2.7.09

Tot arriba i passa...


Fa anys, molts, en els bons temps de la revista Destino, hi havia dos espais a la revista que llegia la majoria de la gent que m'era propera, un d'ells era el d'entrevistes que feia Porcel i l'altre el de denúncia d'Eliseo Bayo, periodista aleshores molt popular i avui gairebé oblidat. En ocasions hi ha articles de premsa que, per estranys motius, esdevenen motiu de conversa general durant un temps i són llegits per moltes persones de diferent tarannà. Va passar durant un temps amb Espinàs, quan publicava a la contraportada de l'Avui, amb la Capilla Sixtina del també desaparegut setmanari Triunfo; actualment crec que s'esdevé amb La Contra de La Vanguardia i, de forma tan general, amb poca cosa més.

En aquelles entrevistes, intel·ligents i iròniques, hi traspuava l'estranya iconoclàstia de l'autor, aleshores jove i ambiciós, contradictori en moltes ocasions. Quan es va publicar Difunts sota els ametllers en flor molta gent del meu entorn el va llegir i el comentàvem a fons en debats improvisats amb aspiracions intel·lectuals. A mi, aleshores, em va impressionar força tot aquell món de la Mallorca profunda, amarat d'una estranya crueltat però fascinant. El mateix em va passar amb els Cavalls cap a la fosca. Alguns anys després, durant una escola d'estiu, em vaig comprar Les pomes d'or que em va continuar fascinant. Però que m'ha decebut en una relectura recent, ja que es va reeditar fa poc. No sé què em passaria amb els altres, el fet és que la seva narrativa posterior, amb fragments brillantíssims, plens d'una estranya màgia, no m'acaba de convèncer, ja que s'estructura al volt d'arguments, al meu entendre, una mica fràgils.


Però això és el de menys, perquè el Porcel personatge va superar el Porcel narrador. La seva figura ha passat per alts i baixos pel que fa a la valoració mandarinera; en l'època de la primera edició de
Les pomes d'or anava de baixa, semblava que la nostra cultureta l'hagués condemnat a l'ostracisme pels seus pecats, que en tenia uns quants, les coses com siguin, i es va parlar poc de la novel·la. Quan la moral dominant vol controlar la literatura, no anem bé. Darrerament, amb motiu de la seva malaltia, superada temporalment, li van ploure homenatges, cosa que suposo que el devia afalagar força, com també que es tornés a parlar d'ell per al Nobel, suprem honor literari bescantat i desitjat. A qui promocionarem ara com a candidat al Nobel, en el context de la nostra cultura, traspassats Espriu i Porcel?

Polèmic i provocador, admeto que m'agradava més escoltar-lo que no pas llegir-lo, perquè m'hipnotitzava amb la seva veu i la seva facilitat i bellesa d'expressió, cosa que em passava també amb Maria Aurèlia Capmany. Tinc ganes de tornar a repassar aquells ametllers en flor, d'un temps i d'un país en què molt de jovent llegíem tot el que sortia en català, -que no era massa-, i ens compràvem els discos en català, -pocs també-, per fer país, de forma devota i entregada. Parlàvem fa poc de Sagarra, amb la seva mort va acabar una època literària i històrica, com va passar, crec, amb la mort d'Espriu. La desaparició de Porcel penso que també resulta molt emblemàtica i representativa del final d'una manera d'entendre la cultura i l'ambició literària i personal. Tots ells i alguns altres formen part de la meva mitologia particular, poblada ja d'inquietants bubotes que potser no són res més que contrabandistes disfressats, qui sap.

8 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, mai no he entès l'admiració literària que concita en bona part de la crítica. A mi, els pocs llibres seus que vaig llegir em queien de les mans.

Alguna recomanació per rescatar-lo?

Clidice ha dit...

