Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cançons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cançons. Mostrar tots els missatges

21.7.22

PARÍS, CANTAT I RECORDAT

 


No recordo si era a Jorge Sepúlveda o a Agustín Lara, potser a tots dos, que els titllaven de músics geogràfics a causa de les moltes cançons dedicades a ciutats diverses. Tenim família propera fent turisme per París i amb aquest vici a l'abast que és el whatsap ens enviem missatges i, també, cançons dedicades a aquesta ciutat.

Jo crec, sense fer cap estudi seriós, tan sols per estadística imaginativa, que París és la ciutat amb més cançons dedicades. A banda de la grapa francesa per a la promoció pròpia, crec que el nom de la ciutat és més 'rimable' que no pas el de 'Barcelona', per exemple. Passa també amb Madrid, i ara m'adono de què les vocals son les mateixes. Son noms amb dues síl·labes, fàcils de col·locar en una lletra convencional de cançó.

París, quan jo era jove, era encara una ciutat mítica i alguna cosa en deu quedar. Però el mite és el mite i la realitat, tota una altra cosa. Avui, com tants llocs del mon, ha esdevingut parc temàtic, destí turístic de ramats diversos, tot plegat ha perdut la màgia antiga, o potser és que la màgia actual també té la seva gràcia, malgrat que des del present ens costa admetre que sigui així. 

El París modern té moltes coses per agrair a Napoleó III, al qual de vegades sembla que no es vulgui recordar. De fet la memòria històrica, a París, a Barcelona i al poble més remot, s'adapta a les circumstàncies, les ideologies i les conveniències. M'han dit que per pujar a l'emblemàtica Torre Eiffel has d'agafar, si vols pujar en ascensor, les entrades amb molta anticipació. Avui això és força general, ja no pots arribar a molts llocs sense haver fet grans previsions i reserves per endavant, allò d'arribar i moldre ha passat a la història. M'han dit que si vols pujar a peu a la torre et pots arriscar a anar allà i fer cua. En tot cas passo, a la meva edat, d'aquestes servituds. 

Entre les moltes cançons relacionades amb París avui em venia al cap la de Mistinguette, dedicada a la Torre Eiffel, que va adaptar Núria Feliu, molt bé per cert, en el seu disc dedicat a aquella artista tan admirada. És una cançó animada, alegre, que convida a bellugar-te com una vedette de teatre, mentre intentes cantar-la. Els cantants i les cançons han contribuït sovint a les mitologies urbanes. 

Montand, Aznavour, en tenen unes quantes, de cançons parisenques. Avui també em venia al cap aquella que cantava Aznavour sobre uns amors esvaïts i París al mes d'agost. A banda de la Torre Eiffel i el seu èxit simbòlic els ponts del Sena han estat inspiració per a moltes cançons, m'han dit que a sota dels ponts, avui, hi ha munts de gent sense sostre. I és que per molt bonica, neta i turística que sigui una ciutat, les bosses de pobresa son a tot arreu, més o menys amagades. 

Carlos Cano té una cançó sobre París que m'agrada molt, el cantant hi va estar de jovenet, quan no era famós. Jo soc una gran admiradora d'aquest cantant, desaparegut de forma prematura, m'admira la diversitat de les seves cançons i m'encanten les versions que va fer de cobles tradicionals. Anar a París quan tens vint anys deu ser una cosa molt diferent de tornar-hi quan ja tens una edat. A París o allà on sigui, de jove tot té un altre to.

A la cançó de Cano tan sols li retrec que és injusta amb Theo Sarapo, molt més que un osset de drap, malgrat el que es creia va heretar de Piaf més deutes que una altra cosa, deutes que ell va pagar.  Va ser actor i un cantant remarcable, que va millorar molt amb el temps. El seu casament amb la cantant va generar molts comentaris malèvols, en aquella època rància. Malauradament set anys després de la mort de Piaf va morir ell, en un accident de cotxe. D'altres cantants de prestigi es van comportar pitjor amb Piaf, Sarapo tot just va viure un any amb ella, ja que la cantant va morir el 1963.

La cançó de Cano fa un passeig poètic i mitològic per París. Confesso que conec la ciutat tot just de passada, una d'aquelles aturades durant un viatge amb la caravana, fa anys. Vam ser en un càmping als afores, recordo que hi havia moltes mosques grosses i que l'amo era un senyor misteriós, d'accent alemany, sobre el qual van imaginar històries inquietants. Crec que devia ser en el temps dels Jocs Olímpis, aquell 1992 també tan idealitzat en el record. 


A París (Carlos Cano)

Paris la vie c’est joli, Paris la vie c’est comme ça
Canta una sombra en Paris por las calles de Pigalle
Rosa de negro perfil abren «las flores del mal»
Dejando sobre Paris comme un souvenir de fiebre y coñac
Cuando la noche convierte suspiro en serpiente muerde la manzana
Bajo la luz de la luna de amor la cintura se quema en las llamas
Como usted comprendera Monsieur ritmo de vida infernal
La espina de esta cancion con el corazon a Paris se ira
Estribillo
A Paris, a Paris mon coeur s’en va
A Paris, a Paris j’avais vingt ans
A Paris c’est tout c’est toi
Al son del acordeon se abraza el amor con la soledad
Allez venez vous Milord Allez venez vous Madame
Ecouter cette chanson Que es primavera en Pigalle
Y hay que vivir y reir, y hay que reir y soñar
Que aqui no hay nada mejor para el corazon que amar y olvidar
La vida color de rosa del amor de un loco y una mariposa
La historia de Theo Sarapo el oso de trapo que amaba una diosa
No pierda tiempo en sufrir, hay que aprender a volar
Olvide, viva feliz que solo en Paris se puede olvidar

5.7.19

QUAN EL NOVÈ PRES VA DEIXAR DE SER UN MÀRTIR INNOCENT

Aquests dies es torna a parlar força de Joan Baez, amb motiu de la seva darrera gira europea, que inclou un parell d'actuacions pels nostres verals. Fins i tot hem llegit que va dedicar, en un dels concerts, una cançó molt adient, en català, al senyor Puigdemont, Rossinyol. 

L'estiu és farcit de festivals on actuen allò que en podem dir velles glòries i no voldria que això sonés políticament incorrecte, ep. Molts d'aquests grans artistes tenen al darrere una vida llarga, de feina i èxits, i estan lligats  al nostre imaginari sentimental de forma indisoluble. Entre els pocs discos que teníem quan érem joves, al menys la gent del meu entorn, segur que n'hi havia algun de Baez. Avui els vells artistes supervivents, en general, no actuen per amor a l'art, excepció feta d'alguna circumstància concreta, i el seu públic, en general, tampoc no està format per gent de classe baixa, si és que encara existeix això de les classes, que no ho sé.

