Més reflexions educatives contemplant el mar de novembre

L’ensenyament i els seus problemes, problemes humans i complexos, són i seran difícils de resoldre, més aviat, crec, no es resoldran pas amb lleis i mides diverses, em temo que la cosa ve de lluny.

Quan jo estava acabant magisteri, per allà aquells anys de la transició, com molts una mica grandets ja sabeu, el nostre món proper bullia. Quan vaig acabar magisteri vaig intentar fer Filosofia o Pedagogia amb aquell enyorat i reeixit Pla Maluquer. Aviat les classes es diluïen entre assemblees, vagues, tancaments i d’altres activitats diverses del moment. Una vegada vaig escoltar un company comentar:
-N’estic tip, hauria estat preferible estudiar durant l’autarquia.
El comentari contenia ironia, és clar, però el fet és que molts d’aquells líders que propiciaven l’aprovat polític i coses així van arribar a fer carrera política més endavant. A la gent silenciosa amb ganes d’estudiar i de normalitat se’ns menystenia. El fet és que aquelles gresques constants em van desanimar, a més del fet que hi havia poques possibilitats per als estudiants nocturns i que esmerçava molt de temps en el desplaçament. Encara hi ha qui creu que amb aquells moviments vam canviar el món, cuanta llana porten los hombres en el clatello, que fa la iaia rusiñolesca al final d'aquella joia sociològica que és Gente bien.

-Aquí, qui no és ‘individualista’ és ‘massa’ –ens amollava una arrauxada estudiant de la Normal vestida amb un ponxo reivindicatiu, que protagonitzava els discursos destinats a mentalitzar-nos. No voldria menystenir aquella gent, molts d’ells s’arriscaven aleshores encara seriosament a tenir problemes, però el fet és que durant uns anys les carreres, sobre tot les d'art i lletres, es van cursar de forma molt precària. Després, molts d’aquells i aquelles es van aficionar a la política que ja era convencional i legal i van abandonar la feina a la qual, en acabar la carrera, s’havien de dedicar per esdevenir líders i liderets dels temps moderns. Alguns de bona fe es van cremar pel camí, també, però encara els costa d’admetre que el partit no era ben bé el que n’havien esperat, de la mateixa manera que al meu pare, de família religiosa, li costava d’admetre que les coses catòliques no eren com havien de ser. Al capdavall l’esquema religiós es repeteix en molts àmbits, hi ha doctors, experts, pensadors, dogmes i sacraments pertot.

La valentia sorollosa desvetlla més admiració que el treball continuat i constant, és clar. Fa uns dies escrivia sobre Ferrer y Guardia, va ser molt valent a l’hora de morir i va desvetllar l’admiració fins i tot del guàrdia civil que el vigilava. Se suposa, de forma idealitzada, que a l’hora de morir, si és lúcid, un es mostra com és de veritat, però això no és ben bé així, o, en tot cas, es fa difícil demostrar-ho, encara que una mort heroica fa oblidar moltes mancances i responsabilitats anteriors, sobretot, en els nostres temps, si el mort se suposa que era d'esquerres, és clar. En tot cas, a nivell individual, sempre és millor sobreviure en l'anonimat mediocre i, covarda com sóc, m'estimaria més anar fent encara que fos a genollons que no morir dempeus cridant consignes i la senyora que deia això darrer es va morir al llit, per cert. El professorat d’aquells anys sovint era etiquetat de fatxa o progre segons qüestions ben poc relacionades amb l’excel·lència acadèmica. La veritat és que, segons la meva opinió subjectiva, encara patim d’aquell mal. Una professora d’art em deia fa poc que a la facultat més que no a estudiar va anar a des-estudiar i que el que havia après de veritat ho havia après amb altres mitjans i en d'altres indrets. Avui l’arrauxament polític ve substituït molt sovint per discursos buits i molt remenament de fum amb vocabularis diversos, llenguatges dels bruixots moderns, i a l’entorn de titolacions amb nom anglosaxó que queden molt bé en el currículum. Hi ha moltes queixes a instituts i universitats sobre el compliment, per exemple, d'horari del professorat, però sovint no transcendeixen, perquè al capdavall, com hem de criticar algú que ens ha d'avaluar?

Estaria molt bé que els bons i intel·ligents fossin d’esquerra i els dolents i rucs, de dretes. Però les coses funcionen de forma molt diferent, sovint de faiçó erràtica i complexa, amb estranyes interseccions ideològiques, les persones no som sempre iguals ni actuem sempre de la mateixa manera, morir en un moment o un altre pot deixar de tu un record molt diferent. El professor d’Herida, un llibre interessant que van portar al cinema, reflexiona a l’inici de la història sobre la passió amorosa que ha desballestat la seva maduresa i portat la tragèdia a la seva família, es diu que si hagués mort als cinquanta anys hauria deixat un record molt diferent. Un error molt habitual, de tota manera, consisteix en considerar que el present és pitjor que el passat, que s’han perdut els valors i coses així. Recordo que La febre d’or hi surt un pobre i erudit professor que viu pobrament i precària mentre la fatxenderia sura per aquella societat especuladora i ambiciosa. Evidentment, per més que hi penso, ni jo mateixa sé ben bé com i què s’hauria de fer a l’escola, ara bé, es fes el que es fes s’hauria de fer bé i de forma seriosa. Però, som seriosos, els humans? Una vegada Tísner, amb aquella ironia tan saludable que rumbejava, recordo que després de criticar de forma aprofundida la situació política, va admetre, si fa no fa, que ell, en cas de manar, duraria dos dies... Doncs això.