Reflexions electorals i d'altres menudències

Encara no sé si aniré a votar o no ni a qui votaré si hi vaig. Fa uns dies escoltava per la ràdio un programa sobre el tema on explicaven que les europees són les eleccions on es presenten més partits d'aquests una mica estranys, fins i tot divertits, com ara un dels bevedors de cervesa de no sé on. Més d'una persona m'ha comentat que anirà a votar i que ho farà per un d'aquests partits minoritaris, rarets, que sempre ens sorprenen amb la seva presència no mediàtica, però visible en la col·lecció de paperetes del col·legi electoral.

Ahir, per la televisió, una colla de persones immigrants, de procedència diversa, manifestaven el seu desig de votar, de demanar aquest dret, ja que treballen aquí. La majoria no veien les eleccions amb els nostres ulls, ja que provenien de països on la democràcia és corrupta o inexistent i la nostra situació els semblava prou bona i desitjable.

Tot es relatiu, fins i tot la relativitat, però quan una cosa no es té i es desitja se li dóna una brillantor que després, amb el costum i l'ús, acaba perdent. Fa uns dies també, per televisió, comentaven que han augmentat els naixements -sobretot de mares d'origen estranger, ep- però que han minvat els matrimonis i que els únics matrimonis en augment són els de persones homosexuals, o sigui, de les persones que abans no podien casar-se, vaja.

Hi ha gent que desitja un fill amb bogeria i que quan el té no li fa massa cas, per exemple. Això passava a aquella sèrie emblemàtica, tant educativa, que vam poder escoltar en català en temps passats, Dallas, quan la Pamela Ewing aquella, la petxugona, que estava boja per tenir un nen, quan el tenia se n'anava sovint de gresca o a fer negocis i el deixava amb la mainadera. I és que mirant la tele s'aprèn molt sobre la vida, encara que sembli el contrari.

El miratge i la il·lusió no responen a la realitat, és un fet. Molts enamorats abrandats han acabat partint peres, per exemple, quan la vida quotidiana en comú ha acabat amb la suposada passió reprimida i, en aparença, difícil de realitzar! En general, molta gent gran pensa, de forma errònia, que el jovent d'ara no té la il·lusió que tenien ells per casar-se, per fer vida en comú, ja que, se suposa també, poden practicar el sexe quan volen i abans el desig s'atiava al llarg de festeigs llarguíssims sense consumació eròtica definitiva que feien que el matrimoni s'esperès amb delectança. El mateix passa amb el menjar, per trobar bo un aliment n'hi ha prou amb tenir gana, gana de veritat.

Fins i tot els paisatges o els monuments imaginats, contemplats en fotografies, postals o pel·lícules, són més bonics i brillants que en la realitat, en la qual pateixen, sovint, l'ocupació turística massiva i, en general, no responen als nostres somnis viatgers. Europa també era un desig abrandat, no ha respost als nostres amors reprimits i no consumats, no ha estat encara aquella unió política generosa, oberta, capaç d'esdevenir un contrapunt als Estats Units, amarada de cultura i idees avançades. No ho estat, perquè no ho era.

Mirant enrera, però, em resulta encara màgic i sorprenent passar la frontera amb el DNI sense que ni te'l mirin, i no haver d'anar a canviar moneda cada vegada que vaig a Perpinyà. Que sigui més aviat aquesta una Europa de gran supermercat, i no aquella unió espiritual i mística que n'esperàvem, en la qual es pugui forjar una nova forma de ser ciutadà, no és estrany, perquè els somnis són somnis i les il·lusions, il·lusions. I les persones som com som. I encara gràcies que passem temporades sense estossinar-nos.

L'altre dia, un senyor i una senyora, a l'autobús, parlaven sobre malalties, pastilles i tractaments, i em van incloure en la conversa, perquè en moltes ocasions es formen espontàniament, anant pel món proper, aquestes tertúlies tan humanes, improvisades i agradables. El senyor explicava que l'estat natural de la persona és la malaltia, ja que quan comences a créixer ja vas perdent pistonada. Vaja, allò de que quan neixes ja comences a morir, més o menys. La salut és, deia, una excepció. Em semblava un filòsof, un senyor intel·ligent, i m'agradava escoltar-lo. Encara que al final va derivar el tema vers les dietes i els seus perills i ens va explicar, com si fos un secret, que la coca-cola havia estat un invent dels americans per dominar el món amb l'addicció que provoca el seu consum...

Fins i tot les persones que suposem intel·ligents cauen en creences surrealistes, és la vida. Em sembla que aniré a votar, al capdavall, vaja. Aquesta excepció vital que és la salut política, ni que sigui salut relativa i amb molts virus presents en el cos social, mereix una mica de suport per tal que duri tant com sigui possible. Els que som una mica grandets ja n'hem vist de molts colors, què hi farem. Molt més tràgic que la il·lusió malmesa és el record de la felicitat passada que no vam saber reconèixer o de la pau perduda que no vam saber consolidar.