Tinc un gran respecte i admiració per Baez, recordo com posava i tornava a posar fins a ratllar-los un parell de discos seus, en aquells anys seixanta i setanta tan moguts, tan idealitzats i mitificats. Els temps, cantava un seu amic a qui fins i tot han donat un Nobel, estaven canviant, però no van canviar en la direcció esperada, al menys no pas tant com calia, ni de bon tros. Baez, que tenia un pare d'origen mexicà, va cantar uns quants temes en castellà, alguns dels quals els entonàvem amb devoció quan anàvem d'excursió i algú tenia una guitarra. Un d'aquests temes era allò  del pres número nou, que ha estossinat la dona i l'amant i que assegura que si torna a néixer torna a fer el mateix. La cançó de tot tipus, del passat, és plena de violència masclista contemplada amb condescendència. Avui, si algú canta sobre això és per condemnar els fets i la violència de gènere que els acompanya.
Es ben estrany que ni nosaltres ni la cantant veiéssim res d'estrany en aquella història. Potser el pres venjatiu tenia fills, no ho sabem, la cançó no ens ho explica, com, per exemple, si que s'explica en aquell tango terrible de la Nit de Reis, que ja quan jo era petita era antic i m'esgarrifava. Fa pocs anys, en un molt bon espai de cançó retrospectiva que emetien per la ràdio, Voces con swing, recordo que el locutor va dir que posava aquella cançó del pres número nou, en la versió que fos, per última vegada, ja que li resultava desagradable. Ja sé que si mirem tan prim acabarem per no poder llegir contes ni anar a l'òpera, tot és ple de coses d'aquest tipus. Però hem perdut la innocència respecte de l'honor perdut dels marits enganyats, això sí. Durant anys el nostre codi penal i fins i tot el de països més civilitzats minimitzava molt les penes quan es tractava de crims d'honor, ço és, marits enganyats o pares amb filles que havien deshonrat la família. En alguns països aquesta manera de fe encara dura, per desgràcia.
Baez ha tingut una vida molt arriscada i lluitadora, amb alts i baixos, empresonaments i parelles trencades. Ignoro com es pot sentir algú que ha lluitat tant pel canvi moral quan contempla la realitat del present. En algun lloc vaig llegir com explicava que a partir dels cinquanta anys va anar assolint una certa tranquil·litat existencial. M'imagino que va tenir molts desenganys, en una ocasió vaig escoltar com explicava la gran decepció que va tenir quan va saber, de primera mà, que un líder afro-americà molt apreciat era un faldiller irreductible. Després, com sol passar a molta gent, acceptes el mon com és i no com hauria de ser, persones incloses. Les biografies dels herois venerats molt sovint es mitifiquen i maquillen, un error. Els poders de tots els colors tenen una gran tendència a aquesta manera de fer, tot ha de ser blanc o negre, bo o dolent, d'esquerra o de dreta. 
Moltes relacions mítiques, de parella, es trenquen perquè el xicot li fa el salt, què hi farem. Ella també pot enganyar, és clar,  però diria, per moltes biografies que he llegit i històries que m'han explicat, que més aviat son els homes qui, encara, fan aquesta mena de coses, entre els famosos i entre els anònims. També son els homes els qui practiquen més violència, encara avui. Els motius son espinosos, difícils d'esbrinar, freguen la biologia i arrelen en això que en diem cultura. 

Baez em continua agradant avui, amb el seu aspecte bonhomiós, de senyora gran i de bon veure, cabell curt i blanc, ben tallat, i dentadura ortodoxa, però ja no és el mateix, jo també he envellit. Va tenir un fill amb un intel·lectual activista que va conèixer a la presó, el noi va patir els problemes de molts fills de gent d'aquest tipus però, per sort, amb els anys es van explicar l'un a l'altre i mantenen una bona relació. El fill, també músic, va sobreviure a les maltempsades, les drogues, la situació familiar i tot això. Aquestes coses no passen tan sols als famosos, poden passar a tot arreu, la vida té molts riscos i entrebancs i no travesses cap foc sense cremar-te.  

Em temo, però, que en molts canvis de mentalitat no hi ha marxa enrere. Ni el pres número nou, ni l'assassí venjador de la Nit de Reis, ni els protagonistes masculins de I Pagliacci o Cavalleria Rusticana són avui el que havien estat i ja no ens els podem mirar ni escoltar amb la mateixa compassió. Les músiques poden ser molt maques, les lletres, reeixides, però les històries son com son i ja no les veiem normals, per més dolentes que fossin les senyores infidels, fins i tot admetent que,  en alguns casos, en podien haver fet de l'alçada d'un campanar. Hem perdut la innocència i la ingenuïtat, què hi farem.

Podien ser les coses d'una altra manera, en el passat? Doncs segurament que sí. Per exemple, aquell Jan del poema de Sagarra acaba plorant i prou i un mulato d'una coneguda havanera. Allà en la Habana,  toca el dos, pensant que a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou...

Allá en la Habana, cierta mulata
de un hombre blanco se enamoró.
Dígame usted lo que pasó:
que la negrita muy zalamera
a su bohío se lo llevó.

Y cuando estaban entusiasmados
y se juraban eterno amor,
llegó el negrito de la mulata,
dígame usted lo que pasó:

Que el mulato se quiso vengar
y un machete muy largo sacó,
pero al ir a tirarse a matar,
se paró, los miró y se marchó...

2.5.18

CANTEM, CANTEM, PERQUÈ VOLEM...

Resultat d'imatges de nani fernandez

Ahir mateix escoltava alguna cosa per la ràdio, crec que era un dels entranyables programes de l'Albert Malla, i vaig poder sentir una gravació de fa uns anys en la qual Forges, en pau descansi, evocava els temps en els quals tothom cantava a tot arreu i mencionava, en demanar-li la cançó mes antiga que recordava, d'aquell repertori domèstic, la famosa Yo te diré. Però admetia no recordar qui la cantava ni la seva autoria.

Aquesta cançó ha traspassat muralles generacionals i ha fet moltes revifalles. En els darrers anys l'han recuperat els grups d'havaneres i fins i tot la Marina Rosell, passant per Machín, Karina i El Consorcio. La pel·lícula on es va escoltar per primera vegada, com molta gent sap, era Los últimos de Filipinas, de l'any 1945. La primera vegada que la vaig sentir, però, no va ser al cinema sinó que la cantava una nena de l'escola i explicava que li cantava la seva mare.

En aquella emblemàtica, polsosa i enyorada sala de teatre de les Monges del Sortidor vaig veure la pel·lícula, quan ja era antiga. No em va agradar, no m'agradaven les de guerra amb poc amor i que no acabaven del tot bé. Tenia el regust patriòtic de l'època i no comptava amb la màgia teatral de, per exemple, Locura de amor, un altre títol habitual en aquells repertoris escolars.
No s'ha parlat gaire de l'actriu que l'entonava, per això molta gent no en recorda el nom, tot i que va fer moltes més coses i, de fet, avui, per les xarxes, es pot trobar informació sobre ella. Informació professional. De la seva vida personal s'esmenta que es va casar amb José Nieto i que va morir l'any 1960, als trenta-set anys, de forma misteriosa. La causa no s'explica als diaris de l'època, que li van dedicar poc espai, ni a les ressenyes biogràfiques, a tot estirar es diu que va ser una tràgica mort.

Les morts prematures o bé mitifiquen o enfonsen el personatge en l'oblit, si no absolut, gairebé. Nani Fernández no era una bellesa gens convencional. Va treballar molt i molt bé, també al teatre. Però tan sols per la interpretació de la cançó, una cançó que tothom, avui, coneix, més o menys, mereixeria més atenció. Del tema dels soldats valents de Filipines se n'ha fet una nova versió, que ha passat sense pena ni glòria pels cinemes, potser perquè no és temps, avui, per aquest tipus de cine bèl·lic retrospectiu.

La cançó, poca broma, comptava amb una lletra d'Enrique Llovet, gran home de teatre, però també escriptor de coses diverses, un geni polifacètic amb reconeixements inevitables a totes les bandes de l'espectre polític, cosa gens senzilla. Va ser diplomàtic, en el sentit literal de la paraula, i moltes coses més. Va morir ja gran, l'any 2010 i potser, en aquell moment, al menys a casa nostra, no va rebre tota l'atenció que mereixia la seva figura a l'hora de conformar obituaris. 

La música de la famosa cançó era d'un hongarès del qual tenim poques dades, Jorge Halpner. És una cançó relativament fàcil de cantar, cosa que ha contribuït a la seva difusió pels celoberts dels veïnats populars, a més de fer número en els repertoris de tanta gent. Una cançó romàntica, amarada de melangia, amb un to exòtic i que alguns consideren una havanera i, d'altres, un bolero. 

