Olor de farigola

Després d'un hivern seriós i com cal, malgrat que hi havia qui creia que ja no tornaria a fer mai més fred de veritat, ni tan sols a ploure, sembla que torna la primavera, com pertoca, amb la seva florida primerenca. Jo, de petita, sempre relacionava la farigola amb el dijous sant, amb aquells dijous sants seriosos i feixucs, quan s'anava a seguir monuments, distracció avui més o menys perduda, perquè tot canvia. A les portes de les esglésies les gitanes venien poms florits de timó i per tota la ciutat s'escampava l'olor de la planta, mentre els interiors dels temples oferien una sentor profunda d'encens, cera i palmons, amb els sants coberts amb robes morades, com la flor de la farigola. El pom s'anava assecant i a l'hivern perfumava les sopes d'all, fetes amb rosegons, dels vespres de restriccions elèctriques autàrquics.

Tot canvia, de forma constant, encara que la farigola torni a florir. Em sembla darrerament que em buiden els paisatges, rurals, urbans i sentimentals, de la mateixa manera que buido, sense pressa, el pis dels meus pares. Van morint els qui conformaren la meva imatgeria sentimental, com Rudy Ventura, que no fa massa encara refilava amb el senyor Calduch i amb Josep Guardiola, únic supervivent avui d'aquells tres mosqueters de la música lleugera, capaços de ressuscitar de tant en tant, durant anys i panys, amb un bon bisonyé i molta empenta.

M'agrada el centre de Barcelona. Allà, però, els canvis d'aquests darrers anys han estat tan barroers que em neguitegen. No fa pas massa en Pere de Saragatona encara va retratar la bonica botiga noucentista on venien pintes de banya, del Portal de l'Àngel. Avui ja no hi és i no han tingut ni tan sols la decència de canviar l'orientació comercial conservant els bells aparadors de fusta, com en algun altre indret. No entenc que per fer obres en una escala modesta del meu barri, més o menys centenària, s'hagin de demanar tants permisos municipals i en canvi es permetin aquestes destrosses als pocs establiments amb una mica de categoria que han pogut arribar fins al nostre segle. Per no parlar del cine París, ai, pobre cine.

El primer gran disgust de la meva vida en contemplar els canvis en els paisatges estimats el vaig tenir gairebé d'adolescent, quan Can Jorba es va convertir en Preciados i van destrossar tot aquell interior noble i elegant, les amples escales, els ascensors magnífics, la bonica terrassa. De joveneta no et fixes massa en aquestes coses, vius i prou, i els canvis de vegades fins i tot t'agraden, perquè comporten modernitat i futur; però és que a Can Jorba anàvem sovint a comprar, amb la mare, per les rebaixes del mes blanc, i també a portar la carta dels Reis, ja que, segons la meva família, eren els de veritat, els d'aquells magatzems que m'agradaven tant, encara que els adults enyoressin l'època daurada del Siglo, la d'abans de la guerra, és clar. Als globus que ens donaven, un per cada deu duros de gasto, els dèiem bombes, aleshores. La sensació de pèrdua que vaig tenir en veure l'interior de l'edifici, que de palau havia passat a mercadillo, em va resultar tan forta i contundent que vaig estar a punt de plorar. És clar que estava en una edat ploranera, l'adolescència és també un moment de molts canvis i inquietuds.

De fet, els canvis també recuperen paisatges perduts, com ara aquesta refeta creu coberta de Batea, que els infants d'ara creuran, segur, que és molt antiga. Arribarà un moment en el qual diran, fins i tot, la van redreçar a principis del segle XXI. I el segle XXI serà ja un misteri del passat, unes fotografies descolorides, unes filmacions evocadores de temps pretèrits. Potser, qui sap, violències, remodelacions o eixamples urbanístics tornaran a enderrocar-la mentre la farigola, espècie protegida, intentarà florir en alguna primavera que no viuré. Fer, desfer i refer, aquesta és l'especialitat de la natura i, al capdavall, tots en formen part, segons diuen.