TERESA REBULL, IMMORTAL I ETERNAMENT JOVE

 

Aquesta setmana he pogut tornar a veure, a la biblioteca del barri, el documental sobre Teresa Rebull, 'Ànima desterrada'. El documental ja té alguns anys, es va emetre després de la mort de Rebull, i és obra de Susanna Barranco (Barcelona, 1975), actriu, productora, escriptora i moltes coses més. Susanna Barranco va fer una breu presentació del documental ja que havia de marxar, però va remarcar com va connectar amb Teresa Rebull, cosa gens estranya ja que totes dues pertanyen a un tipus de dona coratjosa, polifacètica, valenta i compromesa amb el seu moment històric, malgrat la diferència generacional.

El documental incideix, sobretot, en la personalitat volcànica de Rebull, recull testimonis de molta gent, coneguda i no tant, però no entra a fons en el tema biogràfic, de forma molt intel·ligent la directora va evitar fer un biòpic convencional. Tot i que, de forma inevitable, sorgeixen preguntes diverses i no es pot deixar de banda els lamentables Fets de Maig. Teresa Rebull va militar en el POUM i va fer una estada, relativament breu però terrible, en una txeca, un conegut seu, Manolo Maurin, germà de Joaquim, amic seu, va morir a causa dels maltractaments soferts allà dins. 

Hi ha un estrany interès en amagar o dissimular fets que incomoden, relacionats amb una guerra civil que la mitologia actual va convertint en un conte de bons i dolents. Una cosa és la ideologia i, l'altra, el tarannà individual de les persones. Però la complexitat ens aclapara, què hi farem.

Recordo quan, de joveneta, vaig sentir parlar de la Serra de Pàndols, gràcies a la cançó més coneguda de Teresa Rebull, aquell Paisatge de l'Ebre, amb una cova inquietant on algú ha tornat per trobar 'les sabates d'en Jaume'. El poema, més emotiu i impressionant que altres textos amb pretensions que evoquen la guerra, és obra de Josep Gual (Badalona, 1929-2005). En aquest poeta vida i obra van lligades, va ser una de les vícitimes de l'injusta i inútil 'lleva del biberó'. Va estar molt vinculat a Badalona i amb la represa de la vida cultural i del catalanisme, es va relacionar amb gent del mon intel·lectual i a Badalona se l'ha homenatjat sovint. Però, més enllà del famós poema, la lletra del qual molta gent atribueix a la mateixa Rebull, és avui injustament poc conegut.

Davant d'aquest cas o del, per a mi, molt més greu d'Olga Xirinacs, encara feliçment viva, se'm diu de vegades que ha estat a causa de la vinculació dels escriptors amb uns espais determinats, Badalona pel que fa a Gual i, en el cas de Xirinacs, Tarragona. Em semblen absurdes excuses, tot va més aviat lligat a capelletes, modes, tendències i potenciació de les novetats al preu que sigui. Amb tres o quatre 'clàssics canònics' sembla que ja en tenim prou. I fins i tot els valors indiscutibles de vegades funcionen com la borsa, pugen i baixen.

Teresa Rebull es deia Teresa Soler, com que va viure a França, casada amb Pep Rebulll, militant del POUM, va admetre el costum francès d'adoptar el cognom del marit. Quan va començar a col·laborar amb la Nova Cançó li deien la 'iaia' i tot just tenia cinquanta anys i estava d'allò més bé. En aquella època no la van dur al Palau però anys després, en els vuitanta, se li va fer un homenatge en aquell indret emblemàtic, massa carregat d'ornamentació pel meu gust, tot i que hi ha qui em mira malament quan critico els excessos dels modernistes. 

Motivada pel tema m'he comprat a iberlibro el llibre amb la poesia completa de Josep Gual, és un llibre nou, tot just una mica esgrogueït pel pas del temps, que m'ha arribat des de Badalona amb una rapidesa remarcable. El tipus de llibre que, en el passat, podies trobar a l'enyorada setmana del llibre català, quan es feia a les Drassanes i no tot havia de ser novetat immediat o reedició maquillada de novetat. 

En un altre poema, per cert, l'autor ens desvetlla el destí d'en Jaume, menys desesperançador del que sempre havia suposat.:

En Jaume van ferir-lo

el dia del seu sant

passant el riu a gual.

Per les presses i els tràfecs

va estar-s'hi sis hores

amb l'aigua a la cintura.

Tot plegat va complicar-se

amb una emprenyadora

preumònia.