José Nieto, que va estar casat amb Nani Fernández, va ser un d'aquells actors de caràcter que va fer de tot, fill del seu temps i que potser no va tenir la sort de Fernando Rey i alguns altres, a l'hora de treballar en títols diversos en la seva maduresa. Manuel Aleixandre va aconseguir, de molt gran, papers protagonistes rellevants, per exemple.

Nieto va interpretar molts papers secundaris en produccions de categoria i en superproduccions americanes. Va fer de senyor atractiu però, moltes vegades, de dolentot, a causa del seu físic, una mica inquietant, amb aquell bigoti emblemàtic que ens era tan familiar. Va ser premiat i fins i tot condecorat, en premi a la seva llarga trajectòria. Va morir als vuitanta anys, vint anys després de la mort de Nani Fernández, vint anys més jove que no pas ell.

És ben cert que anys enrere molta gent cantava. Però, segons els meus pares i avis ja no es cantava tant ni tan bé con en temps pretèrits, tampoc. La ràdio va ocupar posicions, és clar. Als barris benestants cantaven les noies de servei, als populars, les mestresses de casa. Es cantava mentre es feien les feines del camp i als tallers de diferents oficis. Cantava sarsuela i òpera el meu avi mentre s'afaitava i cants religiosos i sardanes el meu pare quan tenia festa, cosa molt escadussera en aquells anys ombrívols però musicalment importants. La gent més antiga  que jo, expliquen, cantava a les tavernes peces clàssiques, els lieds de Schubert eren molt populars a tot arreu, en el seu país. Els contes, per cert, s'explicaven també als infants de forma oral i sense suport escrit ni il·lustracions complementàries.

Tot ho fan les màquines, ara, el treball i la música, em va comentar en una ocasió una pagesa molt gran de la Terra Alta. No es cantava amb pretensions de fer-ho bé tot i que hi havia persones que ho feien de forma excel·lent. De més jove, en algunes estades en hotels estivals, havia escoltat les noies del servei, andaluses, cantar coses de la seva terra, amb unes veus impressionants, mentre feinejaven. En un hotel de Menorca on el personal estava empipat perquè no cobrava, a principis dels setanta, un cambrer amb aspiracions de maître se'ns va queixar del que havien pagat a una parella que feia actuacions suposadament flamenques pels hotels, dedicades als turistes estrangers, actuacions d'una qualitat de molt poca volada quan, va dir ell mateix, i li vam donar tota la raó, les noies que treballaven en el servei cantaven molt millor que aquells artistes de temporada.

Potser en algun moment tornarem a cantar sense manies, quan ens abelleixi, no ho sé. Potser es canta molt a molts llocs i jo ho ignoro. En la meva època en actiu laboral, a l'escola, en les celebracions, quan no hi havia criatures i allargàvem les sobretaules, cantàvem de tot i de forma desacomplexada, cançons d'aquestes que agermanen la gent, sovint amarades de grolleries diverses. També havia cantat molt coses d'aquestes fent allò que se'n deia anar de tasques. 

Suposo que aquestes formes d'expressió encara són habituals, no ho sé. Quan anava d'excursió, en tren, amb el centre parroquial, també cantàvem, però coses fines, la majoria de les quals en català, muntanyes, ocells, flors i violes. I miràvem de reüll els qui cantaven grolleries o cobla andalusa, tothom té un passat. Hi ha un repertori que abans es deia de borratxera, i que sol començar amb allò de uno de enero, dos de febrero... Sant Fermín no hi té cap culpa, és clar. A aquest repertori s'hi anaven incorporant modernitats, com ara alguns temes popularitzats per Manolo Escobar, en especial el porrompompero. 

Avui hi ha molta gent que canta en grup, de forma disciplinada, diria que han revifat les corals. Sobre els seus repertoris hi hauria moltes coses a comentar, es volen renovar les coses i a vegades es fan pífies pretensioses, la veritat. Hi ha corals actuals que canten molt en anglès. Fa algun temps van presentar al barri un llibre de fotografies antigues i en l'acte van cantar un noi i una noia d'una coral. Ho van fer en castellà, francès i anglès, i crec que en alguna llengua exòtica, però res de res en català. Em vaig queixar una mica i la cantant, crec que era estrangera, es va molestar, i això que crec que vaig intentar ser amable i raonable. He de dir que la coral aquesta té el nom, així mateix, en anglès.

Un altre repertori a considerar a fons és el dels grups d'havaneres, diria que van de baixa. Aquests grups han incorporat cançons antigues populars, com aquest Yo te diré o el Viajera. La tonada en qüestió forma part, ja, de l'imaginari sentimental d'unes quantes generacions i paga la pena recordar l'actriu que la va entonar per primera vegada i els seus autors. Per cert, crec que quan es fan recitals del tipus que sigui s'hauria de mencionar els autors de lletra i música de les cançons, altrament sovint la gent és pensa que són obra del cantant que l'ha fet famosa o que l'ha recuperat. Fins i tot en webs d'internet on es poden trobar les lletres sovint s'oblida l'autoria.

En tot cas, cantar, el que sigui i on sigui, és ben bé una necessitat vital i per algun costat ens ha de sortir la tonada. Però ai, cada cop que el vent passa s'emporta una flor, ja ho diu la cançó que m'ha inspirat aquesta entrada... Les cançons van i vénen, en sorgeixen de noves, d'altres s'obliden durant un temps i algunes, que creiem relativament modernes, són del temps de la picor. 


12.6.14

BANALITATS FILHARMÒNIQUES


Una pel·lícula que en el seu temps em va avorrir i després m'ha agradat força és Mon oncle. Fa poc, en una conversa informal, algú la va mencionar i em va venir al cap una lletra en castellà amb la coneguda musiqueta, que no sé qui va endegar ni qui cantava, era molt divertida, de vegades els la canto a casa en relació a les mides higièniques que es prenen amb les criatures petites, entre les quals, la meva néta:

Mis papás me tienen esclavizado/que si vitaminas que si estudiar
todo lo que tomo es desinfectado/ y ni con mi perro puedo jugar.

Yo soy feliz con mi tío/ lo paso bien con él porque él mé sabe comprender...

M'imagino que la lletra es més llarga però tan sols recordo aquestes estrofes. Mon oncle, vista avui, resulta gairebé tan premonitòria com el Món Feliç d'Aldous Huxley. Avui a les criatures, però, ja no els donen vitamines, se suposa que ja les prenen amb el menjar, però durant la meva infantesa era habitual que t'amollessin suplements vitamínics, i recordo entre d'altres potingues, unes pastilletes molt bones que es deien NESTROVIT.

No sé amb quin motiu es va intentar canviar la pipa de l'oncle per una floreta. En l'actualitat he escoltat versions de cançons infantils de les quals han desaparegut el vi, les escopetes i un munt de coses que sembla que no són educatives en els temps que corren. Potser ha de ser així, no ho sé. 

El fet que totes les cançons estrangeres de la meva infantesa tinguessin la seva corresponent lletra en castellà va fer que fos fàcil memoritzar-les. Jo tinc poca oïda musical i arribava a la música a través de la lletra. A una amiga meva de l'escola, que malauradament va morir no fa gaire, li passava ben bé a l'inrevés, recordava la música però no la lletra i fèiem una mena d'equip, jo li deia la lletra i ella l'entonava. No tan sols fèiem equip musical amb les versions de cançons modernes sinó fins i tot amb  les cançons que cantàvem quan anàvem d'excursió, el repertori d'aquest gènere inclassificable que s'ha etiquetat com a kumba.

