27.6.09

Sagarra rellegit

Crec en la meva barrejada terra;
i en tot el seu passat raspós i fi,
i en tot el seu present que em fa patir,
i aquesta fe és el meu cavall de guerra
de la batalla del destí.


(Sagarra, Poema de Montserrat)


Fa referència l'amic Saragatona al documental sobre La ruta blava, emès fa poc per tv3 a hores de mínima audiència, com sol passar amb tants programes interessants. Josep Maria de Sagarra va fer un viatge a la Polinèsia, en esclatar la guerra, amb l'objectiu d'escriure un llibre sobre aquest viatge i poder-se guanyar les garrofes i el documental fa un repàs d'aquell viatge amb la col·laboració del fill de l'escriptor, Joan de Sagarra. Malgrat que el documental està prou bé, jo el vaig trobar curt i crec que el tema donaria per molt més. El viatge va esdevenir també viatge de nuvis, ja que poc temps abans s'havia casat. Va tornar aviat a Catalunya, el 1940. En la represa cultural de la postguerra, plena de dificultats, Sagarra va acabar per esdevenir un personatge incòmode.


Aquesta és la versió de wikipedia:

Després de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme en la resistència, desanimat, decideix abandonar-la progressivament i començar un període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Així, doncs, per diverses raons, de tipus econòmic o literari més que no pas d'ideològic, Sagarra va començar a col·laborar amb estaments més o menys oficials com el Diario de Barcelona (fins al 1957), a Destino (de 1951 a 1961) i a La Vanguardia (de 1957 a 1961). També va acceptar el càrrec de conseller de la Societat General d'Autors a Madrid. Aquestes col·laboracions van promoure algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i la seva obra i que van acabar fent-lo sentir marginat dels cercles culturals catalans durant una bona colla d'anys.

Sagarra ha estat un escriptor immens, figura irrepetible, fins ara, en la nostra literatura, per la seva gran cultura, el seu cosmopolitisme i la seva popularitat en totes les capes socials. Curiosament, els qui més defensen en teoria les classes populars més menystenen els seus gustos suposadament xarons en art, música o literatura. Tot plegat devia generar moltes enveges en la nostra sovint mesquina cultureta catalana de prestatget limitat. Tant és així que, de joveneta, després d'escoltar suposats experts en literatura, gairebé feia vergonya admetre que t'agradava aquest autor. Aquest viatge a la Polinèsia se'ns explicava com la fugida d'estudi d'un senyor benestant que no es volia mullar, però el cert és que Sagarra va marxar aconsellat per Gassol. Gassol mateix va acabar també per haver de marxar de Catalunya, com és sabut. Fins fa quatre dies ignoraven, a nivell general, qui era en Planas i què li havia passat. Les misèries d'aquella època tràgica encara s'arrosseguen i les lectures oficials s'estimen més màrtirs i herois que no pas éssers humans normals i corrents, més aferrats a la vida seva i dels seus que no pas a les grans consignes polítiques.


A wikipèdia, també, es pot llegir:

Potser amb la sola excepció de Verdaguer i a desgrat dels recels i dels rebuigs de determinats cercles intel·lectuals i polítics, Sagarra ha estat l'únic poeta català autènticament popular.



Sagarra ha estat molt popular, i ho és encara, i ho seria molt més si la gent jove l'hagués llegit sovint i l'hagués pogut recitar i representar. Crec que s'ha perdonat més a Pla que no pas a Sagarra, pel que fa als ambients on es pontifica sobre allò que és o no és de qualitat, i en referència a la seva postura o no-postura davant de la guerra civil i de la dictadura. El que passa és que en aquests temes i en molts d'altres sempre has de ser emmascarat per una paella bruta, que deien els grans.


