DONA I LITERATURA, XERRADES I CURSOS

 

Un curs breu, de quatre sessions, una de les quals faig jo mateixa, que potser us pot interessar, programat per l'AELC, online i gratuït. Animeu-vos!!!

Setanta-nou anys!!!! Visca la República!!!

Avui, des de la classe de dibuix, a l'Escola de la Dona, he vist que en la barana d'un balcó que donava a un pati interior hi havien penjat la Tricolor. De tantes contradiccions com ens arriben a sotraguejar, una de les més perceptibles i inquietants és el fet que, entre tanta memòria històrica, es parli tan poc de la República i dels seus ideals. Dels ideals primigenis, malmesos per totes bandes, ja que sovint vam confondre -i confonem- ser antifeixista amb ser demòcrata i republicà. O fins i tot ser anticlerical amb ser republicà i embolica que fa fort.

Esquerra Republicana manté el nom, això sí. Però em temo que li ha passat com al PSOE, que ja no es pot dir que sigui ni socialista ni obrer. Español, solamente, com canta Krahe? Que poques coses serioses hem recuperat d'aquells antics ideals!!! Desenterrar morts dóna vots, però resulta una mica inquietant. Potser hauríem de tendir més a resurreccions dignes que no pas a enterraments retrospectius i un pèl macabres. Tant parlar de l'ensenyament i els seus problemes i la cosa té una solució evident: agafem els programes i metodologies d'aquelles escoles dels anys trenta capdavanteres en tantes coses i tornen a fer el que feien i com ho feien. Començant per la formació de mestres i la tria en aquells que han de forma mestres. Crec que ens arribaria a espantar el rigor i la modernitat de l'època.

Ahir al vespre vaig anar a la presentació del llibre Visca la República!, una biografia de Joaquim Ventalló escrita per Pau Vinyes i Roig.  L'acte va ser molt emotiu. Ventalló va ser un home avançat a la seva època, modern, pioner en molts aspectes. Vinyes és un historiador que, com em va explicar en una ocasió, va patir fracàs escolar i molts problemes durant la seva etapa d'ensenyament obligatori. Avui té molts llibres publicats, és un molt bon historiador, membre actiu del Centre Ignasi Iglésies, està fent un doctorat, i amb aquesta publicació ha recuperat una figura aparentment secundària de la nostra història però a través de la qual podem percebre el que va ser, el que podia haver estat, el que es va poder recuperar. Un exemple, com tants, que haurien de tenir en compte pares i mestres quan tan fàcilment etiqueten els fills i l'alumnat i s'angoixen davant dels suposats fracassos. El discurs, molt positiu, de Pau Vinyes, ahir, al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona, va recuperar també els èxits que, en tan poc temps, va assolir l'ajuntament republicà barceloní, immergit en problemes gruixuts i enmig d'una gran fragilitat.

Són republicans els independentistes? Imagino que sí, és clar. Mentrestant el rei reparteix títols nobiliaris, fan marquès al senyor Tàpies i baronesa a la vídua de Vicenç Vives. Surrealisme a cabassos, vaja. Bé, no critico, no fos cas que un dia d'aquests m'arribi el nomenament... La Marquesa del Poble-sec... sona bé...

Joaquim Ventalló i la nostra història

Avui, dimarts 24 de novembre, CERHISEC ha convidat al Poble-sec l'historiador Pau Vinyes, del Centre Ignasi Iglésies de Sant Andreu, per parlar del publicista, escriptor (i moltes coses més) Joaquim Ventalló, sobre el qual està preparant una publicació. La conferència serà a dos quarts de vuit del vespre a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Ventalló va néixer el 1899 i va morir l'any 1996, amb noranta-set anys, una llarga vida, doncs, plena de trasbalsos i amb una activitat immensa, diversa i que avui, com passa amb tants personatges de la nostra història, és poc recordada, perquè sovint tendim més aviat a mitificar les rauxes que no pas el seny, a casa nostra.

Periodista des del 1915, es va convertir en secretari de redacció de La Publicitat en tornar de la guerra del Marroc (del 1923 al 1930), i redactor del setmanari d'esquerres L'Opinió, del qual va ser també director (del 1931 al 1934). Va dirigir La Rambla (del 1934 al 1936) i va ser un dels fundadors de El Dia de Terrassa.