Hi va haver ben aviat, quan es va poder, l'intent d'adaptar cançons modernes al català, amb diferents resultats. De vegades he comprovat que una tonada a la qual li van posar una lletra d'allò més etèria tenia un argument ben diferent de l'original. En castellà també hi havia lletres de tota mena i encara me'n venen al cap fragments diversos. Fa poc vaig escriure sobre els Shadows, doncs la versió castellana d'Apache tenía un rodolí extraordinari: de roja piel/ indio apache era él. Una versió catalana del Je t'aime mais non plus hauria estat bé tot i que la inoblidable i admirada Guillermina Motta crec que amb en Serrat van fer alguna cosa sadomasoquista que deia fes-me mal, Johny, Johny, Johny... 


Ja en èpoques més tardanes Josep Guardiola -el primer, el cantant, el del meu temps jove, a qui havien titllat de Frank Sinatra espanyol- va versionar fins i tot, per exemple, el tema de l'escandalosa Emmanuelle, pel·lícula filosòfica de la qual tanta gent de la meva edat va gaudir més enllà de la frontera: luchan corazón y cuerpo dentro de Emmanuelle, laralirolarali... Abans em sabia cançons senceres però ara tan sols m'han quedat a la memòria alguns bocinets, com si fossin cites bíbliques i moltes vegades la gent no sap d'on he tret alguna frase que sembla espigolada en el recull més acurat de frases contundents i és d'una cançoneta oblidada. Algunes d'aquestes cites han fet fortuna com ara allò de no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue.


Cada moment de la vida, quan ets gran, va lligat a alguna cançó, no cal que sigui una gran cosa, només que et recordi moments de tota mena, alegres o tristos o fins i tot banals, que a l'existència hi ha de tot i més. Jo, per exemple, tinc molt bon record del limón del limonero, entero me gusta más... Els comiats funeraris d'avui vénen sovint il·lustrats amb música i pel meu gust estaria molt millor un silenci respectuós perquè de vegades, malgrat el dolorós moment, m'agafen ganes de riure en escoltar la tria, la veritat. 

Serrat ironitzava fa un temps sobre el fet que les seves Paraules d'amor han acompanyat casaments, naixements, enterraments i tota mena de celebracions diverses. I és ben cert. Millor per a ell, suposo que deu cobrar alguna coseta cada vegada que algú evoca el seu primer amor dels quinze anys, quan no en sabia més i tot ho havia après d'antics comediants. No semblaria adient, però, posar en un enterrament alguna cosa de quan sí que en sabies més i ja no tenies quinze anys, com ara allò tan pujat de to del je t'aime mais non plus que va fer tronar i ploure.

Ara es canta molt en anglès. Saber una mica d'anglès fa evident que moltes lletres, fins i tot de gent com els Beatles, són una veritable ximpleria. Com que la rima no està de moda avui hi ha cançons que fan la impressió que els cantants se les van inventant quan les refilen, la veritat. Sempre hi ha hagut de tot en el món de la música però antigament hi havia molt bons lletristes. Ningú gosa fer música si no en sap però sembla que amb les lletres tothom s'hi veu amb cor, en l'actualitat. 

A mi m'agraden les cançons que expliquen una història, els tangos, les cobles, aquelles antigues que cantava en Vendrell, algunes de la Nova Cançó i tot. Quan jo era petita van donar durant un temps un programa de ràdio molt divertit on jutjaven una cançó, recordo que em vaig fer un tip de riure amb el judici que van fer al Huerfanito, aquella cançó que deia yo no tengo padre, yo no tengo madre, yo no tengo a nadie que me quiera a mí. Si l'hagués cantat una criatura hauria estat molt trista però com que la cantaven senyors grandets feia una mica d'angúnia. També en recordo una a la qual la meva mare tenia mania, aquella que anava repetint algo tengo yo, algo Dios me dió.

Com que no em vull allargar en excés i el tema potser no s'ho mereix, acabo aquí. De moment. Em sap greu comprovar que avui es canta de forma habitual molt menys que durant la meva infantesa, com em va dir una pagesa gran fa poc temps fent referència als tractors i a la música enllaunada i al tip de cantar que es feien en el seu temps durant les veremes: ara tot ho fan les màquines. De tota manera constato que han revifat les corals, en la seva modalitat godspeliana, això sí, i amb un repertori amb força anglès per tot arreu, el llatí modern segons diuen. Lo que es moda no incomoda. Ja va dir algú que passaríem directament a l'anglès i sembla que anem per bon camí.

22.3.14

TRENS NOSTÀLGICS INTERNACIONALS QUE SORTIEN DE L'ESTACIÓ DE FRANÇA


Foto: Aquesta tarda ens ha deixat el poeta i lletrista Josep Maria Andreu.  Un bon amic que des de l'any 1968 ens escrivia cançons.  Amb ell vam donar a conèixer el Gripau Blau l'any 1975, vam posar lletra catalana als millors rock and rolls l'any 1977 i, fins que la malaltia no li va impedir escriure el 2011, vam publicar dues dotzenes de discos amb el Ara Va de Bo. Era un gran professional que no li dolia fer versions per nosaltres mentre rebia encàrrecs per en Josep Carreras, Montserrat Caballé, Salomé, Núria Feliu i tants d'altres artistes consagrats. Gràcies Josep Maria per la teva amistat i generositat.  Ja fa temps que et trobem a faltar però per sort tenim les teves cançons que no paren de sonar.


No crec en misteris premonitoris però he de dir que de tant en tant em passa alguna cosa que em desmunta la fe en la racionalitat, per sort s'esdevé amb temes absolutament banals relacionats amb la memòria sentimental. Em ve al cap l'escena d'una pel·lícula de l'any de la picor, per exemple, i al cap d'uns dies la passen per la televisió. Recordo la música d'una cançó i l'escolto per la ràdio l'endemà. Coses així, que tampoc no són tan estranyes pel fet que el meu imaginari va lligat al de molta gent de la meva generació o de les properes. El cas és que em va venir al cap allò de les 500 millas i avui he pogut sentir la cançó en més d'una de les seves versions al programa Cocodril Club que no puc escoltar sempre però sí molts dissabtes pel matí, quan em desperto aviat i no tinc obligacions familiars ni laborals.



Confesso que fins que no vaig veure l'excel·lent pel·lícula Inside Llewyn Davis no vaig ser conscient de l'origen anglosaxó de la cançó. Durant anys vaig donar per fet que era francesa tot i que la vaig aprendre en les versions en castellà dels Mustangs i de l'Ennio Sangiusto, un cantant que va gaudir de molta popularitat durant un temps breu però molt rellevant per a la gent de la meva generació. El disc del qual penjo la coberta va protagonitzar moltes festetes de la meva adolescència, amb els xicots agosarats fent el fatxenda amb allò del limbo rock contorsionista. Una professora de francès, que aleshores era l'idioma únic i obligatori en la majoria de batxillerats lliures i oficials, ens la va escriure tota en aquest idioma, ens va encantar, la cantava Richard Anthony, un altre crack de l'època i d'aquí ve la meva confusió. Crec que la lletra en francès i en espanyol s'allunya força de la versió original, atribuïda a persones diferents i que potser fins i tot beu en fonts antigues i populars. La popularització més coneguda en anglès va arribar a través del trio Peter, Paul and Mary, per cert. La lletra que nosaltres cantàvem parla d'un amor convencional, un amor que se'n va en tren, potser per sempre. Els trens, que no són un invent excessivament antic, han gaudit sempre d'un romanticisme especial i van lligats a moltes poemes, novel·les i cançons. Avui amb això de l'alta velocitat i l'internet tot ha canviat força o a mi m'ho sembla, qui sap.



