Reflexions educatives desacomplexades

Ahir vaig assistir a un enterrament, el d’un germà d’una meva tia, que tenia ja noranta-set anys. Les poques vegades en les quals l’havia vist, de petita, m’inspirava un profund respecte. Era mestre i havia estat durant molts anys director de la famosa Escola del Mar de Barcelona.

L’Escola del Mar i la del Bosc van ser, durant anys, les restes emblemàtiques del que havien estat les escoles de la República. El fet és que, amb els anys, el seu sistema d’ensenyament, que va recuperar el centre privat Garbí, em semblava ja una mica obsolet. En educació, com en tantes coses, s’acostuma a viure de glòries passades. Una companya de feina, avui ja amb néts, duia els fills quan eren petits, de l'edat dels meus, a Garbí i admetia, en converses informals, que no hi havia massa diferència entre el que feien en aquella escola i el que fèiem nosaltres al Samontà hospitalenc, però que allò que canviava era, és clar, el tipus d’alumnat i de famílies, tema per al qual pagava.

Al Poble-sec vam dedicar una xerrada a l’escola del Bosc, fa anys. Els antics alumnes d’aquestes escoles són fidelíssims al seu record, la meva tieta i el meu oncle, germà de la meva mare, ja traspassat, es van conèixer en aquell centre escolar i van continuar sempre mantenint contactes amb els companys d’estudis. Hi ha un element, però, que de vegades s’obvia: aquells centres triaven l’alumnat, al menys en la seva etapa de després de la guerra civil, quan van passar a municipals.

L’escola del Bosc era propera al Poble-sec, però no tothom hi podia anar. Per als barraquistes es van habilitar d’altres escoles, parroquials, o com la Tronchoni, dirigida per la falange. Ja en aquells anys no tothom anava a escola, per cert. Fa poc vaig anar a una xerrada molt interessant sobre immigració, va sortir de nou el problema de l’escola, l’oposició, interessada, entre pública i privada, que sempre té èxit. Al final, el conferenciant, lligat a la Generalitat, va admetre que el problema gros era l’habitatge, el seu preu, i que la concentració d’alumnat immigrant a la pública era causa directa d’aquesta distribució de l’oferta de vivenda barata en barris més marginals, per dir-ne d’alguna manera, encara que el terme em sembla molt injust. Fins i tot va admetre que era molt difícil ficar-se amb el tema immobiliari, cosa que em va semblar greu i inquietant, venint d'una persona amb un càrrec polític.

Encara fa uns dies, en un sopar d’amics, hi havia qui em deia que a la pública no es preocupen dels alumnes com a la privada. Sovint percebo que no s’adonen del fet que jo ‘era pública’ i he d’escoltar coses com aquesta de tant en tant, en boca d’amics i parents, per a càstig diví de la meva professionalitat retrospectiva en crisi. El fet és que la gent creu que si paga, i si paga força, l’atendran millor. No sempre és així, ni de bon tros, com tampoc un jersei car surt sempre millor que un comprat al basar xinès per la desena part del que val el de marca, que sovint ha estat teixit als mateixos obradors. Això és aplicable a restaurants, perruqueries i moltes altres coses.

He contactat pel facebook amb antics alumnes del Samontà i crec que tenen la percepció d’haver pogut gaudir d'una bona escola i d'uns bons mestres. Malauradament, les públiques estan subjectes a oferta i demanda i molts centres com aquell van haver de tancar, la memòria dels humils sempre és més fràgil que no pas la dels benestants, en tot cas no podran dur els seus fills a l'escola on van anar ells. S’oblida també el fet, gravíssim, que la pública no pot oferir tota l’escolaritat obligatòria en el mateix edifici, mentre que les privades concertades poden agafar els infants des del parvulari fins que han acabat, fins i tot, la formació professional, en algunes ocasions. Això va ser un dels greuges de la reforma pel que fa a la pública i això també empeny les famílies, quan poden, a triar escola, a més del fet subjectiu d'una reflexió molt humana, de l'estil: si guanyo quatre peles me les gasto en l'educació dels meus fills. Sóc la primera en criticar aspectes relatius a l’ensenyament i a les seves mancances, de les quals, ai, si els mestres en tenim alguna culpa és tan petita com la d’aquell ruc al qual la comissió d’animals experts va condemnar a mort per haver olorat una flor, mentre els peixos grossos i amb poder havien fet tota mena de disbarats i encara en presumien.