IGNASI AGUSTÍ, AVUI: ARBRES, CENDRES, BOMBES I LITERATURA

Comentava fa uns dies que m'havien explicat en fer alguna visita comentada al Liceu algú preguntava per la llotja on havia mort Mariona Rebull. Aquests dies, en cercar comentaris sobre la recent biografia d'Ignasi Agustí he llegit que el seu autor, Sergi Doria, també va escoltar un comentari de la seva mare sobre la mort d'aquest personatge de ficció, al Liceu, i que aquest fet li va fer entendre com Mariona Rebull formava part de l'imaginari d'un gran nombre de gent, gent ja gran sobretot.

Ignasi Agustí ha estat un intel·lectual incòmode, poc valorat i silenciat en els darrers anys. Ricard Salvat, a la universitat, ens recordava en alguna ocasió com la gran promesa de la poesia catalana havia estat aquest escriptor i no pas Espriu, de qui se n'esperava més aviat erudició i narrativa. La guerra va malmetre moltes coses. Espriu i Agustí havien estat companys d'estudi i amics i, de fet, van continuar tenint-se un gran respecte mutu al llarg dels anys tot i que sembla que en algun moment el nostre poeta més o menys nacional es va sentir una mica dolgut, en no rebre resposta a les felicitacions a l'autor de Mariona Rebull, amb motiu del seu èxit literari més reconegut, segons explica Agustí Pons a la biografia del poeta.

Ignasi Agustí, que era d'una família de la Lliga, es va passar al castellà i també al règim, va intentar promoure el ranci món cultural de la postguerra, va ser un pes pesat del setmanari Destino i va fundar el Premi Nadal. Però mentre que a d'altres autors se'ls han perdonat pecats tant o més gruixuts a ell no, potser perquè l'èxit costa molt més de perdonar que no pas la ideologia, en el món de les culturetes. Mariona Rebull i El viudo Rius, els dos primers llibres de la saga La ceniza fue árbol, van tenir un gran èxit popular quan es van publicar. De fet, durant els anys quaranta es publicaven un gran nombre de llibres que evocaven el passat, el món d'abans de la guerra, sense entrar en temes excessivament conflictius. Potser per això els altres llibres de la sèrie sobre aquesta família ja no van tenir el mateix èxit, l'època de la publicació era una altra i tot estava canviant.

Sobre aquells dos primers llibres es va filmar una pel·lícula força interessant, l'any 1947. Més endavant, per aquella televisió en blanc i negre, es va emetre en format de novel·la, interpretat, en els papers principals, per Jesús Puente i Maria José Alfonso. I anys després es va passar la famosa Saga de los Rius, amb Maribel Martín, Fernando Guillén i un gran nombre de molt bons secundaris de luxe. Va ser aquella una producció amb un pressupost força car, per l'època. Malgrat que es feia molta broma sobre la sèrie, que era una mica lenta, va tenir molt bona acollida i s'ha tornat a passar en diferents ocasions fins al punt que més d'una vegada Fernando Guillén ironitzava sobre el seu paper estrella. He de dir que va proliferar una gracieta que feia: ets més lent que la saga de los Rius.

La pel·lícula dels anys quaranta s'ha passat alguna vegada per televisió. M'he ensopegat amb uns comentaris als diaris, de mitjans dels vuitanta, on se la titlla de melodrama cursi, de forma injusta. Moltes escenes d'aquella primera pel·lícula sobre l'obra d'Agustí es van copiar, gairebé literalment, a la sèrie televisiva. Jo crec que a l'entorn del menyspreu i les ridiculitzacions hi sura la incomoditat i els prejudicis sobre l'escriptor, del qual, com d'Espriu, ara es commemora, tot i que una mica en penombra, el centenari. La biografia de Doria evoca la vida una mica enigmàtica d'aquest intel·lectual controvertit que probablement, com tants homes de la seva època, va viure marcat i amargat, malgrat l'èxit de les seves primeres novel·les, pels fets de la guerra civil. Jo encara tinc la biografia pendent de lectura i ja l'aniré comentant més endavant. 

Sembla que l'escriptor -i moltes coses més, en el camp de la cultura- va tenir problemes de salut i d'alcoholisme i va morir, de forma una mica prematura, l'any 1974. Crec que es va arribar a publicar, sense massa ressò, alguna traducció de la saga dels Rius al català. Enguany s'ha reeditat l'obra original i potser el temps acabi posant les coses a lloc, tot i que em temo que aquells bons autors de la postguerra que van escriure en castellà per moltes raons encara trigaran en ser reconeguts, encara més si quan van publicar els primers llibres van tenir, ai, èxit popular. Un altre cas és el de Josep Maria Gironella, però aquest seria tot un altre tema. En el cas d'Agustí, a més a més, molts dels seus mèrits, com la creació del Premi Nadal, se'ls han atribuït d'altres persones, amb els anys.