Recordo que em vaig inventar una lletra en català per a la cançó, molt romàntica, adolescent i lamentable, no la conservo. No sé pas si algú la va escriure de forma seriosa o si es va arribar a cantar en la nostra llengua, és possible. Hi  va haver en aquells anys diferents intents d'adaptar al català cançons de moda. Un dels autors de cançons més coneguts i prolífics, va ser Josep Maria Andreu, un gran poeta de la mort del qual m'he assabentat avui, a través de l'espai del facebook del també músic Jordi Roura. Moltes vegades atribuïm lletres i fins i tot músiques als cantants que les han donat a conèixer i queden injustament amagats els seus autors reals. Andreu ha tingut una vida llarga i malgrat que avui molta gent jove potser no sap qui era havia rebut reconeixements i homenatges de la professió en més d'una ocasió. 

Amb Lleó Borrell van conformar un tàndem molt interessant. Però aquest és un país d'oblits ràpids, petit i mesquí en moltes ocasions. Avui moltes cançons es canten en anglès, sembla que tothom sàpiga anglès, tot i que també hi ha producció en català i castellà. Pel que fa al català poques produccions actuals em desvetllen un interès excessiu. Les lletres sovint són molt mediocres, mal escrites, mal rimades, amb incorreccions de tota mena i continguts que no passen del t'estimo, m'estimes, me'n vaig o te'n vas. Les músiques, de vegades, em semblen dels anys seixanta mal reciclades. Hi ha excepcions, no diré que no. Però són poques i puntuals. És clar que tampoc no hi ha una promoció que faci arribar tot el que es fa a un públic de diferents generacions, com abans. Passa com amb la literatura, es produeix molt i has d'anar espigolant com pots en un mar d'excessos i promocions enganyoses o interessades. Per tant admeto que hi ha molta cosa i no ho puc escoltar pas tot.

Lleó Borrell va morir l'any 94, a la viquipèdia han tingut el mal gust de remarcar que els seus problemes de salut probablement estaven relacionats amb el tabac. Josep Maria Andreu ha arribat a una edat envejable i va estar en actiu durant molt de temps, se'n compten més de quatre-centes cinquanta lletres, entre originals i adaptacions. Potser encara siguin unes quantes més. De jove, l'any 59, va guanyar el premi Carles Riba i va tenir la sort d'ensopegar-se amb una professió que li va permetre guanyar-se la vida sense abandonar la poesia. Era també un bon moment, els anys seixanta demanaven cançons en català, de tota mena, i un optimisme esperançat surava per tot arreu. Descansi en pau. 

Una de les cançons de la meva vida, que són moltes, és aquesta amb música de Lleó Borrell i lletra de Josep Maria Andreu. L'ha cantat molta gent però la va estrenar Magda, una cantant que es va retirar aviat i que va morir l'any 2001. Va lligada també, en el meu record, a un tren. Un  tren en el qual anàvem a la platja a Garraf amb unes amigues, una de les quals, més gran que jo i que estava molt al dia en el tema de la música catalana me la va ensenyar amb gran paciència car malgrat que m'hauria agradat ser cantautora no he tingut mai ni una oïda privilegiada ni una veu remarcable.

Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia sóc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.

Que ningú no m'endevini,
que només un gra de blat
creixi fort i s'il·lumini
del no-res que hauré donat.

Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.






17.8.12

CANÇONS -APARENTMENT- INNOCENTS

Ahir divagava sobre les cançons i els vicis i avui estic meditant sobre les cançons que serveixen per exaltar bons sentiments de tota mena, suposadament positius.

Les cançons, la música, com la literatura, han servit per a tot i els cants militars i les marxes han fet un gran paper en l'exaltació dels ànims bel·licistes i en l'intent de portar la gent a l'escorxador, valents, ardits i decidits a estossinar el contrari. Les cançons guerreres resulten fàcilment intercanviables per uns o altres, canviant-ne quatre cosetes. Per no parlar dels himnes patriòtics, un gènere lamentable. La majoria tenen un rerefons violent, començant pel nostre i els cops de falç.

Durant la meva joventut es va estendre allò que en deien la cançó-protesta. N'hi havia de pacifistes i que predicaven la unitat i la resistència, la primera Nova Cançó va anar sent substituïda pel folk i les  traduccions de temes diversos, molts d'ells americans, no en debades era l'època del Vietnam i de tot allò de Berkeley, de molt més pes que el maig francès per a l'evolució dels costums- Tot i que en això de les revoltes el futur, els sociòlegs i les lectures europeïstes ens fan veure sempre els mites revolucionaris com a nostrats, o sigui, fruit de les virtuts del vell continent.

Molts temes d'aquells encara els cantem avui, formen part del repertori d'escoltes i esplais, tot i que s'han enriquit amb aportacions més modernetes. Un gran nombre de cants van ser abduïts per l'església renovada de l'època, encara s'hi anava molt i es va bandejar depressa el pobre llatí i els orgues clàssics per introduir als temples emblemàtics guitarres, grenyes i cants de germanor. Ho cantàvem tot amb una gran fe en futurs impossibles, paus properes i universals, entre tots ho faríem tot, vaja. Avui allò dels espirituals negres, per cert, es diu godspel i gaudeix de bona salut.

També revifaven cançons del bàndol republicà, dels guerrillers de tot arreu, i arribaven molts temes hispanoamericans. Pi de la Serra explicava en una ocasió com havia sentit certa vergonya quan un xicot el va venir a trobar, després d'un recital en el qual havia refilat alguna cosa sobre anar a lluitar a les muntanyes, demanant-li un compromís seriós i manifestant que estava disposat a seguir-lo. Sembla que a partir d'aleshores es va replantejar el repertori. Una cosa és cantar i l'altra...

Vam créixer sentimentalment entre aquell suposat bonisme i sentiments propers a creure, de bona fe, que voler una cosa, demanar-la de forma massiva i sacrificar-se de forma individual i col·lectiva pels ideals, mentre s'entonava quelcom amb missatge, portava directament a l'assoliment del que fos. Això no ha estat mai així, ni aquí ni a la Xina, però actualment escolto jovent independentista manifestant sentiments semblants que em recorden un anunci de supermercat, ho vols, ho tens. Visions de recitals de Raimon, per exemple, amb gent, sobretot noies, plorant de forma histèrica i emocionada, el mateix que en els dels Beatles, amb el Diguem no, em produeix un cert repelús. Saber el que cobraven algunes figures emblemàtiques de la protestació també em va resultar molt decebedor. En això de la cançó catalana aviat es va dividir el personal entre els purs i els impurs, i és que això de la unitat és quelcom inassolible, la veritat.

La gent més gran i de més seny, però amb poder o amb ganes d'aconseguir-lo,  juga sovint amb aquests sentiments adolescents i juvenils, els manipula, amaga l'ou de les dificultats i escampa proclames que de vegades són musicades de forma adient. Tinc poca fe en les musiquetes mentalitzadores però també en les sortides massives al carrer que després sovint es dilueixen en la realitat i el possibilisme. La gent surt al carrer per moltes coses, sortir al carrer i cantar plegats segons quines coses afavoreix una mena d'eufòria emotiva molt perillosa. Aquestes emocions inefables s'experimenten en una manifestació multitudinària però també en una processò, en un via crucis o en un correbous.

D'aquella època n'ha quedat una expressió molt gràfica, això de ser un kumba. Fins i tot a l'escola Normal del meu temps ens van ensenyar a tocar Kumbaya amb la flauta dolça. I també tocàvem Tots junts vencerem, qui no se la sap? Oh, i encara seguia allò de Tots junts vencerem, avui. En això de la puresa, com em comentava ahir l'Esparver, es té molta pressa, tot ha de ser avui, ara, ja. 

