1.3.09

Records i literatura


He manllevat aquesta fotografia de Tomàs Riva, de l'any 1967, del magnífic fons del MHIC. Jo, en aquells anys, encara no tenia màquina de retratar, ni en tenien a casa, tampoc. En tot cas, no sé pas si hauria retratat les barraques, m'adono que quan començava a fer alguna fotografia retratava sobre tot gent alegre i endiumenjada, coneguts i parents. Em sobta com obviava els fons, els detalls documentals que ara afegirien valor a l'antiga imatge. Els retratadors de paisatges bonics s'empipen si hi surten cotxes, antenes, cables atrotinats, fins i tot personatges inesperats, però són aquestes coses aquelles que, al llarg dels anys, donen valor al conjunt.

En el meu blog del barri n'hi vaig penjar fa un parell de posts una altra de la mateixa època, si fa o no fa, de Maspons, amb aquells toreros d'estar per casa que assajaven el seu art al capdamunt dels carrers del Poble-sec o a Montjuïc i a la desapareguda i bonica Plaça del Sol o d'en Manelic, avui malmesa a causa de la construcció de la Fundació Miró, que els deus de la memòria la perdonin.


Molta gent que feia les fotografies eren persones més benestants, periodistes, fotògrafs professionals, que miraven amb una certa compassió encuriosida la pobresa amuntegada. En canvi, per a un infant amb una família normaleta, era aquell el seu medi habitual de vida quotidiana i, per tant, la percepció resultava molt diferent.

Dimecres, com que havia de dir alguna cosa a la presentació, vaig meditar sobre la meva pròpia novel·la i vaig pensar en com la vida del protagonista resulta paral·lela a l'evolució social viscuda per les persones que eren, pels seixanta, de classe baixa o de sectors més desafavorits, una gran majoria aleshores. Després no vaig fer esment del tema ja que m'hauria fet allargar molt, la veritat. I, a més, potser m'hauria abocat a explicar massa detalls de l'argument, cosa que amb una novel·la s'ha de fer amb prudència i moderació.

La família de la novel·la prové del món rural, encara arrossega els records de la guerra, pateix la postguerra més fosca. Viu i evoluciona a les barraques de Montjuïc però els canvis del desenvolupament els permeten, a partir dels seixanta, millorar força: hi ha feina, possibilitats per estudiar, ni que sigui a la nit i fent grans esforços; vaja, per a fer allò que en diuen 'ascendir en l'escala social'. Amb la transició i els seus entusiasmes, coincidents amb la joventut d'alguns dels protagonistes, acomboiats per l'escepticisme de la gent més gran, que sap prou bé que tot és fràgil, les expectatives socials i personals es disparen.


Després ve el desengany, el desencant, com en van dir, i com es va dir una pel·licula documental molt interessant a l'entorn d'una família, en aquell cas, burgesa i intel·lectual. I l'atzar, imprevisible, que els encara amb l'evidència: no controlem els nostres destins, la sort, inconstant i capriciosa, bona o dolenta, ens fa anar per on li abelleix en moltes ocasions. Després del desencant arriben l'escepticisme i el realisme, el món no avança sempre cap endavant, va fent tomballons i giragonses, la fragilitat de la pau, fins i tot de l'absència de guerra, és una constant encara que sovint tinguem molt mala memòria, tant de la històrica com de la personal i familiar.

I hem d'admetre que no som, ni de bon tros, tan bons, tan espavilats ni tan guais com ens havíem pensat en els anys de les vaques grasses, quan totes ens ponien.

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no és un problema nostre Júlia, totes les generacions amb passat per estat de desencís. Com es sol dir "et volies menjar de jove el món i aquest t'acaba devorant" la diferencia rau en que nosaltres en som conscients i hi ha molta gent que no ho és. Com diria la iaia d'en Cioràn, no hi ha res a fer, no hi ha res a fer...Divertim-no's fins a morir, o intentem-ho almenys.

bon diumenge

zel ha dit...

Però per molt que ens divertim, que et diu en Puigcarbó, no perdem la consciència, que n'hi ha per desencantar-se, desencisar-se, perdre "l'oremus" i ...no anem bé, certament...

Júlia ha dit...

Som una espècie 'especial', Francesc. Tot sembla fàcil, però resulta molt complex, a l'hora de la veritat.

Tan clar que ho veus tot de jove, he, he.

Júlia ha dit...

Zel, 'es lo que hay', que diuen. Em temo que ens d'adaptar el millor possible al que tenim...

Deric ha dit...

el meu avi, que no era gens ric, només treballava de pastisser, la seva passió era la fotogrfia i va estalviar molt per comprar-se una i tinc fotos seves dels anys 50 de Barcelona fantàstiques

Marta ha dit...

Ara també hi ha desencant en els joves que acaben carreres universitàries,doctorats,màsters, i no veuen el seu futur gens clar. A vegades ni tant sols poden fer la feina per la qual s'han preparat. Nosaltres potser amb menys preparació vam tenir més oportunitats. És una pena!

Júlia ha dit...

Deric, quina sort tenir fotografies d'aquell temps fetes per gent 'de casa'!!!

A la meva escala només hi havia un senyor que tenia màquina, era molt afeccionat i les revelava en una petita cambra misteriosa de llums vermelles.

Per la Palma retratava tots els nens i nenes del boom del 48, com el seu mateix fill, amic meu, en pau descansi, malauradament, amb els papes i mames i les palmes i palmons pertinets.

Quin misteri tenien, aquells retrats i aquells revelats!!!

Júlia ha dit...

Marta, jo crec que un error en el qual hem caigut els 'grans' es desvetllar en els joves unes expectatives exagerades, allò de treballar en el que t'agradi i etcètera. Nosaltres treballàvem en el que podíem, com els nostres pares i com hauran de fer la majoria dels nostres fills.

Més encara, les professions idealitzades, en la realitat, mai no són allò que se n'esperava. Menys encara quan s'han de fer 'per obligació'.

Recordo algú que escrivia 'quan no has aconseguit l'ideal, intenta idealitzar la realitat'.

Una noia jove, amb carrera, em deia, rient, i optimista, fa alguns anys: la meva mare em deia que estudiés o hauria d'escombrar els carrers, doncs bé, si em surt feina per escombrar els carrers, l'agafo... I ho deia seriosament, ep.

Crec que hem de canviar una mica el xip sobre totes aquestes expectatives que els anys de vaques grasses van propiciar.

Anònim ha dit...

Júlia, aprofito que parles de la Plaça del Sol. Em pots ajudar a fe memòria de que hi havia on ara és la Fundació Miró? Es que tinc records borrosos d'una plaça molt gran i potser un fons monumental amb columnes? O és un fals record? Del que sí estic segur és d'haver vist en aquest indret el rodatge del "Rapto de las Sabinas" amb tot d'extres vestits de romans. Quins temps!