Avui els grans èxits es publiquen, gairebé de forma simultània, en català i castellà, sembla que el de menys és, ara per ara, la versió original. I no se sol condemnar ningú a l'ostracisme pel fet d'escriure en castellà quan podria fer-ho en català, per exemple,amb molts menys problemes que durant els anys quaranta. Potser estaria bé intentar entrar a fons en aquella època complexa i espinosa de la postguerra i comprendre que quan s'ha de prendre partit les coses no són gens fàcils. Una estratègia habitual ha estat silenciar els personatges que incomoden, com és el cas d'Ignasi Agustí. Potser la biografia posarà una mica les coses a lloc, tot i que em temo que serà difícil. Crec, també, que els personatges de la saga, sobretot dels dos primers llibres, qualsevol dia tornaran a reviure en alguna pel·lícula o nova sèrie i tornaran a atreure l'atenció de la gent normaleta perquè són personatges entranyables, els quals reconeixem amb facilitat i amb una potència vital indefugible.

De moment la filmoteca dedica dues sessions al centenari de l'autor, en una passaran la pel·lícula de 1947 i en l'altra el documental sobre la Bomba del Liceu, trobo que és molt poca cosa, la veritat. He de dir que de moment, a més a més, m'ha costat trobar la biografia d'Agustí tot i que és una novetat i està publicada, no podia ser altrament, per Destino, avui una editorial abduïda, com tantes altres, per Planeta. La cara d'ignorància que m'han mostrat alguns llibreters informadors, cal dir que més joves que jo, en mencionar el llibre, m'han semblat molt significatives. El menyspreu rebut per Agustí en el món intel·lectual ajuda a entendre molt el seu personatge emblemàtic, aquest gran senyor Rius fabricant, que no fa res més que treballar de sol a sol, rep per totes bandes i és mirat de cua d'ull per la cultureta dominant i elitista la qual, ai, depèn malgrat tot dels seus calerons per subsistir i anar al Liceu -o al Bocaccio- ben abillada. Ni l'entenen a ell ni ell els acaba d'entendre. 

Meditant sobre el pas del temps mentre faig la volta de la Monyos...

M’agradaria tenir prou grapa per endegar un blog amb paisatges barcelonins, anècdotes, itineraris, misteris i novetats sobre la ciutat. De fet, ja n’hi ha uns quants, de molt interessants, Barcelona Antiga, Jugant amb Barcelona, Altres Barcelones... Les grans ciutats provoquen aquesta estimació incondicional, amb totes les seves virtuts i defectes i de vegades també odis estranys, com el que reflecteix Fernández-Armesto en el seu llibre sobre la nostra ciutat, per exemple. De Madrid hi ha també blogs magnífics, diria que potser ens guanyen i tot, però, què seria de nosaltres sense la competència amb la capital hispànica? M’enamora també Madrid, sempre m’hi he trobat molt bé i els seus racons emblemàtics estan avui, com els nostres, en constant perill d’extinció. El fet és que em resulta molt difícil l’especialització bloguera, sóc persona de botigueta de barri, d’aquestes on trobes de tot, avui substituïdes, afortunadament, pels basars xinesos. Ara mateix el blog sobre les poetes catalanes m’està costant un esforç immens de concentració temàtica.

De tota manera he de dir que la meva relació amb Barcelona resta força limitada, en general, a l’espai que va del meu barri a la Via Laietana, allò que s’ha dit ‘la volta de la Monyos’, vaja. Quan no hi havia la línia verda sempre feia aquest recorregut a peu, per anar al centre, i encara, quan no tinc pressa, m’agrada molt travessar Paral·lel i Ronda, tirar pel carrer de Sant Antoni o el de la Cera, per Hospital o Carme, passar pel carrer Fortuny, pel dels Àngels, travessar la Rambla, arribar fins a la Catedral, baixar per Argenteria, per Princesa, per la Baixa de Sant Pere... La vida d'una part de la meva família havia estat molt lligada a la zona del Raval i a més de la història important que apleguen aquells carrers s'hi barreja, doncs, la meva petita història familiar.

