Sobre lluites i revoltes

Sempre m'ha inquietat la violència, vingui d'on vingui. Cada dia entenc menys -de jove una és ingènua i innocent i s'ho creu tot- que, per reivindicar alguna cosa o per protestar sobre qualsevol fet s'hagi de recórrer, sense cap necessitat, a trencar vidres, bancs, calar foc i d'altres actituds que conformen tota una estranya mitologia revolucionària que sembla que encara té força adeptes. I no entenc que se suposi que es pot perjudicar, amb qualsevol actitud de protesta, a terceres persones que no tenen res a veure amb els uns ni amb els altres, víctimes sense bandera ni causa, sempre oblidades i menystingudes.

Hi ha maneres de protestar efectives i civilitzades, encara més en una societat democràtica, encara que sigui la nostra una democràcia imperfecta: el silenci, per exemple, les manifestacions pacífiques de llarga durada, fins i tot la literatura, els debats o el periodisme. No cal inventar res. Només entenc la violència com a defensa personal contra una agressió directa i abusiva, la veritat, i encara. Encara més, amb aquesta manera de fer, suposadament revolucionària, sovint no s'aconsegueix el que es volia, sinó que gairebé sempre s'empitjora la situació i, a més, sovint es fiquen pels aldarulls persones de procedència dubtosa, provocadors o arrauxats, interessats en desestabilitzar i treure alguna cosa de la situació o fins i tot guillats amb carisma, perquè el conflicte acostuma a escapar-se de les mans dels mateixos organitzadors, si és que n'hi ha de clars. Després, a l'hora de rebre, rep el més innocent, en general. Una altra cosa és que les lectures dels llibres d'història convencionals ens expliquin contes de bons i dolents i lluites populars idealitzades per l'autor.

Les protestes sorolloses i destructores tampoc no acostumen a anar acompanyades de plantejaments seriosos, raonats i possibles sobre els canvis que demanen. Les revolucions es mengen els seus fills, o els converteixen en dictadors o buròcrates, i la pau, fins i tot la més covarda i pactada, és fràgil i cal tractar-la amb molta cura. Però sembla que cada vegada estem més lluny de Gandhi i de propostes menys iconoclastes i contundents. O potser és que l'ànsia destructora ja forma part de la natura humana. El que m'inquieta més és que després es magnifiqui la suposada valentia dels arrauxats, se n'infereixin màrtirs que no volien ser-ho i de tot plegat en fem pósters per a les cambres dels adolescents del demà. Potser sembla aquesta una entrada covarda i conservadora, ho admeto, però potser conservar no sigui tan dolent com ens feien creure i la covardia, al capdavall, sigui també un valor a recuperar per damunt de valenties inoperants i autodestructores.