Patir cantant

Reprenc el tema radiofònic per explicar que ahir em vaig ensopegar en una ràdio castellana amb dos xicots que rememoraven els seus anys infantils, a través de les cançons que acompanyaven les sèries infantils de moda o del repertori dels molts grups que, com bolets, van sorgir en aquell moment, imagino que propiciats per l'increment de població infantil de l'època. Feia temps que no reia tant, la veritat. En concret, es queixaven del mal rotllo d'unes cançons d'aquella inefable Ana que cantava amb un senyor que es deia Enrique, una d'elles era la història d'una gallina solitària i sense mare, l'altra, la d'una nina lletja i trencada que ningú no volia, i la tercera, la història d'una nena la mare de la qual havia mort després de patir molt i molt. La gallina en qüestió, al final s'integrava al corral però el trauma ja no li treia ningú, aneu a saber si no era la mateixa gallina que es rebel·lava i no volia pondre ous, cantada després per Llach, aquests problemes infantils propicien la revolta i la protesta arrauxada:

Cuando me levanto a las gallinitas oigo cantar.
y sin hacer ruido a su gallinero me gusta entrar
todas se alborotan y alegres cantan su coco ua
todas menos una que callada siempre esta

cuando era pequeña su mamá se fue
y ella muy solita se quedo
y esta cancioncita no pudo aprender
y de tristeza llora en su rincón...

Si en el folklore popular hi havia homes desgraciats i nens abandonats, les nenes i les senyores ho passaven molt i molt pitjor. Hi havia també, en aquella època dels pallassos de la tele i la resta, una cançó sobre la nena que no pudo jugar porque tenía que planchar i moltes més coses. Vaig sentir fa anys una cançó terrible, semblant, basca, sobre una dona que vol anar a dormir i l'home li va encarregant feines i feines fins que clareja, crec que la va cantar en català Guillermina Motta, qui, per cert, fa temps que no sento per enlloc: Pere, Pere, quina son m'agafa, me'n puc anar a dormir? Fila, fila, fila, encara es molt d'hora, fila, fila, fila que és lluny el matí... Les coses han canviat molt, i han millorat, afortunadament.

És una sort que les experiències infantils marquin molt menys del que els psicòlegs i els experts suposen. Jo vaig créixer amb La mort de l'escolà i els versos del Trobador Català, entre els quals n'hi havia un bon feix que feien referència a mares mortes de forma prematura, fillets morts plorats per la mare, noietes malaltes, vells solitaris i temes semblants. En les tertúlies teatrals de parròquia sempre es recitaven coses com ara El plat de fusta, El camí de l'hospital o La pubilleta. En castellà, si fa no fa, recordo un vers que feia plorar molt, d'una nena molt pobra a la qual un senyor regala una nina i l'endemà la troben morta de fred i abraçada a la nina, pels volts de Nadal. Aquests versos, ben recitats, feien plorar, si, però si qui els recitava ho feia de forma histriònica i maldestra feien plorar de tant riure.

Quan jo era petita, per ràdio, cantaven molt sovint una cançó encadenada, semblant a la dels deu negrets que va inspirar l'obra policíaca de Christie, era la historia d'una nena que tenia deu gossets i tots se li anaven morint, uno se perdió en la nieve, nada más me quedan nueve... A mi em produïa una forta angoixa. Hem jugat tots al penjat, com si res, o a enfonsar la flota. Es mata al parxís i als escacs. Tot plegat, suposo, reflecteix realitats antigues, en d'altres èpoques no hi veien res de particular, en tot plegat. La ridiculesa pedagògica dels nostres temps ha arribat a extrems absurds, intentant substituir l'agressivitat del joc dels vaixells enfonsats per coses com anar a collir floretes. De tota manera, sempre hi ha motius per patir i plorar, els meus fills, d'una altra generació, ploraven amb el drac màgic que es troba sol quan el nen es fa gran i l'abandona, per cert. Els contes tradicionals eren plens d'orfanetes, madrastres, terribles venjances i tortures diverses.

De petits no hem reprimit encara els nostres instints sadomasoquistes i ens agraden, aquestes històries amb por, pena i violència. Avui la sensibilitat ha canviat i no gosaríem explicar ni cantar segons què als infants, per molt tradicional que sigui. La cançó folklòrica de tot arreu és plena de dones maltractades i crims sagnants. Una especialització temàtica dela nostra infantesa eren les vides de sants i santes, plens de martiris suculents, ulls trets, pits tallats, assots i ganivetades, per no parlar de les passions de Setmana Santa i la seva parafernàlia. El fill d'una amiga, a qui havien donat una educació més o menys laica, es va quedar una vegada garratibat en una exposició d'art religiós, contemplant aquelles imatges de tortures santes, que per als d'altres generacions eren tan familiars, ho va considerar, amb raó, gore i de mal gust, i això que era un preadolescent, aleshores.

