Records i literatura

He manllevat aquesta fotografia de Tomàs Riva, de l'any 1967, del magnífic fons del MHIC. Jo, en aquells anys, encara no tenia màquina de retratar, ni en tenien a casa, tampoc. En tot cas, no sé pas si hauria retratat les barraques, m'adono que quan començava a fer alguna fotografia retratava sobre tot gent alegre i endiumenjada, coneguts i parents. Em sobta com obviava els fons, els detalls documentals que ara afegirien valor a l'antiga imatge. Els retratadors de paisatges bonics s'empipen si hi surten cotxes, antenes, cables atrotinats, fins i tot personatges inesperats, però són aquestes coses aquelles que, al llarg dels anys, donen valor al conjunt.

En el meu blog del barri n'hi vaig penjar fa un parell de posts una altra de la mateixa època, si fa o no fa, de Maspons, amb aquells toreros d'estar per casa que assajaven el seu art al capdamunt dels carrers del Poble-sec o a Montjuïc i a la desapareguda i bonica Plaça del Sol o d'en Manelic, avui malmesa a causa de la construcció de la Fundació Miró, que els deus de la memòria la perdonin.

Molta gent que feia les fotografies eren persones més benestants, periodistes, fotògrafs professionals, que miraven amb una certa compassió encuriosida la pobresa amuntegada. En canvi, per a un infant amb una família normaleta, era aquell el seu medi habitual de vida quotidiana i, per tant, la percepció resultava molt diferent.

Dimecres, com que havia de dir alguna cosa a la presentació, vaig meditar sobre la meva pròpia novel·la i vaig pensar en com la vida del protagonista resulta paral·lela a l'evolució social viscuda per les persones que eren, pels seixanta, de classe baixa o de sectors més desafavorits, una gran majoria aleshores. Després no vaig fer esment del tema ja que m'hauria fet allargar molt, la veritat. I, a més, potser m'hauria abocat a explicar massa detalls de l'argument, cosa que amb una novel·la s'ha de fer amb prudència i moderació.

La família de la novel·la prové del món rural, encara arrossega els records de la guerra, pateix la postguerra més fosca. Viu i evoluciona a les barraques de Montjuïc però els canvis del desenvolupament els permeten, a partir dels seixanta, millorar força: hi ha feina, possibilitats per estudiar, ni que sigui a la nit i fent grans esforços; vaja, per a fer allò que en diuen 'ascendir en l'escala social'. Amb la transició i els seus entusiasmes, coincidents amb la joventut d'alguns dels protagonistes, acomboiats per l'escepticisme de la gent més gran, que sap prou bé que tot és fràgil, les expectatives socials i personals es disparen.

Després ve el desengany, el desencant, com en van dir, i com es va dir una pel·licula documental molt interessant a l'entorn d'una família, en aquell cas, burgesa i intel·lectual. I l'atzar, imprevisible, que els encara amb l'evidència: no controlem els nostres destins, la sort, inconstant i capriciosa, bona o dolenta, ens fa anar per on li abelleix en moltes ocasions. Després del desencant arriben l'escepticisme i el realisme, el món no avança sempre cap endavant, va fent tomballons i giragonses, la fragilitat de la pau, fins i tot de l'absència de guerra, és una constant encara que sovint tinguem molt mala memòria, tant de la històrica com de la personal i familiar.

I hem d'admetre que no som, ni de bon tros, tan bons, tan espavilats ni tan guais com ens havíem pensat en els anys de les vaques grasses, quan totes ens ponien.