Van evacuar-lo a Tivenys

i el sanitari li va fer dir

allò de: trenta-tres i carretera.

Ara ja ha tornat a Prat de Compte

gras com un toixò,

perquè té molt bona carnadura.

Josep Gual Lloberes (Badalona, 1920-2005)

https://www.youtube.com/watch?v=MXva6SnocC0

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/teresa-rebull-anima-desterrada/video/5660748/

Tísner, cent anys i cent vides

(..,) Que ningú no se sorprengui del meu fer caòtic, malfeiner de mena com sóc i havent-me-les amb el reguitzell de fets no prou digerits. Amb això justifico que en els meus llibres hagi maldat per explicar fil per randa tot allò que he vist des de l'interior del flascó, a través d'aquesta meva percepció, escassa i adulterada, lleugerament tenyida de verd, convingut com és color d'esperança.

("Què (qui, com) sóc i per què escric", dins L'Escriptor del mes. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1992)

Avui fa cent anys del naixement de Tísner i hi ha diferents actes en dansa per tal de commemorar-ho. Tísner va ser un home inclassificable i polifacètic i no cal aquí repetir la seva biografia impressionant. Va tenir la sort de viure i sobreviure durant molts anys. La seva figura resulta gairebé inseparable de la del seu cunyat, el gran Pere Calders. Precisament ahir, a Ràdio 4, escoltava una entrevista antiga feta a Calders.

A Tísner li devem moltes coses, entre les quals una col·lecció de mots creuats irrepetibles i que han creat escola, així com la catalanització del Joc de l'Scrabble, gràcies al qual he après més català que fent cursets de l'Òmnium. La meva filla feia el batxillerat quan va participar en el primer campionat organitzat i els van regalar el primer Scrabble que vam tenir per casa. Per cert, posats a demanar, i amb motiu d'aquesta commemoració tisneriana, crec que el diccionari de l'Scrabble en català mereix una nova edició revisada i ampliada, s'ha quedat obsolet, hores d'ara.

Tísner va estar amenaçat per la FAI i va haver de guillar però després va reflexionar i es va incorporar al front com a voluntari. Fa uns dies un periodista, en un diari, justificava més o menys, de forma lamentable, l'assassinat de Planes qui no va tenir temps de pensar en si volia o no incorporar-se enlloc. Sense comentaris. Per cert, va ser Tísner qui va tenir el dolorós i tràgic privilegi d'identificar el cadàver del pobre Planes.

La generació de Tísner i Calders va començar a fer periodisme a l'adolescència i van veure la joventut escapçada per la guerra. Es van haver d'exiliar i van acabar retornant. Les històries de l'exili i de les feines que van fer tots dos mostren la seva intel·ligència pràctica i polivalent. Van tornar en els anys seixanta i no van fer el que tant es predicava a casa nostra, integrar-se al país d'acollida. Ells mateixos ho admetien, fins i tot, amb molt d'humor, havia sentit als fills d'un i altre comentar com els explicaven imaginaris aspectes extraordinaris de Catalunya per tal de convèncer-los a retornar. Uns ho van fer i d'altres són avui mexicans de categoria. Però aquelles històries familiars m'han fet pensar sovint en com exigim als altres que facin el que nosaltres no faríem o ens costaria molt de fer.

L'exili no va ser igual per a tothom, hi ha també ombres i llums en tot aquell món. És aquella una història que també s'ha mitificat, com acostumem a fer sovint. Tot plegat no treu mèrit a ningú però també cal ser una mica objectius i ponderats amb aquest passat encara tan poc estudiat a fons i del qual acostumem a escombrar allò que no toca.

Tísner rumbejava un humor savi i sense sarcasme ni amargor, que avui trobo a faltar força pels nostres verals. En una ocasió en què parlava de política i de les mancances dels polítics va admetre que ell, manant, hauria durat dos dies. Va estar a partits i a iniciatives polítiques però sense ambició de fer-hi carrera, per esperit de servei al país. He llegit que la seva obra literària està descatalogada, una cosa massa habitual, malauradament i que ara en faran alguna reedició i tot. Encara bo.


Aquestes celebracions i recordatoris estan bé, però després, així és la vida i així és la mort, tornem a oblidar els recordats durant una bona temporada. Tot i que cada vegada que jugo a l'Scrabble, i ho faig gairebé de forma quotidiana, sempre em ve el cap l'Avel·lí Artís-Gener, la veritat (oculta).

