Dèries literàries: Tolstoi (2)

El segle XIX té una gran atracció per a tots els qui som grandets, suposo que pel fet que hem tingut referències directes d'alguns dels seus habitants, els de la nostra família, ja desapareguts, però encara presents en la memòria dels nostres pares i avis i fins i tot, en alguna ocasió, presents en la imatge de fotografies esvaïdes. Sobta veure com es van interessar els novel·listes pels adulteris femenins en aquells temps. Hi ha qui diu que es va obrir, en general, l'aixeta censora, i van aprofitar el forat per tractar temes galants, amb menys o més èxit i excel·lència segons l'escriptor. De novel·les amb adulteris se'n van escriure moltes, amb el temps suren les millors o les que tenen la gràcia d'adaptar-se a nous temps, permetent noves lectures, encara que en la seva època van competir amb seriosos best-sellers avui oblidats, com la Fanny de Feydeau, per exemple.

Malgrat les grans diferències entre les adúlteres de ficció de l'època, hi ha uns trets comuns que es poden atribuir a l'intercanvi d'influències però que jo crec que mostren més aviat les ganes de tractar el mateix tema que tenien els senyors escriptors. Perquè, és clar, i ja s'ha criticat en ocasions el tema des del punt de vista de les lectures feministes, aquestes senyores de bon veure, benestants i desitjades, responen a una idealització masculina del tema. Cosa que no els treu la gràcia, la veritat.

Com que han pecat, han d'acabar malament, és clar. Això ja passa en la ficció, a les pel·lícules tradicionals el criminal sempre paga pel que ha fet, altrament, quan en una obra de ficció més agosarada fan acabar bé el dolent, ens quedem amb una forta inquietud, amb un estrany neguit i amb una gran inseguretat. S'ha dit, per exemple, que Clarín és l'únic que no mata la seva protagonista, però el final de La Regenta encara resulta més incòmode que si la pobra Ana Ozores se'ns hagués mort després de tants disgustos. L'època franquista va estar plena de pel·lícules remarcables amb finals ridículs, a causa dels condicionants de la censura, que obligava a fer acabar les coses con Déu mana. Per sort, la literatura es va poder escapolir de forma més reeixida i subtil d'aquells condicionants moralistes.

La vida, fins i tot en moltes ocasions, és més pietosa que la ficció, i segur que hi havia senyores que guillaven amb els amants a l'estranger i vivien prou bé. Una vegada vaig llegir l'entrevista a un escriptor jove que explicava com s'havia inventat un argument, no sé si basat en fets verídics, en el qual un fill gay s'enamorava del seu pare, se n'anaven plegats i eren feliços. És clar, no li van publicar. Al menys aleshores, quan vaig llegir l'entrevista, com que de vegades el que ven és la transgressió i ja no ens espantem de res, doncs, qui sap...

Tolstoi és un moralista i d'això es queixava Nabokov en unes lliçons de literatura russa molt interessants, malgrat que, admetia, el Tolstoi moralista no es podia separar del novel·lista i tot plegat, reflexió moral i narrativa convencional, resultava d'una grandesa inexplicable, llegit en la novel·la. Encara més, Tolstoi ens mostra la seva veritat, i a ella dedica els seus esforços, ens porta per on vol, al contrari de Dostoievski, molt més obert a diferents veus i opinions en les seves històries.

Un element secundari però clau en totes les històries famoses sobre adúlteres antigues és el marit. En les quatre més conegudes, Karènina, Primo Basilio, Bovary i Regenta, els marits no són males persones. Són d'una certa mediocritat, una mica més grans, treballadors i honrats. La tragèdia els dóna una dimensió molt més humana perquè resulta que els amants encara són més mediocres i poca-penes. Jo tinc una debilitat pel pobre Karenin, amb les seves llargues orelles, que al final es queda amb la nena filla del pecat i tot. M'hauria agradat saber què en va ser, de la nena, però estic segura que devia tenir cura del pare adoptiu amb molt d'afecte, agraïda d'haver pogut optar a un cert convencionalisme vital. És clar que també es devia ensopegar amb la Revolució i ves a saber, ai.

Karenin, a la pel·lícula més famosa a nivell mundial que s'ha fet sobre el llibre, la de la Garbo, crec que era Basil Rathbone, inoblidable Sherlock Homes, un home que m'encantava i m'agradava molt. A les pel·lícul·les i sèries sobre la història s'han triat acuradament els dos personatges suposadament principals i la resta han estat secundaris de més o menys luxe, encara que en el llibre ja no acabes sabent si la protagonista és la dona adúltera o aquest Levin que vol esdevenir patriarca rural i es fa acurades reflexions sobre la vida, la mort i tot el que les envolta. Tolstoi i Clarín opten per dones intel·ligents, perquè Flaubert i Eça de Queirós es complauen en mostrar-nos unes senyores força ximpletes. En el cas de Karènina, intel·ligent, espavilada, amb un fill. Wronsky tampoc és un carallot com altres seductors, però no se n'acaba de sortir i Tolstoi l'envia a la guerra, cosa que a Nabokov li sembla un mal final, una trampa literària.

En general, en tots aquests llibres es retraten societats hipòcrites, que admeten allò de pecat amagat és mig perdonat, però que no volen escàndols. En el fons, mirat amb la perspectiva que donen els anys, i contemplant el món actual i els embolics familiars que provoquen les freqüents separacions i nous matrimonis, em sembla una postura intel·ligent, potser perquè m'he tornat conservadora, ho admeto. Galdós, que també va patir i gaudir d'influència tolstoiana, té un fragment magnífic, quan el militar ja gran que protegeix Fortunata li dóna molts consells, sobre tot que no pequi i que, si peca, sigui pràctica i ho faci d'amagat i sense trasbalsar la societat, consell que, com és sabut, Fortunata no segueix. La pobre Fortunata, que també acaba morint de sobrepart i dels disgustos que el carallot del Santa Cruz li provoca. Qui sap, potser avui algunes d'aquelles heroïnes, en concret la Bovary, que era tan cap de trons, acabarien en un programa de tarda de la televisió!