Estius del passat i estius del present

L'estiu és una mica com aquests pallassos aparentment alegres, però que conserven en l'interior de la seva ànima de comediants una perillosa melangia decadent. Amb els anys, els estius se'ns van omplint de músiques diverses, cançons de tota mena, romàntiques i patxangueres, les cançons de l'estiu, dels nostres estius, que formen part de l'imaginari col·lectiu de les diferents generacions. Una cançó sobre la platja que em produïa una profunda tristesa era aquella de Marie Laforet, cantant i actriu que continua en actiu, encara que no ha arribat a tenir la fama que es preveia i que recordo en aquell A pleno sol emblemàtic, amb Ronet i Delon, de fa, ai, tants anys, on tots tres estaven guapos i joves. Laforet, la noia dels ulls daurats, va tornar anys després a la tele i gairebé no es recordava d'aquella romàntica cançó que aquí havia estat tant famosa i escoltada, per cert.

He estat uns dies a mar, amb el resultat d'una mala experiència, doncs una persona estimada va haver de ser treta de les ones, sovint traïdores, i hospitalitzada, encara que la cosa, afortunadament, ha quedat en un ensurt, gràcies a la rapidesa, eficàcia i eficiència de la gent de la Creu Roja de Llafranc i de l'hospital de Palamós. Quan expliques aquesta mena de coses resulta que la majoria de coneguts han passat per tràngols semblants en algun moment, encara que en la majoria de casos no hagi fet falta cap mena d'hospitalització. Jo mateixa, de joveneta, amb una amiga, vam haver de ser ajudades per un senyor a Castelldefels, doncs ens semblava que ens ofegàvem i potser ens hauríem ofegat. La família de la meva amiga, amb qui havia anat a mar, convidada, en gogomòbil ni tan sols no se'n va assabentar, ja que no els vam dir res i eren en un altre cantó de la platja. La vida, la seguretat, pengen d'un fil molt feble, qualsevol estranya casualitat, petita imprudència o accident inesperat poden immergir-nos en la tragèdia. També la casualitat i, potser, la genètica, i la sort, fan que algú com aquest senyor anglès de 113 anys , supervivent de la Primera Guerra Mundial, arribi a tan vell i puguin conèixer fins i tot els rebesnéts abans de morir. Un senyor que, per cert, manifestava que devia la seva sort vital a les dones, el whisky i el tabac, ja és estrany que no li hagin censurat tan políticament incorrectes afirmacions... Mentre que de la mort no se n'escapa ningú, aquestes velleses forneixen la nostra esperança en una possible longevitat assolible i digna, somniar costa poc.

A l'estiu sorgeixen com bolets els festivals musicals de prestigi, cars i celebrats en bells indrets enjardinats diversos, en els quals actuen personatges que han esdevingut ja una mica mòmies i patums, amb veus que l'edat, poc o molt, ha malmès, però que desvetllen una gran expectació, pel que sembla. Els grans festivals estiuencs compten, en general, amb poques actuacions de joventut, pel que he pogut observar. S'inverteix sobre segur, sobre la nostàlgia i la devoció envers aquests cantants ja madurets, pels quals, ai, també han passat els anys. Malauradament, avui tampoc no hi ha massa canals per tal que els nous cantants es donin a conèixer i es promocionin, més enllà d'internet, és clar.

De retorn a casa, em trobo ja en plena festa major del barri i el concert inaugural va a càrrec dels Kumbes del Mambo, grup que m'agradaria molt més si no portés, com tants altres, aquests amplificadors que em resulten una tortura i que no deixen ni tan sols apreciar si canten bé o no. M'emocionen, però, recuperant, a la seva manera, aquella cançó d'en Quico Pi de la Serra, avui poc coneguda: fa pujada o fa bajada, ja no recordo el que fa, em saluda una noieta perquè canto en català, m'he dit tinc quatre pessetes, que és el que val un cafè, ara que les tinc les gasto i així ja no les tindré... Ai, quan els cafès valien quatre pessetes, que en fa d'anys, els kumbes del mambo ni tan sols no havien nascut. Amb una bona amiga anem a fer el volt pels carrers del Poble-sec per constatar que gairebé a tots els escenaris la música és excessiva, mal generalitzat, crònic i gairebé irreversible. Fins i tot fa poc, en una església on vaig entrar, tenien el volum dels cants a tota pastilla.

Sembla que la cosa no destorba ningú més que nosaltres, doncs els carrers són plens de gent movent l'esquelet, atapeint les terrasses i aplaudint a cor què vols. La meva amiga m'explica la història de la llarga malaltia del seu marit, tretze anys de patiment i hospitalitzacions, ara ja fa temps que és mort. La seva cançó, amb la qual es van conèixer i enamorar, era Sapore di Sale, una altra cançó amb mar i platja i sensualitat estiuenca a dolls, un clàssic. Cerco per l'inevitable youtube i m'ensopego amb la versió original i amb una actuació més recent de Gino Paoli, ja vellet, un Paoli, adient, doncs, per a festivals estiuencs de prestigi. El programa de la RAI, amb tot de noietes bufones i nois ben plantats corejant i aplaudint aquesta història de besades amb gust de sal, és acolorit i xaró, com cal i toca. Jo no tinc massa bon record d'aquesta cançó ja que va coincidir amb una època de la meva vida en la qual algunes amiguetes van agafar nòvio i jo encara no em tenia, les primeres colles s'havien desfet amb els aparellaments convencionals i em sentia sola, amb aquesta solitud profunda, suïcida i dramàtica de l'adolescència. Coses de l'edat.

Avui gairebé ja no podem escoltar cançó francesa ni italiana per ràdio o televisió, si no és en espais molt especialitzats i de tant en tant. Anys enrere, en els programes de la tele que feien a Miramar portaven també vells cantants europeus, que la gent de l'edat dels meus pares recordava, i que provocaven comentaris recurrents sobre el pas del temps i la pèrdua de la bellesa, la veu o l'agilitat balladora. Recordo haver vist Josephine Baker o Charles Trenet, que va viure molts anys i que també va tenir un gran èxit amb una altra cançó de tema marítim, La mer, no es podia dir altrament, és clar. Aquí, en el meu temps, vam ballar molt més la versió orquestral del tema, gràcies a aquells discos aleshores tan famosos i escoltats de Ray Conniff, versionador omniscient, que no pas la de Trenet a qui, de joves, veiem ja tronat. Amb els anys les coses carques i tronades esdevenen clàssiques i entranyables i les modernes, tronades. Les persones també passem de joves i modernes a madures, a tronades, i, finalment, a clàssiques, quan ja les nostres batalletes desvetllen la curiositat del jovent perquè sonen a pel·lícula o, fins i tot, a cançó nostàlgica dels estius passats.