Fem Barcelona i fem el carallot

L'altre dia vaig sentir, per la televisió, que l'oposició a l'ajuntament de Barcelona havia criticat la despesa en publicitat d'aquest ajuntament, el qual, segons em va semblar entendre, gasta cada dia uns 60.000 euros en aquest tema, i havia demanat un control d'aquesta publicitat. La xifra em va semblar tan exagerada que vaig pensar que ho havia entès malament, però es veu que no.

La veritat és que una cosa tan escandalosa hauria de clamar al cel, però em va semblar que fins i tot la crítica de l'oposició no era tan contundent com caldria. Suposo que en aquest tema qui estigui lliure de pecat... I també deu funcionar allò de 'si demà mano jo'...

Que l'ajuntament -o la Generalitat- es promocionin explicant-me tot el que fan, amb els meus diners, quan, al capdavall, fan -o sembla que fan- allò que han de fer (transports, habitatges, escoles), a aquest preu, em sembla una vergonya. Cada dia hi ha més publicitat institucional i la tele 'nostra', per exemple, dedica molts espais a autopromocionar-se i a autopromocionar-los, per no parlar de la BTV, que té algunes virtuts, però, com ara fer-nos alguna peli sense interrupcions, cosa que avui dia és quelcom extraordinari.

Sembla que una preocupació dels governs municipals, és, també, que la gent 'visualitzi' -horrible parauleta- allò que fan els centres cívis i d'altres entitats municipals (o que estan subvencionades generosament) com a 'coses de l'ajuntament' i no pas com un resultat de la bona tasca de les persones que estan treballant allà. Tot plegat em recorda històries d'alguns capellans autàrquics, que quan agafaven massa fama a les seves parròquies, els bisbes els traslladaven ben lluny, per tal que no fessin ombra al poder 'veritable'. Enguany hem complert trenta anys d'ajuntaments democràtics però si no hi ha transparència i austeritat crec que no anem bé. Les subvencions a tort i a dret també perjudiquen tothom, ja que condicionen la independència de qualsevol associació, però clamar contra aquest tema és predicar en el desert, doncs ens hem acostumat a para la mà per qualsevol bajanada.

Ai, aquelles societats obreres que es mantenien amb les quotes dels socis, socis humils però emprenedors, que feien un sacrifici per tal que tot tirés endavant!!! Avui el que compta és allò que es veu, no allò que es fa i allò que no es veu, com deia fa anys una peixatera del meu barri, no es ven, és clar. A més, en general, la publicitat institucional és tan absurda i poca-solta que, al menys a mí, no em fa ni fu ni fa, més aviat em provoca vergonya a causa de la poca vergonya, vaja.