Tocaboires irrecuperables

Una amiga mestra, encara en actiu, em va escriure ahir per demanar-me que col·laborés en la redacció d'un breu article sobre el projecte L'Hospitalet és escola, en el qual vaig participar i que es va iniciar fa vint-i-cinc anys. De tot fa molts anys, uf. La nostra idea era donar a conèixer la ciutat als alumnes, als mestres, crear vincles entre la ciutat i la gent... El projecte es va anar fent una mica gran i va durar massa, mentre la ciutat creixia, les escoles es buidaven, es perdien moltes places escolars i la reforma educativa canviava la fesomia dels centres de forma definitiva i, al meu entendre, força destralera. M'adono que en alguna altra ocasió ja vaig parlar al blog del tema, aquest blog va fent anys, ep, i a una servidora li agrada recordar les batalletes antigues. De tot plegat avui en queden uns materials que algunes escoles de la ciutat, poques, encara utilitzen, i que en moltes altres, que són la majoria, dormen pels armaris, oblidats de forma gairebé definitiva, que ja ho deia el poeta, cuantas veces el genio así duerme en el fondo del alma... La ciutat també ha canviat molt i la part d'itineraris dedicada a aquell present ja és història, és clar.


Ahir vaig anar també a L'Hospitalet, per la tarda, convidada pel grup de coordinadors de biblioteques escolars, amb qui durant tres cursos vaig compartir el projecte PUNTEDU, que va generar moltes expectatives i un gran entusiasme. Vaig copsar el desànim provocat pel fet que, en desaparèixer la mitja jornada que tenien els coordinadors, les biblioteques escolars tornen a patir la manca d'una persona amb temps suficient per tenir-ne cura. Alguna escola ha prioritzat el tema, refent horaris, però això no és fàcil. A més, el tema de la sisena hora ha complicat tant els horaris que s'ha acabat amb la vida social de la gent, es menja a corre cuita, un té festa una tarda, l'altre l'endemà. No entenc com hem arribat a aquesta situació o com tornem a admetre que puguin fer de mestres gent que no es mestra, pel fet que hi ha llicenciats en atur, com fa anys, i en algun indret els han de col·locar. Serveix per a alguna cosa, avui, la carrera de mestre/a? Em pregunto si avui fa falta una biblioteca escolar, quan hi ha tantes bones biblioteques als barris i quan, a les aules, hi ha també petites biblioteques, en general. Si ha d'existir, precisa d'una persona fixa, bibliotecària o mestra amb especialització. M'adono també com, de fet, el que hauria de ser motivació lectora acaba convertint-se en una sèrie d'exericics de llenguatge ben intencionats. La burocràcia ens ofega i la nostra dèria és fer fitxes i programacions, paper mullat que es va amuntegant fins que algú l'envia al contàiner pertinent.

Mirat en perspectiva el tema, des de la meva situació, suposadament privilegiada, de classe passiva, m'adono que la meva llarga vida professional està plena d'esforços inútils, oblidats avui. Arrencades de cavall i aturades de ruc, vaja, propiciades per les circumstàncies, no controlades per les bases en actiu, sinó per poders cada dia més eteris i allunyats de la realitat. Com en tantes coses, la novetat és allò que té èxit. No tinc, com els catedràtics de més alts nivells, ni tan sols la possibilitat de ser emèrita. Per la tele contemplo informatius sobre aquestes proves que s'han fet enguany, proves també inútils, al meu entendre, d'un nivell que fa vint anys ens hauria avergonyit a tots plegats, destinades a demostrar que hi ha menys fracàs del que sembla. Bé, sempre es pot fer un altre pacte educatiu, unes noves programacions, reunions i paperassa, quan el que caldria es consolidar durant anys el que ja hi ha i funciona o recuperar el que ja hi havia i funcionava.


Pel matí, a la trobada informal amb el filòsof cafeter ja vaig parlar, de forma inevitable, i més enllà de comentar-li les excel·lències del meu estimat barri, d'educació. Al vespre, en tornar de L'Hospitalet, també vaig quedar amb una mestra amiga, per fer un cafè. De tots aquests contactes educatius formals i informals d'ahir en trec la mateixa conclusió: no anem bé, no anirem bé, no hi havia res millor que aquells temps en els quals cada grup de nois i noies tenia un mestre fix, que ho impartia tot, i que no havia de suportar les pressions burocràtiques actuals. Algun dia hi tornarem, espero, i haurem descobert la sopa d'all educativa. Per què no repassa algú el pla professional republicà, i el que es feia en aquelles escoles emblemàtiques tan lloades, o és que la memòria històrica no arriba tan enllà?


Vaig escriure, en aquella època del projecte, totes les lletres, menys una, de les cançons d'un CD que no va tenir l'èxit esperat, les cançons dels Tocaboires, uns follets que colonitzaven espais urbans i que jo somniava, ai, que serien amb el temps un senyal d'identitat hospitalenc. La veritat és que el senyor Adrià i el senyor Corbacho han tingut molt més èxit que no pas els mestres, pel que fa al sentiment hospitalenc, que això ja passa; i pel que fa a integracions identitàries té més pes el Barça que la Santa Espina. Una de les cançons feia referència a l'àngel del penell de l'església parroquial de L'Hospitalet. Em sembla, fins i tot, una metàfora, l'avorriment angelical:

L'àngel del penell/ de l'església gran/ fa un parell de dies/ que mira a llevant.
S'avorreix i pensa/ que ha de canviar el vent/ perquè ara té ganes/ de mirar a ponent.

Per molt que l'àngel miri a ponent o a llevant, ponent i llevant sempre seran, per ara, al mateix lloc. No cal fer una adaptació curricular individualitzada per a això. O potser sí, però dedicada als manaires que potser, com deien a casa, no saben on tenen la mà dreta... ni l'esquerra, que aquesta sí que no sap per on navega, darrerament.