Fer patir té un efecte catàrtic però també un efecte depriment, sobretot si la cosa no acaba bé. Amb tot plegat juguen, encara avui, els llibres i les novel·les i les sèries de la tele. De petita, jo em recordo plorant a llàgrima viva damunt les pàgines d'alguns llibres de la col·lecció histories, com ara Sin familia o Las dos huerfanitas. Per sort, la majoria d'aquells llibres tenien un bon final per als protagonistes, que acostumaven a pertànyer a famílies benestants que els havien perdut i que els recuperaven després de patir molt tots plegats.

Sobre la situació de la dona, recordo dues cançons d'en Serrat, la tieta i la mare Lola, que, en definitiva, i posades una al costat de l'altra, venien a demostrar que tan dolent era casar-te com restar conca.

Cal fer molts números,
cal tenir memòria
per arribar a fi de mes.
Per a mare Lola
ningú escriu la història,
és poca cosa, quasi res.

Guaita els arbres del passeig
mentre s'omple el safareig.
Mare Lola...
Ai, si per un moment pogués,
ni fer ni pensar res,
i anar-se'n sola...

I si la Lola no s'arriba a casar, doncs, hauria esdevingut tieta:

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul...

Malament, doncs, si et casaves, i malament si t'alliberaves treballant a un despatx, per no parlar de la mala vida de la dona dolenta, pecadora, adúltera i castigada amb raó, fins fa quatre dies; és una constant de la cançó tradicional i no tan tradicional. Els tangos en van plens. De tota manera, quan ets petit vius moltes coses com si fossin fantasies i t'agrada sentir por i pena, i fins i tot fer pena. De petit no tens tants prejudicis, la cultura te'ls va bastint, cosa que és necessària socialment, és clar. Aprens aviat allò que els adults, dels quals depens, volen de tu. En una ocasió el fill d'uns amics tenia cura d'un ocellet, al càmping on érem aleshores. La seva mare, emocionada, em va explicar que li encantaven els animals però una altra amiga em va confessar després, discretament, que l'ocell estava baldat del cop de pedra que li havia endinyat el noi amb tota la mala milk.

La idealització de la infantesa per part dels adults és una constant vital i necessària, però qui ha treballat a l'escola, com jo, si ha observat el context de forma desacomplexada s'haurà adonat de les estranyes relacions de crueltat, dependència, i la resta que es conformen. De vegades existeixen trames mafioses a nivell de parvulari. Tot plegat espanta, i no ens en volem adonar. O si ens n'adonem volem intervenir amb el bonisme habitual que ens amara, però no és tan fàcil, hi ha moltes coses que se'ns escapen. Creure que l'educació salvarà el món és un absurd, cal educació però també serioses mides de control, perquè encara que hi hagi noranta-nou justos, si aquell que fa cent és un hitler en potència aconseguirà que uns quants justos es passin a l'indret fosc i no anirem bé. De fet, no és estrany que fa uns anys Dyango ens fes plorar amb aquella cançó tan trista de de la mare amb un fill complicat, cançó ja una mica antiga i recuperada de l'oblit. Malgrat els seus esforços educatius i el seu amor incondicional, la mare no se n'havia sortit, ves, coses de la vida. Una cançó en la qual, el pare, per cert, no surt per enlloc.

El nen és més gran,
la mare plorant
li diu cada dia
no surtis de nit
i fuig dels brugits
treballa, estudia

I tapant-li els defectes què té
l´aconsella amb carinyo
i el guia
pel camí del treball i del bé
que és lo que ella desitja i ansia.

Perdona´m fill meu
però jo t´haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí
Quin mal t´aconsella?
deu ser algun ningú
fes cas d´una vella,
que sols viu per tú.

Veien-te perdut,
per tots despreciat
per què no has vingut
aquí al meu costat?
no abaixis la cara,
Aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!

Una mare és una mare, evidentment. De vegades és molt saludable plorar i patir amb aquestes facècies que, de lluny o de prop, estan inspirades en la realitat que sovint supera la ficció i que no té perquè ser versemblant.