La Nova Cançó i la de protesta van ser substituïdes, en el seguiment popular, per la popularització de l'havanera, un gènere aparentment molt més innocent. Les cantades d'havaneres han conformat una litúrgia molt curiosa, acaben amb La Bella Lola i amb la gent fent oscil·lar els mocadorets, generalment de paper i no reciclables,  per seguir amb una altra canço que ha esdevingut com un himne patriòtic pel fet que ens esgargamellem cridant Visca Catalunya. Aquesta del meu avi que va anar a Cuba, a defensar interessos patrimonials catalans i colonials hispànics, qui sap si fins i tot no era esclavista, el iaio,  i va morir per culpa dels americans. 

Una anàlisi a fons de la temàtica i dels tòpics presents en la cançó popular actual resulta una mica inquietant. De vegades es rebla el clau amb els Segadors, amb una lletra que cada dia m'inquieta més tot i que, afortunadamedent, ha desaparegut del text de forma gairebé definitiva allò de amb la sang dels castellans ens farem tinta vermella. Per tal que la cosa no sigui gaire seriosa molts grups, aleshores, endeguen un pupurri més trincaire i patxanguero en el qual hi pot haver des d'allò d'uno de enero, dos de febrero, al baixant de la Font del Gat, per acabar amb passi-ho bé fins l'any que ve. Pura vida real.


16.8.12

CANÇONS CULPABLES


Escoltava avui per la ràdio el sorprenent comentari, imagino que fet de bona fe, d'una periodista jove manifestant la seva sorpresa per la vigència, encara, de cançons que fan referència al vici de fumar. Certament, n'hi ha una pila, començant per l'antic cuplet del Fumando espero fins arribar a la més rabiosa actualitat de cançons en anglès i passant per una dels Pets, que també ha mencionat la noia, curiosament sense dir res sobre la beguda alcohòlica,  o la rima en infinitiu, que també és condemnable:

Cap al vespre estàs trist i no saps on anar, I et prepares un whisky i no te'l pots acabar. I t'encens un cigarro sense ganes de fumar, I l'apagues aviat i et tornes a aixecar...


No sé si la intenció subliminal de la xicota era insinuar que caldria limitar-ne l'emissió o, potser emetre aquestes apologies del vici en horari nocturn i en programes mèdics especialitzats. En temps de Franco les cançons censurades eren sobre sexe i política, tot i que algunes s'escapaven sense voler de les prohibicions. Bésame mucho, per exemple, només es podia escoltar en versió musical no cantada durant uns anys, el mateix que la Santa Espina, per motius ben diferents.

Fa un temps, en un programa de discos antics, el presentador va demanar que no li sol·licitessin El preso número nueve ja que la temàtica, com és sabut, parla d'un cas de violència de gènere, amb l'afegitó d'assassinar l'amant de l'adúltera i mostrar molt poc penediment ja que l'home, condemnat a mort, diu, fins i tot, i si vuelvo a nacer, yo los vuelvo a matar. Per cert, va ser Joan Baez qui va donar una nova vida a aquesta història, popularitzant el tema durant la meva joventut, en castellà. Moltes coses ens resulten avui estranyes, canvíem la nostra percepció i situacions que semblaven tolerables avui són intolerables o inquietants, però presuposar que aquestes coses incideixen de forma seriosa en la nostra vida real és suposar massa.

Les cançons del passat són plenes de situacions com ara l'assassinat de la dona infidel, la borratxera com a recurs per a oblidar o com a gracieta divertida, i fins i tot el masoquisme, com en allò de Mon homme: si me pega me da igual, es natural... En francès encara és pitjor:  I'm'fout des coups, I'm'prend mes sous, je suis à bout mais malgré tout que voulez-vous... La prostitució sòrdida també hi surt sovint, per cert. En les cançons més actuals es fa molta referència al consum de drogues com ara la maria i coses pitjors. Precisament molts grans grups de rock no s'han estat de res, ni en els temes ni, molt sovint, en la seva vida personal poc exemplar.

La qüestió sexual, en canvi, ja no inquieta com abans, tot i que no deixa de sobtar escoltar una criatura de pocs anyets cantar, sense saber què canta, mentre remena de forma insinuant, coses com ara quiero más de lo que tu me das o no pares, sigue, sigue. A escola, els festivals de final de curs em produïen una mica d'angúnia, hi havia molta afició a muntar coreografies per part de les preadolescents, vestides, com deia una companya mestra, de cabareteras enanas. Cal dir que els pares i mares hi xalaven i que els intents per reconvertir el final de curs en quelcom més educatiu i pedagògic no van reeixir.

Fins i tot a mi, de petita, quan el cuplet va revifar, gràcies a Sarita Montiel, em feien cantar a casa La chica del diecisiete que moralment és de gust dubtós, doncs parla d'una noia que no se sap d'on treu diners per lluir i es bescantada per les veïnes. I això que em sembla que eren força puritans, els pares, en aquells anys, tot i que un cop a l'any anaven a veure revista al Molino.  Conxa Piquer, curiosament, passava censura, potser perquè no gosaven ficar-se amb ella, tot i que també durant una temporada van substituir allò de la mancebía per la casa mía.

Els tangos mostren tot un doll de situacions que avui resulten molt llunyanes del nostre tarannà. De tota manera, intentar que aquests mals exemples de tota mena no siguin d'ús comú ens pot portar per camins espinosos, al final no podrem llegir ni la Bíblia, ni els clàssics, ni Shakespeare, que en ocasions és gore-gore. La violència  gairebé de circ present a moltes pelis juvenils no sembla inquietar tant com que hi surti algú fumant en pipa. Sempre ens quedarà Folch i Torras, espero.

Sembla que cada època ha de comptar amb benpensants i moralistes que ens diuen què hem de fer, què hem de dir, què hem de veure, què hem d'escoltar i ens obren els ulls davant de les paraules ocultes en cançonetes aparentment innocents o en dibuixos infantils poc recomanables. Els dibuixos, els programes infantils i les joguines de moda han estat sovint objecte de tesis doctorals pedagògiques sobre els seus riscos i perversitats. Walt Disney va rebre molt, per una banda era immoral, com en el cas de La dama y el vagabundo, i per l'altra era un agent perillós del capitalisme nord-americà i només eren bons uns dibuixos avorridíssims que venien dels països comunistes d'aleshores. La televisió, en general, va ser durant anys l'ase dels cops, com ho van ser els jocs de rol i avui, els ordinadors o les xarxes socials. 

Afortunadament la vida real acostuma a anar per verals imprevistos i em temo que, de la mateixa manera que les prohibicions sobre aspectes sexuals i polítics en època franquista no feien res més que generar clandestinitats i curiositats morboses, fins i tot festivals de cinema prohibit a la França propera, les altres acaben i acabaran fent el mateix paper galdós. En tot cas, si caiem en el parany d'escoltar els moralistes de tots colors vestits de modernitat i postmodernitat caldrà seguir el consell evangèlic sobre els fariseus, feu el que diuen però no feu el que fan i també allò del qui sigui lliure de pecat. És clar que els moralistes estan, una gran majoria -un altre tema serien els oportunistes- convençuts de la seva innocència i de les seves bones intencions de les quals, ja ho sabem, estava empedrat l'infern quan l'indret pertanyia al món del més enllà. Molts dictadors han mort creient que havien fet el que havien de fer...

