Incoherències vitals generalitzades

He llegit diferents posts i articles sobre Porcel, a causa de la seva mort, i també he escoltat uns quants comentaris per la ràdio i la televisió. En general, s'està d'acord en el fet que era una persona complexa i que el personatge havia encobert l'escriptor, cosa que jo mateixa he afirmat però de la qual he acabat per dubtar. Potser escriptor i personatge eren, són, al capdavall, la mateixa cosa, de la mateixa manera que actualment se'ns fa molt difícil separar cos i ànima.

Amb els nostres contemporanis, i de forma important amb els escriptors, no els podem bandejar el personatge ni la biografia. He llegit comentaris fets per persones que admetien no haver llegit Porcel perquè els queia malament, alguns eren de persones anònimes però per la televisió va admetre això fins i tot Eulàlia Vintró. Jo mateixa era reticent amb Pla, fa anys, un altre personatge controvertit de complicada biografia. En el meu temps era molta moda llegir Vargas Llosa perquè, se suposava, era d'esquerres. Fa uns anys, en el metro, vaig escoltar un parell de joves estudiants afirmant que no el pensaven llegir, perquè era un fatxa. El menyspreu vers Sagarra també ha estat, sobre tot, una qüestió política. Fins i tot les pelis de Walt Disney han estat bescantades pel seu contingut tan americà. Quan jo estudiava es difonien unes pel·lícules de dibuixos comunistes avorridíssimes, per tal de combatir el disneyisme imperant i imperialista. Curiosament, quan era més joveneta, una professora ens va criticar La dama y el vagabundo per la seva immoralitat (sexual).

Fins i tot això funciona amb la premsa. Ara ha minvat el tema, però fa alguns anys si et veien llegir l'Avui, la Vanguardia, o El País, et classificaven de seguida en un grup polític determinat. 'Llegeixes la Vanguardia?' em va dir una vegada una amiga pesuquera, una mica espantada del poc que em coneixia. Jo mateixa, després de llegir les biografies de Maria Aurèlia Capmany i Rodoreda m'he mirat aquestes escriptores d'una altra manera, més humana, però també més reticent. Sobre els escriptors, se'ls exigeix en general més moralitat que a la resta de la gent i per això, també, deceben sovint.

A casa nostra s'acostuma a ser molt discret amb les biografies de la intel·lectualitat, fins i tot dels cantants i actors. Hi ha coses que se saben o se suposen però que no s'escampen, per por de fer malbé la imatge canònica. En alguns casos la cosa és greu, perquè afecta la nostra comprensió de la història. Amb ideòlegs o polítics la cosa encara és més gruixuda, no es pot parlar encara de forma raonada de Macià o Companys, àdhuc de Tarradelles. Amb això del centenari de la Setmana Tràgica estic assistint, amb gran sorpresa, a la sacralització vigent de Ferrer y Guardia, i ho poso amb 'y' perquè així ho posava ell. Només cal veure el recent cas Vicente Ferrer, que no Vicenç i els disbarats que s'han dit quan s'ha escampat que 'no era' catalanista.

Malauradament, les biografies són fràgils. N'hi ha, però, que són grans mostres de cinisme galopant. Tot plegat no pot deixar d'afectar-nos en acostar-nos al personatge per valorar la seva vessant professional. Ningú, però (suposo), deixaria de consultar un bon metge pel fet que les seves idees fossin això que en diem 'de dretes'. O potser sí, qui sap. Amb els escriptors, es fàcil confondre allò que prediquen i escriuen amb allò que fan en realitat. Molts cantants suposadament de protesta han viscut molt bé i han cobrat generosament les seves actuacions quan han tingut fama. El descobriment del que s'havia pagat a un cantant d'aquests, fa anys, en una actuació de caire reivindicatiu em va provocar un cobriment de cor.

Quan ets jove, en general, t'ho creus tot, quan qui t'ho diu et desvetlla admiració pel seu suposat tarannà o saviesa. Amb els anys, o et tornes una fanàtica o una cínica, agnòstica i escèptica, o directament una atea, vaja. Les incondicionalitats són perilloses, generen molts desenganys. Fa poc una persona coneguda explicava el cas del seu fill, que va anar amb el cor ardit a les llistes d'un partit d'esquerres en un ajuntament i que va acabar per deixar-ho quan es va adonar que el cap de llista era un corrupte que s'aprofitava del càrrec a nivells molt casolans, cal dir-ho, com ara fent que determinades coses es compressin a la seva botiga. És o sembla absurd renunciar a les idees pel fet que s'han descobert aquestes petites misèries individuals, però això passa i passarà. El fet és, també, que les persones passem per èpoques diferents, per rauxes i senys, egoismes i generositats.