Una activitat habitual era, amb amigues, quan anàvem a passeig, pesar-nos a la bàscula gratuïta del Regulador, de Can Bagués. En aquella bàscula he comprovat com, de forma fatalista, he anat augmentant aquests cinc quilos cada deu anys, que abans eren normals i acceptables i ara són una desgràcia. Per la ràdio, fa anys, emetien un anunci que feia ‘Quina hora és?, hora Bagués’. Em sembla que eren uns dels espònsors del programa de Salvador Escamilla. Ara ja no hi ha bàscula, ni Radioescope, ni Escamilla, ni rellotgeria-joieria, hi ha les obres, que s’han allargat molt, d’un gran i luxós hotel en el qual segur que no hi faré pas estada, jo. Els paisatges canvien, de forma inevitable, i desapareixen els elements importants que ens han acompanyat durant anys, què hi farem. La meva mare deia, aquests darrers anys, que tot, fins allò que semblava que no canviaria mai, acaba per desaparèixer i transformar-se. De tota manera, qui sap, potser ens tornaran a posar la bàscula, era un element del paisatge urbà inventariat. crec. O potser tan sols en gaudiran els turistes de l’hotel de luxe, que així podran controlar el seu pes abans i després de l’estada.

Els joiers, argenters, rellotgers, van conformar, a Barcelona, una mena d’aristocràcia menestral important. Clementina Arderiu, Dolors Monserdà, eren, si no vaig errada, de família argentera. A la novel·la Mariona Rebull, la família de la noia, de joiers, no veu amb bons ulls el casament amb el Rius, fabricant modern, ella mateixa el troba ordinari, i s’hi casa per despit. Com se sap, el matrimoni acaba malament perquè el seductor Villar la porta a la seva llotja del Liceu el dia de la bomba, precisament, que ja és desgràcia. Mariona Rebull és encara una novel·la molt interessant, entranyable i emocionant, romàntica, malgrat la gent jove tingui mania a Ignaci Agustí per la seva trajectòria política i per haver-la escrit en castellà. El viudo rius, la segona part, també és acceptable, encara que no m'agrada el fet que el pobre Rius no se'n vaig a París amb la Lula, que era al cinema una jove Saritíssima en plenitud, vistosa i que se l'estimava, la resta potser ja no em convenç tant, malgrat que tota la saga conforma un mosaic colorista i avui, pel meu gust, ja és un clàssic en el nostre imaginari i la Mariona i en Rius, arquetipus literaris. Agustí havia estat una gran promesa de les lletres catalanes abans de la guerra, la maleïda guerra que tantes coses va canviar i malmetre. La saga de los Rius, de la tele, va estar bé, encara que una mica lenta, però jo em quedo amb la pel·lícula en blanc i negre, molt digna per l’època, en la qual podem recuperar força paisatges del nostre entorn, i també amb una sèrie antiga que van fer per la televisió on, crec recordar, Puente era Rius i Maria José Alfonso, la Mariona tràgica. Una fantasia eròtica barcelonina que se m'acaba d'acudir seria passar una nit amb el vidu Rius a l'Hotel de Can Bagués, després d'haver anat al Liceu, per exemple...

Per cert, he estat llegint per casualitat un llibre d'aquests que agafo a cegues de la biblio, per tal d'augmentar la meva cultura literària contemporània, Marcas de nacimiento, de Nancy Huston, canadenca, parla dels infants polonesos o d'altres indrets segrestats pels nazis, a causa del seu aspecte ari, i donats en adopció a famílies alemanyes, una tragèdia de tantes com n'ha patit la humanitat al llarg de la seva dolorosa història col·lectiva. Ahir, per aquest estrany atzar que fa coincidir les coses, hi havia una entrevista a La Contra amb una senyora que va patir aquest segrest i que posteriorment va residir a Barcelona, a finals dels quaranta, amb un grup de nens polonesos en iguals circumstàncies, acollits a Espanya al final de la segona guerra mundial, i que enguany s'han retrobat a Barcelona. La senyora explica que va estar molt bé al nostre país i que fins i tot van sortir en una pel·lícula d'aquells temps, En un lugar de España, on sortia Blanca de Silos que va ser, també, la Mariona primigènia de ficció. Blanca de Silos era una gran actriu, de la qual sé poca cosa, que va viure molts anys, encara que es va retirar, jove encara, del cinema, casada amb un noble polonès(¡!), i que també va ser Orosia, alter ego de la Maria Rosa de Guimerà en una versió de la tragèdia que es va fer en cinema els anys 40. Malauradament, el destí ha fet que se la recordi més com a protagonista de Raza, film que no cal comentar, oi? M'agradaria poder veure aquestes pel·lícules de tant en tant, la veritat (no pas Raza, ep, les altres) i, si pogués ser, al cinema.