A mi només m'ha agradat d'ell Cavalls cap a la fosca, però no l'he rellegit, per la qual cosa ... ves a saber! En tot cas és el típic personatge que té més consistència que la seva obra. Si més no que es ven millor. De la Maria Aurèlia Capmany puc presumir que és l'única vegada a la vida que he deixat un llibre sense acabar i que vaig jurar, al més pur estil Scarlett O'Hara, que no en llegiria cap més. Justament no li vaig donar cap altra oportunitat pel propi personatge. Sempre és el mateix: obra-autor cal que vagin de bracet?

Deric ha dit...

tampoc va ser mai un autor que m'atragués

Júlia ha dit...

Ep, (respon a tots-totes) com us explico, jo el vaig llegir en els seus inicis en català i em va agradar força, sobre tot les narracions dels Difunts sota els amatllers en flor i els Cavalls cap a la fosca. La relectura fa uns mesos de Les pomes d'or em va decebre. El tan lloat (acabo d'escoltar David Castillo per la tele, lloant-lo qui-sap-lò)'L'emperador i l'ull del vent', em va caure de les mans, i 'Les primaveres i les tardors, gairebé.

Per no parlar de coses com el divorci de Berta Barka. Jo crec que és fa difícil fer-ne encara una valoració una mica ponderada, el personatge es va cruspir l'escriptor. Potser cal deixar que el temps, bon crític, ens el resituï.

Pel que fa a Maria Aurèlia Capmany, jo crec que té llibres força bons, i d'altres fluixets, potser no et vas ensopegar amb l'adient, Clídice. De tota manera, també fa temps que la vaig llegir, en tot cas em sembla força superior, per exemple, a Montserrat Roig.

Cal pensar que Rodoreda, que avui sembla inqüestionable, no ha estat sempre valorada de la mateixa manera, avui, com que és una 'marca rendible', com la Sagrada Família, ja no se'n fa una crítica massa aprofundida.

La literatura és una mica com la borsa, hi ha valors que pugen i baixen, nosaltres mateixos no poden bandejar l'antipatia o simpatia vers un determinat autor contemporani. Pla sembla avui inqüestionable, també. Però no tot el que va escriure té el mateix nivell, és clar.

Els crítics i experts també estant molt limitats per les capelletes i per qui els paga i fins i tot per les seves ideologies i dèries.

De tota manera, crec que Porcel té moments molt brillants en la seva narrativa, però no és constant en aquesta brillantor.

Com a periodista és tota una altra història, ha marcat un temps i una manera de fer, amb totes les seves contradiccions i giragonses.

Vaja, que no sóc qui per recomanar i que, en tot cas, sempre es pot anar a una biblioteca i fullejar una mica el que hi trobem de Porcel, sense compromís comprador, per si un cas.

Ahir mateix vaig anar a un sopar amical i molta gent parlava amb entusiasme dels llibres d'aquest Larsson que a mi també em cauen de les mans... sobre gustos...

Cal pensar que Voltaire, per exemple, abominava de les obres de Shakespeare, que en el seu temps de llums i raó li semblaven infumables i delirants.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja veig que coincidim, del personatge per sobre de l'escriptor parlo avui, i també coincidim en que era contradictori, però aixó ho som tots i malament qui no, no hi ha res pitjor que enquistar-se,

Gabriel Jaraba ha dit...

Pel que fa a Eliseo Bayo, a qui recordes de Destino, segueix en perfecta forma, viu a l'Aragó en una caseta al camp i de tant en tant baixa a Barcelona, quan ens veiem i diem unes quantes burrades: és una gran persona.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, de fet en el món literari hi ha molta gent en contradiccions i incoherències, el que passa és que crec que no són tan coneguts com Porcel.

Júlia ha dit...

Gabriel, he tafanejat una mica per internet i he vist que continua publicant de tant en tant, el que passa és que per aquí Catalunya crec que en sabem poques coses, hores d'ara, considerant el popular que va ser el seu espai a Destino i també ell mateix, fa molts anys.