11.11.09

Les fulles mortes






Quan arriba la tardor oficial generalment, a Barcelona, encara fa calor, amb alguna excepció. Primavera i tardor presenten moltes variacions, tenim tendència a recordar un ahir uniforme on les coses eren més ortodoxes: abans plovia més, feia més fred, feia menys calor... La veritat és que recordo tardors, primaveres, estius i hiverns de tota mena, color i olor. De tant en tant diuen que fa l'hivern més fred des de fa cinquanta, trenta anys, o l'estiu més calorós d'en fa vint. Però unes quantes dècades no són res. Fins i tot vaig sentir comentar per la tele que a Anglaterra tornaven a conrear vinya després de mil anys, més o menys, però, al capdavall, què són, mil anys? A l'escola conformem paisatges irreals, és habitual portar els infants a 'veure la tardor' a llocs on hi hagi, és clar, arbres de fulla caduca, altrament la tardor no respon al nostre imaginari com tampoc hi respon un hivern sense neu. 


Amb més o menys retard la tardor arriba. A la nostra ciutat podem veure caure les fulles, sobre tot, dels arbres foranis, aquells que es van plantar per fer bonic, els de casa no s'acostumen a despullar amb tanta facilitat. El fet és que les fulles daurades, escampades per terra, conformen una imatge recurrent, melangiosa i nostàlgica. De totes les cançons sobre la tardor i el pas del temps i de l'amor, n'hi ha una que, diuen, és de les més cantades a tot arreu i des de fa anys, Les fulles mortes, amb música de Joseph Kosma i lletra de Jacques Prevert. Prevert va ser un gran personatge que va fer moltes coses, entre les quals col·laborar en el cinema de Marcel Carné i del seu germà Pierre Prevert. Fa molts anys, en un d'aquells cinemes d'art i assaig ens van passar alguna peli dels germans Prevert, ja aleshores eren antigues, però encara plenes de poesia i de suggerents imatges. El món de postguerra, a França, també ha estat molt filmat i mitificat, més encara des de casa nostra, on la situació era tan diferent, després que el final de la guerra mundial hagués estat tan diversa en un país i un altre, a causa dels interessos internacionals i estratègics. 


A mi, de les moltes versions de Les feuilles mortes, m'agrada molt la de Montand, encara que Montand no m'agradi sempre. Potser perquè tinc un vell disc a casa amb aquesta versió i és la que més he escoltat. Avui fa un dia boirós, adient per a aquestes músiques una mica decadents, evocadores de cafès plens d'intel·lectuals, fum, conspiradors i senyores de passat dubtós, cabells llargs i mirada perduda; recordo que de joveneta era la idea que tenia d'aquells existencialistes francesos que ningú del meu entorn sabia ben bé a què es dedicaven.




LES FEUILLES MORTES


paroles: Jacques Prévert
musique: Joseph Kosma


Oh! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.


C'est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.


Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie
Je t'aimais tant, tu étais si jolie,
Comment veux-tu que je t'oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n'ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais
Toujours, toujours je l'entendrai!


C'est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

4.8.09

Patir cantant

Reprenc el tema radiofònic per explicar que ahir em vaig ensopegar en una ràdio castellana amb dos xicots que rememoraven els seus anys infantils, a través de les cançons que acompanyaven les sèries infantils de moda o del repertori dels molts grups que, com bolets, van sorgir en aquell moment, imagino que propiciats per l'increment de població infantil de l'època. Feia temps que no reia tant, la veritat. En concret, es queixaven del mal rotllo d'unes cançons d'aquella inefable Ana que cantava amb un senyor que es deia Enrique, una d'elles era la història d'una gallina solitària i sense mare, l'altra, la d'una nina lletja i trencada que ningú no volia, i la tercera, la història d'una nena la mare de la qual havia mort després de patir molt i molt. La gallina en qüestió, al final s'integrava al corral però el trauma ja no li treia ningú, aneu a saber si no era la mateixa gallina que es rebel·lava i no volia pondre ous, cantada després per Llach, aquests problemes infantils propicien la revolta i la protesta arrauxada:


Cuando me levanto a las gallinitas oigo cantar.
y sin hacer ruido a su gallinero me gusta entrar
todas se alborotan y alegres cantan su coco ua
todas menos una que callada siempre esta

cuando era pequeña su mamá se fue
y ella muy solita se quedo
y esta cancioncita no pudo aprender
y de tristeza llora en su rincón...



Si en el folklore popular hi havia homes desgraciats i nens abandonats, les nenes i les senyores ho passaven molt i molt pitjor. Hi havia també, en aquella època dels pallassos de la tele i la resta, una cançó sobre la nena
que no pudo jugar porque tenía que planchar i moltes més coses. Vaig sentir fa anys una cançó terrible, semblant, basca, sobre una dona que vol anar a dormir i l'home li va encarregant feines i feines fins que clareja, crec que la va cantar en català Guillermina Motta, qui, per cert, fa temps que no sento per enlloc: Pere, Pere, quina son m'agafa, me'n puc anar a dormir? Fila, fila, fila, encara es molt d'hora, fila, fila, fila que és lluny el matí... Les coses han canviat molt, i han millorat, afortunadament.


És una sort que les experiències infantils marquin molt menys del que els psicòlegs i els experts suposen. Jo vaig créixer amb
La mort de l'escolà i els versos del Trobador Català, entre els quals n'hi havia un bon feix que feien referència a mares mortes de forma prematura, fillets morts plorats per la mare, noietes malaltes, vells solitaris i temes semblants. En les tertúlies teatrals de parròquia sempre es recitaven coses com ara El plat de fusta, El camí de l'hospital o La pubilleta. En castellà, si fa no fa, recordo un vers que feia plorar molt, d'una nena molt pobra a la qual un senyor regala una nina i l'endemà la troben morta de fred i abraçada a la nina, pels volts de Nadal. Aquests versos, ben recitats, feien plorar, si, però si qui els recitava ho feia de forma histriònica i maldestra feien plorar de tant riure.

Quan jo era petita, per ràdio, cantaven molt sovint una cançó encadenada, semblant a la dels deu negrets que va inspirar l'obra policíaca de Christie, era la historia d'una nena que tenia deu gossets i tots se li anaven morint, uno se perdió en la nieve, nada más me quedan nueve... A mi em produïa una forta angoixa. Hem jugat tots al penjat, com si res, o a enfonsar la flota. Es mata al parxís i als escacs. Tot plegat, suposo, reflecteix realitats antigues, en d'altres èpoques no hi veien res de particular, en tot plegat. La ridiculesa pedagògica dels nostres temps ha arribat a extrems absurds, intentant substituir l'agressivitat del joc dels vaixells enfonsats per coses com anar a collir floretes. De tota manera, sempre hi ha motius per patir i plorar, els meus fills, d'una altra generació, ploraven amb el drac màgic que es troba sol quan el nen es fa gran i l'abandona, per cert. Els contes tradicionals eren plens d'orfanetes, madrastres, terribles venjances i tortures diverses.

De petits no hem reprimit encara els nostres instints sadomasoquistes i ens agraden, aquestes històries amb por, pena i violència. Avui la sensibilitat ha canviat i no gosaríem explicar ni cantar segons què als infants, per molt tradicional que sigui. La cançó folklòrica de tot arreu és plena de dones maltractades i crims sagnants. Una especialització temàtica dela nostra infantesa eren les vides de sants i santes, plens de martiris suculents, ulls trets, pits tallats, assots i ganivetades, per no parlar de les passions de Setmana Santa i la seva parafernàlia. El fill d'una amiga, a qui havien donat una educació més o menys laica, es va quedar una vegada garratibat en una exposició d'art religiós, contemplant aquelles imatges de tortures santes, que per als d'altres generacions eren tan familiars, ho va considerar, amb raó, gore i de mal gust, i això que era un preadolescent, aleshores.

Fer patir té un efecte catàrtic però també un efecte depriment, sobretot si la cosa no acaba bé. Amb tot plegat juguen, encara avui, els llibres i les novel·les i les sèries de la tele. De petita, jo em recordo plorant a llàgrima viva damunt les pàgines d'alguns llibres de la col·lecció histories, com ara Sin familia o Las dos huerfanitas. Per sort, la majoria d'aquells llibres tenien un bon final per als protagonistes, que acostumaven a pertànyer a famílies benestants que els havien perdut i que els recuperaven després de patir molt tots plegats.

