Horta estimada, real i pintada

Ahir vaig anar a Horta, a una exposició d'aquarel·les, convidada per la meva amiga Maria Antònia, de qui penjo, sense permís, una de les obres. L'exposició és magnífica, diversa, i mostra racons i raconets de la nostra ciutat. Llàstima que els horaris de visita són una mica complicats, ja que és al Centre Cívic Matas i Ramis i el problema d'aquests espais és que són utilitzats per molta gent i cal fer filigranes per tal que tothom estigui content.

Hi havia a la inauguració un ambient excel·lent, gent planera i senzilla, molt allunyada del tarannà del típic artista fatxenda, i això que el grup compta amb persones de gran anomenada i èxit internacional! Així és el món, passa amb la literatura i amb gairebé tot... Al blog indicat podeu trobar enllaços a molts altres blogs de pintors meravellosos, això dels blogs és com un cistell de cireres, unes porten a les altres i no faríem res més que navegar per aquí i per allà i el més calent, a l'aigüera.

Em va agradar tornar a Horta, feia temps que no caminava pels seus carrers, plens de bones botigues, amb una intensa vida a la seva zona central que contrasta amb la pau dels carrers més alts, on es troben els centres socials i la vella població, encara amb algunes torretes privilegiades i per on s'escampava aquesta olor de primavera que aquests dies es fica per tots els raconets de la ciutat.

Durant un temps, quan era joveneta, vaig anar cada dissabte per la tarda a Horta, perquè una companya de feina em va introduir en un grup de noies de l'època, una mena d'acció catòlica. Contemplo en la distància aquelles reunions i no puc evitar un somriure indulgent vers l'esforçat consiliari que guiava les nostres animetes de forma suposadament moderna. Recordo una anècdota, quan el capellà ens va demanar l'adreça d'estiueig, a nosaltres, totes noietes treballadores filles de treballadors i de classe més aviat baixa. Una patinada important, ves.

Gràcies a aquelles amistats hortenques vaig anar a veure moltes vegades teatre, el grup d'Horta va fer història, primer amb una passió moderna i agosarada que, a la meva parròquia, es van mig copiar una vegada. Després amb coses com ara Oratori per un home sobre la terra i d'altres produccions molt avançades i amb missatge humà i polític, com ho era tot, aleshores. El malaguanyat Joan Miralles era cosí d'una de les noies, recordo que feia els primers papers i el trobàvem guapíssim. La senyora Capmany, immensa escriptora i persoantge irrepetible, amb el seu company Vidal Alcover, els assessorava, i, per cert, hi havia queixes sobre el tema, ja que el grup, de voluntaris actors, creia que cobrava massa per la feina que feia, poqueta, vaja. En una ocasió hi sortia també una jove Núria Feliu, amb una imatge molt allunyada de l'actual, que cantava meravellosament allò de seràs home sobre home perquè en tens la voluntat...

Vam patir un excés d'idealisme i bona fe, en aquells anys. D'aquí plora la criatura. De tota manera, entre aquell excés i la producció cultural de mercadillo actual, deunidó. O potser és la joventut, que tot ho acoloreix d'optimisme generós. La Plaça Eivissa continua tan evocadora com sempre, per cert, amb el seu aire de poblet urbà. Barcelona té molts racons així, a veure si duraran, perquè en aquests darrers anys estic contemplant com cauen els darrers vestigis dels paisatges resistents. Fa poc, en un comentari fet a un blog, algú deia que no creia que la Font de Ceres hagués estat al Poble-sec, ja que ni la seva mare ni la seva àvia l'havien vist allà... Sort que hi ha fotografies i documentació! Pensem que els nostres paisatges són 'els paisatges' però abans de nosaltres n'hi havia uns altres i després de nosaltres n'hi haurà de nous, ves. Tot és efímer i temporal i que al cel ens puguem veure.