Pobres, rics, bons i dolents

Vaig presentar ahir la meva darrera novel·la al barri, al Centre Cívic, va ser una tarda molt agradable. Més enllà de l'anècdota de la presentació, va sorgir, tot xerrant, un dels temes de la novel·la, el de les barraques de Montjuïc on el protagonista viu de petit, no pas pel seu gust, però tampoc de forma excessivament infeliç. En passar el temps i desaparèixer el poble on va ser infant, en el llibre es reflexiona sobre els paisatges perduts, establint un paral·lelisme amb un altre poble, el matern, rural, que un embassament ha acabat per fer desaparèixer sota l'aigua.

Fa alguns anys vam dedicar una xerrada sobre història del barri a les barraques de Montjuïc i en aquella ocasió ens va costar trobar testimonis que expliquessin com i quan hi vivien. Semblava que els antics barraquistes encara no volien sortir de l'armari. Avui, en canvi, pels darrers reportatges que he vist, hi ha qui reinvindica, afortunadament per a la nostra memòria col·lectiva, aquell passat de mancances i misèria, una misèria, però, que embolcallava l'esperança de millora, pel fet de tenir feina, joventut i futur.

Pel meu barri, el Poble-sec, hi ha passat molta gent. Molta gent, també, un cop ha millorat econòmicament i social, ni que fos una miqueta, n'ha fugit. Més endavant, amb els anys, els envaeix una certa nostàlgia i fins i tot una idealització d'aquella infantesa de barri humil, d'un ambient que han perdut de forma definitiva. Els consola tornar al barri i comprovar que ha canviat molt, que ja no és el d'abans, que està ple d'estrangers. I aquesta mena de menyspreu pel present em fa pensar en com es pot repetir la història, i en com els infants d'avui potser recordin d'aquí uns anys el temps feliç en què, acabats d'arribar al país, jugaven lliurament pels carrers del Poble-sec, fins que es van fer rics i es van comprar un pis a Sarrià o una casa a Cardedeu.

Els carrers del meu barri són avui plens de gent sorollosa, als vespres, i també d'infants entremaliats que juguen a pilota, per desesperació dels veïns d'abans, els que no han pogut marxar, moltes vegades més per falta de diners que no pas per manca de ganes de canvi. L'altra dia una dona molt gran explicava una anècdota a la perruqueria, deia que havia renyat uns noiets immigrants de la zona de vianants del carrer Blai, perquè jugaven de forma sorollosa i donaven cops de pilota per tot arreu. La dona els havia dit, en castellà, la calle es de todos, chicos. La resposta d'un dels nens, que havia fet enfadar molt la dona, havia estat, pues dice mi padre que de aquí unos años será toda nuestra... La dona, resignada, manifestava que probablement seria així. El fet és que si els poble-sequins antics haguessin estimat el barri i s'hi haguessin quedat, arreglant els pisos antics i fent seu el carrer, si haguessin aconsellat als seus fills que romanguessin fidels als vells carrers, la situació seria avui, evidentment, molt diferent. Per cert, en temps de la meva infantesa hi havia molts rètols contundents que prohibien fijar carteles i jugar a pelota. El fet és que amb una mica de vigilància molts problemes d'aquest tipus es podrien arranjar abans de produir-se, fins i tot, però sembla que és més habitual endegar una caríssima campanya de civisme que no pas recórrer a la tradició, o sigui als guàrdies municipals, urbanos, polis de barri o el que fos, però persones reals, amb poder real, capaces de prendre decisions en aquests casos i que avui han esdevingut pràcticament invisibles, al carrer i al metro, on només t'avisen per dir que hi ha les càmeres que vigilen i que no pateixis.

Pel que fa a les barraques, quan jo era petita em sorprenia que a Montjuïc hi hagués gent encara més pobra que nosaltres, gent que vivia sota sostres precaris, enmig de carrers bruts, ja que en molts indrets no hi havia clavegueres. Per altra banda, en tot plegat hi veia també un component de llibertat que em feia envejar aquells nens i nenes (més nens que no pas nenes) que jugaven al carrer, quan ja pels meus verals jugar al carrer era mal vist i cosa de gambirots eixelebrats. En els temps dels meus oncles i avis els infants eren també una plaga endimoniada, capaç de fer una gran rastellera d'entremaliadures diverses, veritables gamberrades, si som objectius, que avui generarien rius de tinta psicològica als manuals, com ara batalles campals a cops de roc, però que explicades per ells a la vellesa queden d'allò més maques i tot. Un dels records més emblemàtics de molta gent és la felicitat antiga de jugar al carrer en el passat, però al carrer sempre hi ha hagut infants jugant, el que passa és que, normalment, han estat els més humils. He constatat també aquest fenòmen en d'altres indrets, a l'Hospitalet de fa anys, per diferents barris on jo havia treballat, els carrers eren plens d'infants andalusos, gallecs o estremenys, després de l'escola. Ara el carrer ja no és ben bé el carrer d'aleshores, en tot cas el lloc de trobada i jocs és el parc infantil vigilat i controlat per mares i pares amatents, també allà. Tot és relatiu i sovint no volem mirar en profunditat el present, ens limitem a idealitzar passats molt més grisos i arriscats del que ens mostren els nostres records.

