Darreres oportunitats d'anar al geriàtric acompanyats

La jove blogaire Annna amb qui em lliguen emotius llaços familiars em va enviar un repte d'aquells que normalment refuso. Es tractava d'escriure un relat breu on sortissin les paraules: vida, viatge, amor, sexe, cine, literatura. No estava massa inspirada però resulta que ahir vaig anar al cinema perquè volia veure aquesta peli on surt l'Emilio Gutiérrez Caba, un dels meus amors impossibles de tota la vida, qui, a més, com sabeu, parla el català molt bé, per acabar de resultar encisador a gavadals. I, encara molt més, a la peli fa de dolent i surt amb barba!!!! Mata la dona, però, vaja, és una peli, al capdavall.

Doncs bé, vaig arribar al cinema i em vaig trobar amb la sorpresa, per dir-ne d'alguna manera, que la peli ja no la fan en primera sessió, sinó en la de després, pràctica aquesta molt deplorable, que sovinteja amb produccions hispàniques, sobre tot. Així que vaig entrar a veure la del Hoffman i la Thompson, que em pensava que seria un rotllet previsible. Doncs potser sí, que ho és, però vaig passar una molt bona estona, i fins i tot em vaig emocionar. I és que la parella ho fa molt bé, hi ha allò que en diuen química, i encara que la cosa no sigui res de l'altre món i que el final es veu venir de tres hores lluny, surts contenta del cine, ves.

Passo per alt que a la pobre protagonista li han trobat un pretendent que faria més per sa mare, però això ja passa. L'Emma Thompson, que és de l'estil senyora una mica saberuda, com la Meryl Streep, cosa que fa que hi hagi qui li té mania, està fent-se gran amb una immensa dignitat artística i, com llegia fa poc en un blog, sense semblar un monstre botulímic com d'altres, sinó sent ella mateixa. El Hoffman sempre fa una mica el mateix, si el Gutiérrez Caba fos americà li hauria donat cinquanta mil voltes, pel que fa a la fama, perquè com actor no li ha d'envejar res, però s'ha d'admetre que ho fa amb eficàcia i desvetlla complicitats diverses i sentiments afectius polièdrics.

Bé, comptat i debatut, que en lloc d'escriure el microrrelat demanat he fet un verset d'aquells muntanyolesos sobre la peli. Pel que fa a passar el repte a d'altre gent, això no ho faré, que no vull donar la tabarra, però si algú s'anima i pren la torxa, cal que utilitzeu les paraules mencionades. Per cert, no entenc aquesta dèria de canviar el títol de les pelis, ara que tots sabem ni que sigui unes beceroles d'anglès, aquesta es diu Last Chance Harvey i aquí primer li van posar Habías de ser tú i ara ha acabat amb Nunca es tarde para enamorarse, títol pretenciós, ja que en algun moment de la vida sí que és tard per a tot i em sembla que diu ben bé el contrari del títol original, el qual, precisament, fa referència a la darrera oportunitat del senyor protagonista.

Vegeu:

Músic de poca volada
i que fa publicitat,
al casament de la filla
es veu que l’han convidat

Tots ells són americanus,
però una mica estirats
i el volen celebrar a London,
doncs sembla que estan folrats.

El músic va de viatge
amb feines per acabar,
content de veure la noia
i el bon casament que fa.

Està sol, doncs de més jove
van acabar partint peres
amb la mare de la noia,
recasada amb un guaperes.

Allà a la boda se’l rifen,
i ningú li fa cabal,
el despatxen de la feina,
no lliga, i està fatal.

Mentrestant, així és la vida,
també està buscant l’amor
una noia ja grandeta
que treballa a l’aeroport.

Té una mare molt pesada
que truca a cada moment,
i amiguetes de la feina
que li cerquen pretendent.

Es coneixen i s’agraden
i xerren sense parar,
i la noia diu al paio
que a la boda ha de tornar.

Ell a bodes la convida
fins li regala un vestit,
i se’n va la parelleta
de retorn al gran convit.

Passegen, s’expliquen coses,
del passat i el que s’enyora:
ell volia ser pianista,
ella, mare i escriptora.

Al convit, ell es revifa,
fa un brindis molt emotiu,
i amb la filla balla un vals
content com una perdiu.

Queden per un altre dia,
però s’ha espatllat l’ascensor
de l’hotel, i el Dustin Hoffman
em té un cobriment de cor.

No cal patir que no és res,
manté la passió ben pura
i a la noia va a buscar
que estudia literatura.

De la feina el telefonen,
li diuen que pot tornar,
però ell fa: bon vent, barca nova,
i aneu-vos fang a pastar.

No és peli de sexe explícit,
és romàntica i punyent,
fa escapar una llagrimeta
i del cine surts content.

Potser el senyor està una mica
vell, per aquesta xicota,
que sempre passa el mateix…
És que es pensen que no es nota?

Però vaja, bons actors,
història que es veu de grat,
amoretes de tardor
i aquest conte s’ha acabat.

Júlia

Per cert, estic pensant que si jo fos actriu, dubidubidubidubidubidu, d'aquesta peli en podria fer una versió catalana amb el Gutiérrez Caba i tot... a més, com que no hi ha grans escenes amoroses, cosa que hores d'ara em faria vergonya d'interpretar, fins i tot, resultaria ideal, vaja. El senyor seria madrileny i vindria a Barcelona al casament fashion, per exemple, que podria ser a un hotel d'aquests de moda, tan alts i enllumenats, i en lloc de passejar per la vora del Tàmesis passejarien per la Barceloneta. Els tallers literaris de la xicota els podríem ambientar al centre cívic de Sant Antoni o del Poble-sec. Si és que ja m'hi trobo!