Les antologies dels seixanta i setanta, dirigides per personatges que aleshores dominaven el tema literari-progre, gairebé ni mencionaven Sagarra i, si ho feien, el titllaven de populista i de poca categoria. Però el cert és que Sagarra omplia els teatres, que la gent, als centres i parròquies, representava les seves obres amb èxit, i que els seus poemes es recitaven constantment. De tant en tant s'ha recuperat alguna obra seva, en ocasions se n'ha intentat fer-ne una lectura 'moderna', cosa que acostuma a funcionar molt malament perquè el vers és vers i s'ha de dir bé i en vers. Les companyies de teatre d'aficionats, tan importants a casa nostra, no han deixar mai de representar Sagarra i sovint es redescobreix per part de gent més jove.


La veritat és que cada vegada que el rellegeixo m'agrada més i més i més. És bo en poesia, en prosa, en assaig, en article periodístic, en el que sigui. Que els arguments són, en ocasions, banals i juguen amb el sentimentalisme popular? Com moltes sèries d'avui que ens fan per la tele, al capdavall, però amb molta més categoria literària. Sagarra, avui, amb els mitjans de comunicació actuals, es faria d'or, si el deixessin. Constato que quan als alumnes jovenets se'ls llegeix Sagarra amb grapa -avui es llegeix en veu alta molt malament, en general- la seva poesia i el seu teatre continuen funcionant. Fins i tot les seves obres de teatre més carrinclones funcionen si s'interpreten bé i, a més, contenen fragments magnífics totes elles.

Tenim alguns autors bonets, però minoritaris i que han escric poquet. Escriure poquet i que sigui bo pot tenir mèrit però escriure tant, i tant bo, per a mi, en té molt més. En general, en el nostre món proper, es castiga l'eficiència, qui fa les coses bé i de pressa posa en evidència la galvana de l'entorn i no és ben rebut, se li han de buscar defectes i dir-ne penjaments. Posaria molts exemples de feines en les quals s'ha aconsellat als subordinats no destacar ni treballar massa per no fer quedar malament als altres. En el món acadèmic, sé de molts estudiants que intenten passar desapercebuts, esperant la seva oportunitat, per no fer ombra a professors d'una mesquinesa i droperia evidents. Afortunadament, també hi ha bona gent i generosa, però poca. Som un país d'oblits interessats o, encara pitjor, motivats per la ignorància o per la creença cega en dogmes intel·lectuals i lingüístics indiscutibles. Vam magnificar Espriu per amagar-lo després i manifestar que no era tan bo com semblava. Pedrolo resta al llimb dels testimonials poc llegits. Vam fer venir Carner de l'exili per no-donar-li el premi d'honor, un premi que no crec que faci falta perquè això de l'honor és relatiu, indefinible i manipulable. Verdaguer gairebé es mor de gana per convertir-se després en una mena de mite estrany de resistència al poder capitalista del moment... Encara no sé si la Rodoreda és bona o dolenta, perquè tan aviat se'n fa una mena de paradigma literari com es parla en veu baixa del fet que va tenir sort de publicar en un moment de mínims narratius. Fomentats, aquests mínims, per un cert menyspreu de les elits pel genere novel·lístic, ep. Bé, no cal dir que sóc molt filo-sagarriana.



NOTA: Després de publicar aquest post m'arriba per email una informació sobre una xerrada a l'entorn de La ruta blava i Sagarra, que es realitzarà el dilluns, 29 de juny, a la Biblioteca Jaume Fuster, a dos quarts de vuit del vespre. És un acte inclòs en el GREC d'enguany. Més informació aquí.



Per cert, anava a escriure alguna cosa a l'entorn de tot això de la no-anada als funerals de Vicente Ferrer, però en Gabriel Jaraba ja ho ha fet molt millor que no pas ho hauria fet jo, així que recomano el seu post sobre el tema.

13 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Confesso la meva admiració sense matisos per la literatura d'aquest home i, molt especialment, per la seva poesia. ¿Va ser el darrer escriptor català realment popular?

Júlia ha dit...

