Nostàlgies nadalenques i records boirosos

Fa uns dies escoltava per ràdio les germanes Serrano, simpatiquíssimes, que parlaven de la seva època triomfal, que va coincidir amb la meva infantesa, i em va agafar un atac greu de nostàlgia. Vaig mirar de trobar el programa per internet però res, no en vaig saber prou. Per acabar de reblar el clau el meu espòs em va enviar per l'ordinador (és que ens parlem per email i tot, a aquest extrem hem arribat de comunicació virtual a dins de la llar) un audio de Catalunya Música amb un programa sobre Emili Vendrell, ai, quants anys, quants Nadals, quants records.

Jo, de les Hermanas Serrano recordo sobre tot el mandolino, mandolino, de Texas i allò de oh mare nostrum, aunque lejos tu tierra y la mía, están juntas porque noche y día las unen las olas del mar, ola, ola, ola, no vengas sola... Van tenir una carrera curta, però molt brillant. Encara més nostàlgia m'ha produït assabentar-me de la mort d'Elsa Fábregas, que tantes actrius va doblar i que va ser la veu en castellà d'allò tan famós i repetit: a Dios pongo por testigo que no volveré a pasar hambre (més o menys). En un diari, no fa massa manifestava que no li agradaven les entrevistes, perquè després els entrevistadors no li enviaven ni flors ni bombons, tenia molta raó. Avui té més importància l'entrevistador que l'entrevistat, generalment, i els homenatges i premis es fan per a lluïment dels organitzadors i no pas per a joia dels premiats i homenatjats. Així és el món, o potser sempre ha estat així i ara me n'adono.

Nadal té això, potencia els nostres sentiments tristos i melangiosos, l'enyorament malaltís i l'autocompasió i també ens fa congriar una mena de febre consumista accelerada, al mateix temps que una ràbia continguda sobre tanta bestiesa a l'entorn de la festa; parafernàlia, la nadalenca, de la qual no ens podem escapar. Una pel·lícula emblemàtica sobre el Nadal real és Plácido, esplèndida, amb aquells pobres convidats pels rics, una mostra de la solidaritat d'aleshores, que avui s'ha modernitzat de forma més maratoniana però no pas menys folklòrica, la veritat. Un tema lligat al Nadal és la loteria; com deien els meus avantpassats, la mejor loteria es el trabajo y la economía, i malgrat que ho sé no puc deixar de comprar el numeret del forn i el de la feina i el de la peixateria. Hi ha una llegenda negra sobre el tema que diu que els diners de la loteria porten desgràcia, hi deu haver de tot, el que toca a la majoria, generalment, és, en tot cas, una propineta i gràcies.

Jo vaig tenir, per sort, a la Normal Maria Rubies, gran professora de mates, encara que en aquella època també ens menjava el coco amb tot allò dels conjunts i les matemàtiques modernes. Era una gran persona i es va manifestar contra la loteria del rasca-rasca quan la Generalitat la va inventar. Ella sabia prou bé les poques probabilitats matemàtiques que hi ha de guanyar res en tots aquests jocs i on van els grans beneficis. El seu partit la va bandejar de forma molt poca-solta a partir d'aquelles crítiques i després de morir van publicar al Temps una entrevista on parlava de tot i més, pel que feia a la política del moment. No sé perquè aquestes entrevistes polèmiques s'han de publicar un cop mort l'entrevistat, recordo també el cas de Joan Oliver, aleshores es perd gran part de la força que podien haver tingut. Costa parlar clar, en general, en l'interior dels partits es creen amistats, relacions, fa por trencar-les dient les coses pel seu nom i potser tampoc fa falta. Com en l'interior de les feines, de les societats culturals i del que sigui. La convivència és fràgil i feble i s'ha d'envoltar de cotó fluix, un cop esberlada es fa molt difícil la reconstrucció.

Sobre la loteria, recordo que em feia molta pena una cobla que cantava Concha Piquer, crec que també l'havia cantat la Meller i que després la cantaria Rocío Jurado: Mañana sale. Es la historia d'una venedora de loteria que s'enamora d'un marquès i a aquest el maten, no se sap ben bé si a causa de la venedora de loteria, té un final obert i misteriós, amb la noia intentant encolomar un quinze mil als passavolants, entre llàgrimes i records. M'agraden les cançons que expliquen una història, la veritat. La loteria, ha provocat molts conflictes entre coneguts, certament. Crec que el meu avi estava barallat amb un company de feina a causa d'uns números de loteria, suposo que no n'hi devia vendre i després tocaria alguna cosa. El que mou a comprar butlletes és, en molts casos, l'enveja. Què passarà si li toca a aquell i a mi no? L'enveja sí, que mou muntanyes, i no pas la fe. Sempre és més fàcil plorar amb la pena d'algú que no pas riure amb la seva sort i la seva alegria, som humans i el món és injust i l'amistat, sovint poc sòlida. Terenci Moix deia una vegada que ell sempre mirava de donar feina a amics i coneguts per evitar precisament l´excés d'enveja...

En fi, superarem aquest Nadal, recordarem els absents, comprarem regals, participarem en amics invisibles i cagations, aplegarem fotileses inútils però simpàtiques, farem versos i en recitarem, contemplarem amb enveja -més enveja- els infants enlluernats per tanta màgia reial, i ens vacunarem contral l'al·lèrgia als papanoels i a les llumetes histèriques dels balcons. Superarem el trauma de no recuperar els diners de la loteria i entomarem filosòficament per la tele aquestes bestieses que fan els premiats habituals, llençant xampany per terra i fent el mico, malgrat que els hagi tocat quatre rals.

Fa anys, quan era jove, vam quedar amb una colla, a casa d'uns amics, per celebrar la nit de Nadal. Ho vaig passar molt bé, però en tornar cap a casa vam passar per davant de la Catedral; en aquella època la fira acabava la vigilia i el terra de l'avinguda era brut, ple de paperots i branquillos polsosos. Per la Rambla hi havia prostitures decadents i gent beguda. Recordo que era el primer any que es va posar de moda aquell got amb un cordó encerat que imitava una gallina quan l'estiraves i tothom anava fent aquell sorollet amb l'estri mencionat. Resultava tot plegat depriment, tràgic. Hi ha dues cançons de Pau Riba, desmitificadores, sobre el tema que descriuen molt bé aquest altre Nadal de misèria i tristor, que de vegades se'ns amaga, la de la plàcida nit de Nadal i la del matí de Sant Esteve. Sempre les he relacionat amb aquella nit en la qual vaig tenir una revelació de maduresa: que les coses no eren ben bé com jo imaginava i desitjava i que, per molt que el món millorés en alguns aspectes, sempre hi hauria un rerefons de marginació i brutícia darrere de l'arbre més esponerós i ben guarnit.