Música, cinema i dones d'abans

En un conegut escrit sobre el concepte de clàssic, l’escriptor Coetzee explica la seva experiència adolescent, quan, sense tenir una gran formació musical, li arriba a la oïda un fragment de Bach. La veritat és que em considero molt inculta pel que fa la música. En general i de forma frívola es parla de ‘ser de lletres’ o ‘ser de ciències’ quan s’intenta excusar la incultura vers alguna branca del coneixement. No he sentit mai, en canvi, que algun admeti ser o no ‘de músiques’. Però també és cert que el desconeixement o la incultura sovint no ens priven de copsar l'excel·lència d'allò que, per entendre'ns, acabem definint com a clàssic.

Això ve a tomb perquè ahir, amb motiu del meu aniversari, em van convidar a anar a l’Auditori. El programa, molt romàntic, era el següent:
SCHUBERT: Obertura D 648
SCHUMANN: Concert per a piano i orquestra, op. 54
SCHUBERT: Simfonia en do major, "La Gran"

Anar a escoltar i ‘veure’ un concert és molt diferent d’escoltar un disc o la ràdio, la veritat. Hi ha, per a mi, la mateixa distància que existeix en el fet de veure una bona pel·lícula per televisió o en una sala de cinema. Com que el cinema ha estat l’art popular per excel·lència dels nostres temps, fins i tot el meu imaginari musical va lligat al cinema. Fa molts anys, el director de Sissí, Marischka, especialista en pel·lícules romàntiques d’ambient vienès, en va dirigir una que és deia ‘La casa de las tres muchachas’, de la qual recordo poca cosa, però que explicava, més o menys, la vida de Schubert i la relació amb un seu amic que tenia tres filles molt boniques. Una de les coses que recordo és que no em va agradar perquè no acabava bé. No podia ser altrament, ja que el pobre Schubert va morir molt jove, amb trenta-un anys, després de passar moltes penalitats. Evidement, aquell tipus de pel·lícules no eren, ni molt menys, realistes, i tot quedava idealitzat, bonic i acolorit, malgrat tot. Caracteritzar algú de Schubert és fàcil, perquè té un aspecte molt conegut, amb les seves eternes ulleres rodonetes. A la pel·lícula feia de Schubert, crec, Karlheinz Bohm, el Francesc Josep de la Sissí, més endavant fotògraf assassí i a la maduresa dedicat a l’ajuda humanitària, en concret a Etiòpia.

Sobre el matrimoni Schumann se n'han fet moltes, de pelis, però jo en recordo una d’emblemàtica, Canción de amor, on Katherine Hepburn interpretava la seva dona, Clara. Era en blanc i negre i ens la van passar al cinema de l’escola, on els diumenges, amb un descompte si abans anaves a doctrina, oferien programes de cine amb pelis que tenien ja molts anys. Una monja comerciant fins i tot muntava una paradeta amb pipes, tramussos i pomes confitades. Recordo que em va semblar molt trista, però poca cosa més. M’agradaria poder tornar-la a veure, Katherine Hepburn sempre és una garantia, és clar. Clara Schumann va ser una dona admirable, brillant, que va mantenir la família a base de treballar molt i molt, donant concerts, classes particulars i el que calgués, i que es va casar amb Schumann malgrat l’oposició paterna, oposició que, mirant la cosa en perspectiva, no és pas difícil d’entendre.

Clara Schumann, malgrat que per l’època cobrava prou bé pels concerts i era molt valorada, tenia moltes insegurats lligades a la seva condició de dona. Una de les coses que les novel·les i pel·lícules històriques no són capaces d’entomar ni reproduir és la mentalitat de l’època, com ara el poc feminisme d’aquelles senyores admirables, intel·ligents, però que admetien una suposada inferioritat sexual d’entrada. Per això, moltes vegades, aquests llibres i pel·lícules sonen a fals. Clara Schumann va escriure, per exemple, que de vegades es creia capaç de composar música, però que si cap dona ho havia fet, ella no ho faria pas. Coses així, vaja, que avui fan riure o plorar. Va tenir sis fills amb el músic, que patia trastorns bipolars i que va acabar en un manicomi, però sembla que s’estimaven, a la manera del segle XIX, és clar. M’agradaria saber quant de material musical, literari o pictòric, atribuït a genis masculins del passat és, en realitat, fruit de la col·laboració que una dona intel·ligent i treballadora els oferia. No ho sabrem mai.

Cada vegada em sembla que ens hem tornat més i més ganduls, aquells músics de vida curta, amb salut precària, eren capaços d’oferir milers de concerts, de crear centenars d’obres, fins i tot algunes d’elles en l'espai vital que avui consideren infantesa. Les dones, a més d’ajudar els marits, tenien fills i més fills, i feien bullir l’olla. I això parlant de gent més o menys arregladeta, amb una certa formació cultural… Tot a mà, amb ploma d’oca, paper aprofitar, pianos llogats o sense pianos, o, en el cas dels artistes plàstics, fabricant també a mà pintures i tints.

El segle XIX va ser un segle de salut precària. Les guerres napoleòniques, que tant s’han mitificat i novel·lat, van escampar la tuberculosi, la sífilis era habitual fins fa quatre dies i el seu tractament amb mercuri acabava de rematar els malalts. Hi ha la idea que el món sempre avança però un repàs a la biografia de diferents personatges importants mostra com en segles anteriors, el XVI, el XVII i part del XVIII, trobem força gent, a Europa, que viu cinquanta, seixanta o setanta anys. El XIX acaba amb el bo i millor de la joventut europea. Si no se salvaven ni els rics, cal pensar com anava la cosa per als pobres. Tot plegat, és realment miraculós que no ens haguem extingit. Funcionava, això sí, una certa selecció natural que ja s’ha estroncat de forma definitiva a casa nostra. Clara Schumann va arribar més enllà dels setanta anys, conservant la seva bellesa natural i seriosa, en la qual ella mateixa, amb les seves inseguretats, no creia massa. Avui potser l’enredarien per tal que es fes un arranjament estètic, qui sap. Hi ha actrius i dones conegudes que tinc per intel·ligents i que han caigut en aquest parany de forma absurda, n’acabo de veure un parell al diari, per cert… El fet és que l’antiga bellesa se'ls va transformant en una màscara estranya, inexpressiva, perquè el temps no perdona i el que s’acostuma a perdre és la dignitat estètica de la maduresa. De fet, hem bandejat moltes servituds, però n'hem arreplegat d'altres.