Jo crec que sí, Gregorio, encara que considero Martí Pol força popular i Espriu va gaudir durant un temps d'una popularitat remarcable. El que passa és que el teatre de Sagarra va ser un fenòmen de masses, les seves obres s'han representat per teatrets de tota mena i molta gent de la meva edat i més gran gaudia recitant fragments de la Rambla de les Floristes o de l'Hostal de la Glòria. La ferida lluminosa, de delirant argument (mirat des del present), funciona molt bé, Rodero la va fer en pel·lícula, en castellà, amb gran èxit i plors a dojo. La seva associació amb Capri podia haver donat grans fruits en el teatre comercial, l'actor sempre es va plànyer de la pèrdua prematura de Sagarra. Les seves lletres les ha cantat des de l'Emili Vendrell a Lluís Llach (!). I malgrat que hi hagut molts intents de condemnar-lo a l'ostracisme sempre ressorgeix de les cendres de l'oblit interessat.

Populars van ser també Folch i Torras i el Patufet, però crec que en quantitat-qualitat-popularitat Sagarra sempre excel·leix per damunt de la resta.

Evidentment, senyor Gregorio, això són opinions meves i absolutament subjectives, ep.

Gabriel Jaraba ha dit...

Sagarra va ser el primer escriptor "de masses" que va entendre la cultura del segle XX; seguía d'aprop l'incipient periodisme esportiu de l'època i l'interessava la boxa, l'esport popular d'aleshores, que no el futbol. Carner es preguntava i no se sabia respondre perquè Beethoven agradava tanta gent, si era tant bo.

Júlia ha dit...

Cert, Gabriel, va ser un home del seu temps, vitalista i interessat per tot tipus de coses del moment. Sobre la boxa, sembla que no volguem oblidar les passions que despertava, com els mateixos toros o el flamenc que es feia a casa nostra.

Resulta ridícul de vegades constatar com quan una cosa agrada 'a tothom' ja se suposa que no té valor mentre que quan agrada a 'minories selectes', és el 'novamás'. MOlt bo això de Carner.

Puigmalet ha dit...

I dins del GREC 09, al Romea, una adaptació teatral de La ruta blava.

En sabia un niu, en Sagarra. Creus que algú ha superat, dins del seu gènere, els Poemes satírics?

Júlia ha dit...

Si, Puigmalet, això de la xerrada té a veure amb el Grec i el teatre. Crec que no, els satírics són una perla, vaja, ja ho dic, que per a mi ho feia tot bé, aquest senyor.

M. Antònia ha dit...

Després de llegir a Jaume Fuster sobre Vicente Ferrer.Penso:
Tots els que fan coses grans en silenci, i modifiquen maneres d'administrar més bones per la majoria, no convenen. No s'han de publicar estudis, ni tants per cent d'efectivitat. No convenen.

Francisco Ortiz ha dit...

Como valoro altamente tu opinión, tendré en cuenta a este escritor la próxima vez que tope con uno de sus textos. Y te digo: lo popular -lo auténticamente popular, no populachero ni digamos "pop", me atrae mucho, por ejemplo admiro enormemente a Barea- es fundamental y muy, muy necesario. Detesto a los que se creen más por ser escritores, a los que creen que escribiendo difícil hacen algo de más calado.
Un abrazo.

Francisco Ortiz ha dit...

PD: Lo recomiendo en mi blog, con tu permiso.

Júlia ha dit...

Maria Antonia, sobre Ferrer, l'eficàcia es castiga perquè posa en evidència la inoperància dels altres. Es com quan treballes en algun lloc que de vegades et recomanen no passar-te treballant... perquè desvetlles inquietud en la resta.

Júlia ha dit...

Gracias, Francisco, creo que existen bastantes traducciones de Sagarra, en poesía vale la pena intentar leer el original.

Barea, un gran escritor, tienes toda la razón. Las reticencias, los mandarines, las envidias... existen en todas las lenguas y culturas.

Allau ha dit...

Júlia, t'havia llegit abans, però aquesta entrada m'ha deixat fet "caldo". Quina empenta tan meravellosa que tens, encara que prediquessis a un convençut.

Júlia ha dit...

Gràcies, Allau!!!