Cultureta oficial i cultura autèntica

Volia escriure sobre Ricard Salvat però els meus amics Arare i Saragatona ja han dit tot el que jo podria dir i molt més. He parlat de Salvat en d'altres ocasions. No el vaig conèixer personalment, tan sols, a banda de seguir el seu teatre, vaig cursar amb ell dues assignatures fa molts anys, en les aules nocturnes atapeïdes de gent i de fum -més de cent, érem- dels altos estudios mercantile (em deixo la 's' final expressament, car el rètol va estar durant anys de lletra caiguda, a la facultat). Són de les poques classes universitàries d'alt voltatge que més recordo, per la personalitat del professor i la seva saviesa. D'aquells continguts vaig viure molts anys i em van servir per endegar un pre-reciclatge de català que es va fer l'any 1978, molt interessant però que després es va bandejar amb la institucionalització del tema, perquè a casa nostra som especialistes en perdre llençols i coixineres a totes les bugades. Que Meteora, l'editorial que m'ha publicat dos llibres, hagués recuperat la seva novel·la oblidada em va produir una estranya emoció, per la coincidència amb la publicació de la meva, més o menys. Sobretot, em va reafirmar en la meva convicció sobre el fet que aquesta editorial és d'aquelles serioses i professionals, agosarades i exigents amb allò que publiquen, a l'estil de l'antiga Magrana independent, de les quals en queden, ai, molt poques.

Ahir va ser un dia estrany i ple d'esdeveniments. Pel matí vaig anar a l'Arxiu, a la recerca de documentació sobre la Setmana Tràgica, un temible centenari que se'ns acosta i que ens amollarà, m'ho temo, molt discurs progre de pa sucat amb oli, ja que m'he compromés a fer una xerrada i un itinerari sobre el meu barri en aquells dies arrauxats i violents. Tot plegat per constatar que el millor llibre, de bon tros, sobre aquells fets, és encara el de Joan Connelly Ullman, del qual molts copien descaradament i que em produeix cada vegada que el fullejo una admiració i un respecte enormes per la seriositat i rigor que mostra. És més fàcil fer pel·lícules de bons o dolents o santificar personatges d'una gran complexitat, com Ferrer y Guardia que no pas perdre hores i hores cercant documentació, sobretot si aquesta es troba sense digitalitzar, que aquest seria un altre tema, també.

Per la tarda vaig presentar la xerrada de Pau Vinyes i Roig , historiador i moltes coses més, sobre Joaquim Ventalló, a la meva biblioteca, amb una assistència reduïda, però molt interessada en el tema, que va generar un ambient molt especial. La xerrada va ser excel·lent, una lliçó d'història del país, perquè la dilatada vida del periodista mostra la complexitat de la política i de la societat i defuig els esquemes de manual i les memòries històriques simplistes que ens volen fer empassar. Després vam anar a sopar, el meu marit i jo, a la Bodegueta del Poble-sec, amb Pau Vinyes i Núria, de l'Editorial Juventud, editora dels Tintíns traduïts al català per Ventalló, una persona encisadora que em va agradar molt de conèixer. L'Editorial Juventud és un altre mite, per a mi, i és miraculós que encara sigui independent i continuï en actiu, amb els temps que corren. Una vegada, quan era adolescent, vaig estar a punt d'anar-hi a treballar, però a la Harry Walker em van apujar el sou i m'hi vaig quedar. Coses de la vida atzarosa, vaja.

A quarts de dotze de la nit em va telefonar Manel Haro, de Ràdio Cornellà, per fer-me una entrevista sobre L'inici del capvespre. Per aquestes estranyes casualitats de la vida en Manel em va recordar que el 2003, quan em van donar el premi Candel de narració històrica, ell era el noi premiat amb el guardó de literatura juvenil. Avui he remenat l'armari i he retrobat el llibret que es publica amb motiu dels premis i la narració de Manel Haro, excel·lent, Éssers del temps perdut. També he recuperat una imatge d'aquell acte, amb Manel Haro i el meu admirat Paco Candel, en pau descansi.

Jo crec que la veritable cultura catalana es mou en aquests àmbits veïnals, locals, associatius, de petites i coratjoses editorials i de mitjans de comunicació modestos, de forma extraordinària i sovint menystinguda pels suposadament grans i oficials. Un parell de conegudes, innocents i ingènues, em van dir fa uns dies, després d'haver llegit el meu darrer llibre: el que has de fer és anar al programa de l'Om. Precisament ahir per la tarda entrevistaven a l'Om una guapa, jove, alegre i valenciana presentadora que també ha escrit un llibre, a les portes de Sant Jordi, com cal, i en castellà, és clar, amb una temàtica, pel que va explicar, estil Bridget Jones. La noia té grapa, joventut, bellesa, ego, seguretat i carisma i segur que ven molts més llibres que no pas jo i que si un dia ve al Poble-sec, que no ho crec, genera una assistència massiva de públic, superior fins i tot a la del Murakami de moda. Així és el món i així és aquest país on quan passa alguna cosa paga el del mig o el de sota de tot i els de dalt continuen tan panxa. Però aquest és un altre tema, oi?