Meditant sobre el pas del temps mentre faig la volta de la Monyos...

M’agradaria tenir prou grapa per endegar un blog amb paisatges barcelonins, anècdotes, itineraris, misteris i novetats sobre la ciutat. De fet, ja n’hi ha uns quants, de molt interessants, Barcelona Antiga, Jugant amb Barcelona, Altres Barcelones... Les grans ciutats provoquen aquesta estimació incondicional, amb totes les seves virtuts i defectes i de vegades també odis estranys, com el que reflecteix Fernández-Armesto en el seu llibre sobre la nostra ciutat, per exemple. De Madrid hi ha també blogs magnífics, diria que potser ens guanyen i tot, però, què seria de nosaltres sense la competència amb la capital hispànica? M’enamora també Madrid, sempre m’hi he trobat molt bé i els seus racons emblemàtics estan avui, com els nostres, en constant perill d’extinció. El fet és que em resulta molt difícil l’especialització bloguera, sóc persona de botigueta de barri, d’aquestes on trobes de tot, avui substituïdes, afortunadament, pels basars xinesos. Ara mateix el blog sobre les poetes catalanes m’està costant un esforç immens de concentració temàtica.

De tota manera he de dir que la meva relació amb Barcelona resta força limitada, en general, a l’espai que va del meu barri a la Via Laietana, allò que s’ha dit ‘la volta de la Monyos’, vaja. Quan no hi havia la línia verda sempre feia aquest recorregut a peu, per anar al centre, i encara, quan no tinc pressa, m’agrada molt travessar Paral·lel i Ronda, tirar pel carrer de Sant Antoni o el de la Cera, per Hospital o Carme, passar pel carrer Fortuny, pel dels Àngels, travessar la Rambla, arribar fins a la Catedral, baixar per Argenteria, per Princesa, per la Baixa de Sant Pere... La vida d'una part de la meva família havia estat molt lligada a la zona del Raval i a més de la història important que apleguen aquells carrers s'hi barreja, doncs, la meva petita història familiar.

Una activitat habitual era, amb amigues, quan anàvem a passeig, pesar-nos a la bàscula gratuïta del Regulador, de Can Bagués. En aquella bàscula he comprovat com, de forma fatalista, he anat augmentant aquests cinc quilos cada deu anys, que abans eren normals i acceptables i ara són una desgràcia. Per la ràdio, fa anys, emetien un anunci que feia ‘Quina hora és?, hora Bagués’. Em sembla que eren uns dels espònsors del programa de Salvador Escamilla. Ara ja no hi ha bàscula, ni Radioescope, ni Escamilla, ni rellotgeria-joieria, hi ha les obres, que s’han allargat molt, d’un gran i luxós hotel en el qual segur que no hi faré pas estada, jo. Els paisatges canvien, de forma inevitable, i desapareixen els elements importants que ens han acompanyat durant anys, què hi farem. La meva mare deia, aquests darrers anys, que tot, fins allò que semblava que no canviaria mai, acaba per desaparèixer i transformar-se. De tota manera, qui sap, potser ens tornaran a posar la bàscula, era un element del paisatge urbà inventariat. crec. O potser tan sols en gaudiran els turistes de l’hotel de luxe, que així podran controlar el seu pes abans i després de l’estada.

Els joiers, argenters, rellotgers, van conformar, a Barcelona, una mena d’aristocràcia menestral important. Clementina Arderiu, Dolors Monserdà, eren, si no vaig errada, de família argentera. A la novel·la Mariona Rebull, la família de la noia, de joiers, no veu amb bons ulls el casament amb el Rius, fabricant modern, ella mateixa el troba ordinari, i s’hi casa per despit. Com se sap, el matrimoni acaba malament perquè el seductor Villar la porta a la seva llotja del Liceu el dia de la bomba, precisament, que ja és desgràcia. Mariona Rebull és encara una novel·la molt interessant, entranyable i emocionant, romàntica, malgrat la gent jove tingui mania a Ignaci Agustí per la seva trajectòria política i per haver-la escrit en castellà. El viudo rius, la segona part, també és acceptable, encara que no m'agrada el fet que el pobre Rius no se'n vaig a París amb la Lula, que era al cinema una jove Saritíssima en plenitud, vistosa i que se l'estimava, la resta potser ja no em convenç tant, malgrat que tota la saga conforma un mosaic colorista i avui, pel meu gust, ja és un clàssic en el nostre imaginari i la Mariona i en Rius, arquetipus literaris. Agustí havia estat una gran promesa de les lletres catalanes abans de la guerra, la maleïda guerra que tantes coses va canviar i malmetre. La saga de los Rius, de la tele, va estar bé, encara que una mica lenta, però jo em quedo amb la pel·lícula en blanc i negre, molt digna per l’època, en la qual podem recuperar força paisatges del nostre entorn, i també amb una sèrie antiga que van fer per la televisió on, crec recordar, Puente era Rius i Maria José Alfonso, la Mariona tràgica. Una fantasia eròtica barcelonina que se m'acaba d'acudir seria passar una nit amb el vidu Rius a l'Hotel de Can Bagués, després d'haver anat al Liceu, per exemple...

Per cert, he estat llegint per casualitat un llibre d'aquests que agafo a cegues de la biblio, per tal d'augmentar la meva cultura literària contemporània, Marcas de nacimiento, de Nancy Huston, canadenca, parla dels infants polonesos o d'altres indrets segrestats pels nazis, a causa del seu aspecte ari, i donats en adopció a famílies alemanyes, una tragèdia de tantes com n'ha patit la humanitat al llarg de la seva dolorosa història col·lectiva. Ahir, per aquest estrany atzar que fa coincidir les coses, hi havia una entrevista a La Contra amb una senyora que va patir aquest segrest i que posteriorment va residir a Barcelona, a finals dels quaranta, amb un grup de nens polonesos en iguals circumstàncies, acollits a Espanya al final de la segona guerra mundial, i que enguany s'han retrobat a Barcelona. La senyora explica que va estar molt bé al nostre país i que fins i tot van sortir en una pel·lícula d'aquells temps, En un lugar de España, on sortia Blanca de Silos que va ser, també, la Mariona primigènia de ficció. Blanca de Silos era una gran actriu, de la qual sé poca cosa, que va viure molts anys, encara que es va retirar, jove encara, del cinema, casada amb un noble polonès(¡!), i que també va ser Orosia, alter ego de la Maria Rosa de Guimerà en una versió de la tragèdia que es va fer en cinema els anys 40. Malauradament, el destí ha fet que se la recordi més com a protagonista de Raza, film que no cal comentar, oi? M'agradaria poder veure aquestes pel·lícules de tant en tant, la veritat (no pas Raza, ep, les altres) i, si pogués ser, al cinema.