Sobre la situació de la dona, recordo dues cançons d'en Serrat,
la tieta i la mare Lola, que, en definitiva, i posades una al costat de l'altra, venien a demostrar que tan dolent era casar-te com restar conca.

Cal fer molts números,
cal tenir memòria
per arribar a fi de mes.
Per a mare Lola
ningú escriu la història,
és poca cosa, quasi res.


Guaita els arbres del passeig
mentre s'omple el safareig.
Mare Lola...
Ai, si per un moment pogués,
ni fer ni pensar res,
i anar-se'n sola...


I si la Lola no s'arriba a casar, doncs, hauria esdevingut tieta:

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul...


Malament, doncs, si et casaves, i malament si t'alliberaves treballant a un despatx, per no parlar de la mala vida de la dona dolenta, pecadora, adúltera i castigada amb raó, fins fa quatre dies; és una constant de la cançó tradicional i no tan tradicional. Els tangos en van plens. De tota manera, quan ets petit vius moltes coses com si fossin fantasies i t'agrada sentir por i pena, i fins i tot fer pena. De petit no tens tants prejudicis, la cultura te'ls va bastint, cosa que és necessària socialment, és clar. Aprens aviat allò que els adults, dels quals depens, volen de tu. En una ocasió el fill d'uns amics tenia cura d'un ocellet, al càmping on érem aleshores. La seva mare, emocionada, em va explicar que li encantaven els animals però una altra amiga em va confessar després, discretament, que l'ocell estava baldat del cop de pedra que li havia endinyat el noi amb tota la mala milk.


La idealització de la infantesa per part dels adults és una constant vital i necessària, però qui ha treballat a l'escola, com jo, si ha observat el context de forma desacomplexada s'haurà adonat de les estranyes relacions de crueltat, dependència, i la resta que es conformen. De vegades existeixen trames mafioses a nivell de parvulari. Tot plegat espanta, i no ens en volem adonar. O si ens n'adonem volem intervenir amb el bonisme habitual que ens amara, però no és tan fàcil, hi ha moltes coses que se'ns escapen. Creure que l'educació salvarà el món és un absurd, cal educació però també serioses mides de control, perquè encara que hi hagi noranta-nou justos, si aquell que fa cent és un
hitler en potència aconseguirà que uns quants justos es passin a l'indret fosc i no anirem bé. De fet, no és estrany que fa uns anys Dyango ens fes plorar amb aquella cançó tan trista de de la mare amb un fill complicat, cançó ja una mica antiga i recuperada de l'oblit. Malgrat els seus esforços educatius i el seu amor incondicional, la mare no se n'havia sortit, ves, coses de la vida. Una cançó en la qual, el pare, per cert, no surt per enlloc.



El nen és més gran,
la mare plorant
li diu cada dia
no surtis de nit
i fuig dels brugits
treballa, estudia

I tapant-li els defectes què té
l´aconsella amb carinyo
i el guia
pel camí del treball i del bé
que és lo que ella desitja i ansia.

Perdona´m fill meu
però jo t´haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí
Quin mal t´aconsella?
deu ser algun ningú
fes cas d´una vella,
que sols viu per tú.

Veien-te perdut,
per tots despreciat
per què no has vingut
aquí al meu costat?
no abaixis la cara,
Aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!


Una mare és una mare, evidentment. De vegades és molt saludable plorar i patir amb aquestes facècies que, de lluny o de prop, estan inspirades en la realitat que sovint supera la ficció i que no té perquè ser versemblant.

22.4.08

Cançons recuperades




En en el magnífic programa que vaig mencionar fa algun temps, Voces con Swing, de ràdio Nacional (d’Espanya), vaig escoltar fa uns dies, en el programa del 13 d'abril –en diferit, per l’ordinador- un famós corrido mexicà dedicat a la malaguanyada República. Poca cosa en sabia jo, de la història d'aquesta cançó, però el fet és que havia escoltat la meva mare, més d'una vegada, cantar-ne les primeres estrofes.

La meva mare, que darrerament sortia molt poc, copiava en llibretes que ens demanava -i que, suposo, li agradava estrenar, doncs moltes no estan plenes del tot-, amb aquella cal·ligrafia perfecta i acurada de la gent gran, poemes, articles de diari, escrits que li cridaven l’atenció i de vegades, quan vivia el meu pare, també es posaven deures, llargues multiplicacions o divisions a l’estil antic i tradicional, per tenir el cap clar, em deien.

Entre poema i poema, en ocasions, hi amollava la mama algun record personal, l’aniversari d’algun fet familiar, la constatació d’alguna mort, records, coses molt diverses, que anem espigolant aquí i allà. En un d’aquests escrits, que, casualment o per misteris atzarosos vaig trobar diumenge, fa referència a aquesta cançó que, explica, escoltava de petita sovint, pels carrers del Raval, a uns musics ambulants, algun dels quals era cec.

Jo no sabia d’on havia sortit la cançó i ella potser tampoc. Pel to que hi donava la meva mare més aviat vaig pensar sempre que era una mena de cuplet, més que no pas una cançó mexicana. El fet és que avui sé que aquest corrido era de Guty Cárdenas, un molt bon cantant mexicà que va morir abans dels trenta anys, en una baralla a trets al seu país, mai no aclarida del tot. Hi ha qui diu que va ser una discussió política, d’altres, que fou a causa d’alguna senyora. Testimonis de l’època van admetre que ell havia disparat primer, però tot plegat resta embolcallat dels molts misteris que embolcallen les morts violentes de persones joves i prometedores.

Cárdenas va morir el 1932. El seu corrido és ple de la il·lusió dels primers temps republicans, fins i tot el rei hi és tractat amb respecte. La seva mort sembla, avui, una mena de mala premonició de les maltempsades que havien de venir. Per algun raconet d'internet es pot trobar la lletra del corrido, però per donar més facilitats als nostàlgics encuriosits, la copio al blog:

A contarles vengo la última noticia/ que del mundo entero la atención merece/
Hoy la vieja España es republicana/ ya no es monarca don Alfonso XIII.

Después del gran triunfo de las elecciones/ y por el camino de la acción civil/
Los republicanos, que ya eran legiones/ tumbaron el trono el 14 de abril.

España, españa, tu valentía
La monarquía, ya destruyó.
España, España, tu vieja historia
Tiene otra gloria, por tu valor.

Sin haber desorden, sin algarabía/ cuando en el destino se llegó la hora/
En la paz completa, a la monarquía/ derrotó con votos Alcalá Zamora./

Cuando la derrota era irremediable/ dicen que el monarca dijo a Romanones:
-La paz de la patria es lo indispensable/ me voy al destierro con mis tradiciones.

España, españa, tu valentía
La monarquía, ya destruyó.
España, España, tu vieja historia
Tiene otra gloria, por tu valor.


Y gallardamente, se fue don Alfonso/ aceptando el fallo de la democracia/
Y por toda España se cantó un responso/ como funerales de la aristocracia.

Al subir a bordo oyó en una barca/ a un grupo de obreros gritando con saña:/
-Muera Alfonso XIII, abajo el monarca!/ y el rey destronado dijo: -Viva España!

(recitat)
España resurge, otra vez despierta/ a las realidades que impone la historia/
España renace, España está alerta/ y de nuevo marcha en pos de la gloria.

España, España...

Alcalá Zamora, Romanones... ai, no sé pas si gaire gent jove sap qui van ser, aquests senyors. Per no parlar dels responsos y las algarabías.

Traducció castellana: CARACTERES OCULTOS