Com tantes altres persones que van rebre per totes bandes durant la Guerra Civil, amenaçat per la FAI, va haver de marxar a França i entre el 1936 i el 1942, va col·laborar amb la revista Catalunya, mentre es guanyava la vida com a venedor de fruita al mercat central de Les Halles. A París va viure l'entrada dels alemanys i els bombardejos que va patir la ciutat. Va tornar a Barcelona el 1942 sense possibilitats de treballar com a periodista i exercint de representant comercial.

No va tornar a treballar per a la premsa fins al 1966. Va col·laborar a Crònica Social, L'Estevet, Mirador, Destino, La Vanguardia, Tele-estel, Punt Diari, Tele-exprés, Diario de Barcelona, Hoja del Lunes, El Noticiero Universal i l'AVUI. Junt amb Josep Maria Lladó, un altre gran periodista, va fer cada dijous l'espai La dignitat de la memòria, a Catalunya Ràdio, fins al 1992.

Com a escriptor, va cultivar la novel·la, la prosa de no-ficció, la critica i els estudis literaris. Entre altres, va publicar Pau Canyelles, exdifunt(1931), L'educació com a fonament del respecte als drets humans (1968),El que hi ha i el que no hi ha en el llibre blanc sobre educació (1970), Els intel·lectuals castellans i Catalunya: tres dates històriques: 1924,1927 i1936 (1976). Com a traductor va treballar a la col·lecció de Tintín, i va traduir aquests llibres al català. El seu combat pel manteniment de les escoles municipals de Barcelona es va reflectir en les tres edicions de Les escoles populars (1968,1970 i 1980). Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1984), la medalla al mèrit de l'Ateneu de Barcelona i el premi Godó Lallana (1980).

Com a polític, Ventalló ser president de la Joventut Nacionalista des de molt jove. Les seves activitats van començar per la lluita contra la Unió Monàrquica nacional a principis de segle. A les eleccions del 12 d'abril de 1931 va ser escollit per les llistes d'Esquerra Republicana de Catalunya a Barcelona i va ser regidor de Sant Andreu. Quan es va proclamar la República, Ventalló va assumir el càrrec de tinent d'alcalde i president de la comissió de cultura, fins al 1934. En saber que era a la llista negra de la FAI va fugir, el 9 de setembre de 1936, i es va posar a disposició de l'ambaixada de la República a París.

Jo el vinculava a l'educació perquè va col·laborar en la represa de les Escoles d'Estiu i perquè el llibre sobre les escoles populars va ser molt important a l'època. Ventalló va donar, aleshores, moltes conferències sobre educació. Avui tindríem dificultats per trobar en llibreries convencionals les seves publicacions. Ara, que tant es parla de les relacions amb el govern espanyol i de l'escola, un repàs a les reflexions que va fer Ventalló sobre aquests temes potser ens faria un gran servei. Encara més: interessat pel futbol, va ser el primer en retransmetre un partit en català per ràdio, l'any 1924. Un partit que es va disputar a l’estadi Gal d’Irun entre la Real Unión d’Irun i el Barça, amb victòria blaugrana.

L'historiador Pau Vinyes va arribar a Ventalló a través de la seva afició pels llibres de Tintín, dels quals Ventalló va ser el  primer gran traductor al català.

Ventalló és un d'aquells personatges que cal recuperar i conèixer, la seva és també una mica la història de tots nosaltres. Si aquest vespre no sabeu què fer, ja ho sabeu, visiteu el Poble-sec i feu cultura, que sempre va bé.

Cultureta oficial i cultura autèntica

Volia escriure sobre Ricard Salvat però els meus amics Arare i Saragatona ja han dit tot el que jo podria dir i molt més. He parlat de Salvat en d'altres ocasions. No el vaig conèixer personalment, tan sols, a banda de seguir el seu teatre, vaig cursar amb ell dues assignatures fa molts anys, en les aules nocturnes atapeïdes de gent i de fum -més de cent, érem- dels altos estudios mercantile (em deixo la 's' final expressament, car el rètol va estar durant anys de lletra caiguda, a la facultat). Són de les poques classes universitàries d'alt voltatge que més recordo, per la personalitat del professor i la seva saviesa. D'aquells continguts vaig viure molts anys i em van servir per endegar un pre-reciclatge de català que es va fer l'any 1978, molt interessant però que després es va bandejar amb la institucionalització del tema, perquè a casa nostra som especialistes en perdre llençols i coixineres a totes les bugades. Que Meteora, l'editorial que m'ha publicat dos llibres, hagués recuperat la seva novel·la oblidada em va produir una estranya emoció, per la coincidència amb la publicació de la meva, més o menys. Sobretot, em va reafirmar en la meva convicció sobre el fet que aquesta editorial és d'aquelles serioses i professionals, agosarades i exigents amb allò que publiquen, a l'estil de l'antiga Magrana independent, de les quals en queden, ai, molt poques.