En el fons, la gent de les barraques, els immigrants d'ahir i d'avui, són i eren una mena de exiliats. Ara que es torna a parlar de l'exili republicà crec que caldria incidir també en quins exilis tant i tant diferents es van viure. Hi va haver un exili difícil, però ben peixat, de gent intel·lectual, amb preparació i carreres, i un altre de molt més atrotinat que no resulta, ni de bon tros, tan bonic de reinvindicar. Per no parlar de qui no va tenir cap mitjà de fugida, és clar. Perquè les veritables víctimes, quan venen mal dades, sovint són les persones sense ideologies, persones de pau, que reben per tots costats i que de vegades no són ajudades per ningú perquè no pertanyen al partit, ni a l'ètnia, ni al grup religiós o lingüístic que toca. Perquè no tenen coneguts, vaja.

Em sembla que era a 'L'hora vint-i-cinc' del romanès Gheorghiu, una novel·la que va tenir el seu èxit en l'època dels èxits de Morris West i d'altres autors, avui poc recordats, on el protagonista, denunciat per un afer de gelosia, es troba unit als jueus en la seva tragèdia, i comparteix amb ells resistència i dolor, però després, quan els supervivents poden emigrar a Amèrica, ell ha de romandre al seu país, ja que no és jueu. En cinema feia aquest personatge un Anthony Quinn en estat de gràcia, en els temps dels seus grans èxits. Recordo el trist final del seu retorn al poble, on tot ha canviat després de l'absurda guerra i les seves malvestats, i on la seva família ha rebut per totes bandes, per part dels enemics però també dels suposats amics. El mateix autor va acabar exiliat a França, on va morir a principis dels noranta.

Una vegada, un estiu de fa anys, en una acampada vam conèixer una parella que em van semblar molt grans i que potser devien tenir uns cinquanta anys. Eren exiliats que havien retornat a Catalunya feia poc, una parella brillant i intel·ligent, ben situada, però que en parlar em van mostrar els prejudicis que van contribuir en moltes ocasions a desvetllar ressentiments diversos a casa nostra i que caldria estudiar amb seriositat. Creien de bona fe en la superioritat catalana, els castellans, deien, (i, més concretament, els andalusos), quan anaven de viatge en tren s'emborratxaven i feien soroll... De fet, fins que Paco Candel no va publicar Els altres catalans i vam començar a mirar-nos els immigrants d'aleshores amb una nova mirada, existien, aquesta mena de prejudicis. L'exili havia allunyat aquella parella de la realitat d'aleshores, que comportava molts intents de comprensió mútua i una gran dosi de barreja social. El psuc, s'ha d'admetre, aquell psuc d'aleshores, va fer molt bona feina en aquest tema, una feina força seriosa, molt allunyada de les bajanades multiculturals que promouen els poders públics d'avui i que fan riure de tan ximples. De tota manera, un dels elements d'afebliment d'aquell partit va ser, també, segons la meva opinió, a la llarga, una certa fragilitat en les relacions entre el col·lectiu intel·lectual-català, de classe mitjana i una mica o molt pretensiosa, que anava assolint poder, i la gent de les noves barriades, de parla castellana i d'origen molt més humil. Jo em sentia una mica al mig de tot plegat, perquè se suposava que no hi havia catalans pobres, és clar. Admeto que és una anàlisi simplista i que les coses eren molt més complexes, però el fet és que ara encara ho són molt més.

Mentre escric això escolto per ràdio l'anunci d'un museu nostrat, de fons industrial, que ofereix poder posar-te una bata i marcar per entrar a treballar a la fàbrica. Em recorda allò que feien els nobles francesos, que es vestien de pastorets i pastoretes i jugaven a pobres. Mentre un dia no ens facin vestir de soldats i anar a matar feixistes a la Serra de Pàndols...