i anarquitzant, vaja. També podria escriure ‘Odiats i odiades alumnes’, un llibre dur, amb anècdotes tremendes, car n’he tingut uns quants que m’han amargat la vida, és clar, perquè allò de la bondat innata infantil és un gran mite, molt bonic, però irreal. I també, encara ‘Odiada administració educativa, odiat administració educatiu’, per exemple, una mica perillós, inquietant i potser fins i tot políticament incorrecte. En tots els casos podria recollir testimonis, la majoria no serien tan famosos com els del llibre esmentat, serien la veu del poble anònim i oblidat, en gran part. En aquest darrer homenatge, a més, també donaven el llibret i la carta i les gràcies a persones que han treballat per l’educació però no pas des de les aules, sinó en aquest entorn paraescolar que cada dia és més gran i nombrós, em temo que en propers cursos seran molts més ells que no pas nosaltres, tal i com va tot.

Més enllà de consideracions filosòfiques i immersa en l’àmbit educatiu a causa d’aquest post, diré que estic molt contenta d’haver retrobat per la Rambla del faisebuc un grup d’alumnat del Samontà, l’escola de L’Hospitalet on vaig ser més anys, crec que la majoria tenen bon record de mí i jo també el tinc molt bo d’ells (no pas de tots, però sí dels que m'he retrobat per ara) i d’aquells anys d’entusiasme i posterior desencant, fins al punt que va ser una de les primeres escoles que ens van tancar a la ciutat, quan era de les més antigues i hi havíem fet molta feina. Una història gris, poc explicada encara, la d’aquells tancaments que no van tenir en compte ni la tasca feta ni els projectes ni la història educativa sinó tan sols, com en el cas de la televisió, les audiències. La resta, com en tants altres temes, és literatura, encara que sigui literatura pedagògica.

M’he deixat al tinter que tant en un cas com en l’altre ens van oferir un concert infantil, en aquest segon acte de violí, al càrrec d’alumnes d’una de les escoles de la ciutat que fan una experiència musical a l'entorn d'aprendre a tocar un instrument. La bona voluntat millorava les mancances musicals, emocionava professionalment veure aquella colla multicultural hospitalenca, aplicada i entregada a fer anar l'arquet amb perícia, però també m’hi va faltar solemnitat, per exemple, portar els nois i noies al menys amb una samarreta del mateix color i no com si acabessin de venir del pati, amb els texans atrotinats d'anar al cole. Són detalls de forma però no m’imagino al grup d’infants de l’Orfeó Català, per exemple, sortint a actuar en un acte solemne amb aspecte tan descurat. Potser així queda més progre i potser ja sóc del temps de la polca, és clar, però segur que aquella colla d'infants concertistes es muda de forma molt més adient a les festes familiars de casa seva. He il·lustrat el post, per fer ambient, amb una foto escolar sense alumnes, d'una exposició de Sant Jordi de fa temps, ja que amb tant de control sobre les imatges s’ha de tenir cura de la qüestió, però us asseguro que hi eren.