Ahir va ser un dia estrany i ple d'esdeveniments. Pel matí vaig anar a l'Arxiu, a la recerca de documentació sobre la Setmana Tràgica, un temible centenari que se'ns acosta i que ens amollarà, m'ho temo, molt discurs progre de pa sucat amb oli, ja que m'he compromés a fer una xerrada i un itinerari sobre el meu barri en aquells dies arrauxats i violents. Tot plegat per constatar que el millor llibre, de bon tros, sobre aquells fets, és encara el de Joan Connelly Ullman, del qual molts copien descaradament i que em produeix cada vegada que el fullejo una admiració i un respecte enormes per la seriositat i rigor que mostra. És més fàcil fer pel·lícules de bons o dolents o santificar personatges d'una gran complexitat, com Ferrer y Guardia que no pas perdre hores i hores cercant documentació, sobretot si aquesta es troba sense digitalitzar, que aquest seria un altre tema, també.

Per la tarda vaig presentar la xerrada de Pau Vinyes i Roig , historiador i moltes coses més, sobre Joaquim Ventalló, a la meva biblioteca, amb una assistència reduïda, però molt interessada en el tema, que va generar un ambient molt especial. La xerrada va ser excel·lent, una lliçó d'història del país, perquè la dilatada vida del periodista mostra la complexitat de la política i de la societat i defuig els esquemes de manual i les memòries històriques simplistes que ens volen fer empassar. Després vam anar a sopar, el meu marit i jo, a la Bodegueta del Poble-sec, amb Pau Vinyes i Núria, de l'Editorial Juventud, editora dels Tintíns traduïts al català per Ventalló, una persona encisadora que em va agradar molt de conèixer. L'Editorial Juventud és un altre mite, per a mi, i és miraculós que encara sigui independent i continuï en actiu, amb els temps que corren. Una vegada, quan era adolescent, vaig estar a punt d'anar-hi a treballar, però a la Harry Walker em van apujar el sou i m'hi vaig quedar. Coses de la vida atzarosa, vaja.

A quarts de dotze de la nit em va telefonar Manel Haro, de Ràdio Cornellà, per fer-me una entrevista sobre L'inici del capvespre. Per aquestes estranyes casualitats de la vida en Manel em va recordar que el 2003, quan em van donar el premi Candel de narració històrica, ell era el noi premiat amb el guardó de literatura juvenil. Avui he remenat l'armari i he retrobat el llibret que es publica amb motiu dels premis i la narració de Manel Haro, excel·lent, Éssers del temps perdut. També he recuperat una imatge d'aquell acte, amb Manel Haro i el meu admirat Paco Candel, en pau descansi.

Jo crec que la veritable cultura catalana es mou en aquests àmbits veïnals, locals, associatius, de petites i coratjoses editorials i de mitjans de comunicació modestos, de forma extraordinària i sovint menystinguda pels suposadament grans i oficials. Un parell de conegudes, innocents i ingènues, em van dir fa uns dies, després d'haver llegit el meu darrer llibre: el que has de fer és anar al programa de l'Om. Precisament ahir per la tarda entrevistaven a l'Om una guapa, jove, alegre i valenciana presentadora que també ha escrit un llibre, a les portes de Sant Jordi, com cal, i en castellà, és clar, amb una temàtica, pel que va explicar, estil Bridget Jones. La noia té grapa, joventut, bellesa, ego, seguretat i carisma i segur que ven molts més llibres que no pas jo i que si un dia ve al Poble-sec, que no ho crec, genera una assistència massiva de públic, superior fins i tot a la del Murakami de moda. Així és el món i així és aquest país on quan passa alguna cosa paga el del mig o el de sota de tot i els de dalt continuen tan panxa. Però aquest és un altre tema, oi?