IMPRESCINDIBLE VALDERRAMA

 

Ahir, per la televisió, vaig veure un d'aquests programes tan interessants de la sèrie 'Imprescindibles', dedicat a Juanito Valderrama. Ja tenia uns quants anys, crec que devia ser del 2017, hi sortien persones que ja no hi son, com ara la seva segona dona, Dolores Abril. No l'havia vist i em va encantar. Els meus pares devien tenir gens andalusos ancestrals malgrat ser catalans de moltes generacions, els agradava el flamenc popular, la copla, la sarsuela, la sardana, el tango, i moltes coses més. Jo, de jove, vaig caure en el parany de considerar que allò del flamenc i la cobla no tocava, malgrat que molta d'aquella música està lligada a la ràdio i a la meva infantesa i primera joventut.

Fins i tot, ai, com es veu en el programa, una mena d'afany flamenc purista, ignorant, car la ignorància és molt agosarada, va bandejar durant un temps el Valderrama madur dels festivals i esdeveniments del gènere. L'enveja també pesa, al final del programa surt Antonio Mairena, que va ser un dels qui remenaven les cireres de les contractacions i els homenatges, demanant gairebé perdó i admetent que es va equivocar.

Valderrama va ser una molt bona persona que no va tenir en compte traïdories ni efectes col·laterals de les enveges de la professió. Va ser un home seriós, intel·ligent i treballador, té uns fills de categoria, amb carrerons, que el recorden amb amor i admiració. Per a mi, va resultar especialment emocionant el moment el el qual Serrat canta amb ell i en parla amb afecte i admiració. Aquí, quan anàvem de progres, no quedava bé dir que t'agradava segons què. Fins i tot Serrat ha format part en ocasions d'aquest 'saló dels refusats' perquè és un heterodox admirable. A Núria Feliu se l'està reivindicant però durant un temps se la va tenir per una mena de 'secundària pintoresca'. 

La no-invitació de Valderrama a festes i esdeveniments andalusos, durant un temps, em va recordar quan, a casa nostra, per la Mercè, tot just es llogaven Raimon, Llach i Maria del Mar Bonet, fins i tot un periodista va ironitzar amb el tema dient que de la 'cançó', en aquelles festes majors, tan sols es contractaven dues patums i una patumeta. La Nova Cançó es va fer miques en poc temps. I gent del passat com Vendrell, que hauria de ser més valorat a Catalunya que Gardel a l'Argentina, és un desconegut per a la majoria de jovent i fins fa poc trobaves poca cosa seva per la xarxa. La recuperació de molta cançó catalana de tot tipus ha estat, a internet, durant anys, gràcies a particulars que hi han anat penjat discos, com va fer l'admirable Toni Serra, durant molt de temps, amb el seu admirable blog 'Cançons en català i més'.

Juanito Valderrama, casat i amb tres fills, es va enamorar perdudament, ja una mica grandet de Dolores Abril i fins i tot en aquest tema espinós va actuar amb honradesa i coherència, tot i el dolor que, de forma inevitable, provoquen aquestes coses. Amb Abril va tenir dos fills més, el petit, ara ja grandet, és periodista i cantant, un noi intel·ligent i de molt bon veure, i una noia molt maca i excel·lent cantant també. Els fills grans també son gent molt preparada, un d'ells, advocat, és a més a més un molt bon poeta i un gran estudiós del flamenc.

A la famosa cançó de 'L'emigrante', al principi, l'intèrpret diu allò de 'me voy a hacer un rosario con tus dientes de marfil'. Aquest vers ha generat molta brometa, una cantant catalana que, per altra banda, admiro, deia si és que li pensava arrencar les dents. El que molta gent avui ignora és que les dents de llet es deien també 'de marfil' i es guardaven amb cura i no era estrany encastar-les en algun rosari, encara que avui això sembli estrany. Fins i tot iaies del meu temps explicaven que si les perdies les havies d'anar a buscar, després de mort, amb una 'candela al cul'. És habitual fer afirmacions estranyes quan no se saben les coses ni hi ha interès en esbrinar-les.

Quan jo era petita, al cine del barri, el Condal, els programes dobles, en general, constaven d'una pel·lícula 'bona' i una altre de farcit, entre les quals sovint hi havia allò que van etiquetar com 'espanyolada'. Coses de la memòria misteriosa, recordo que 'L'emigrante' va compartir programació amb 'Los Bucaneros' i, és clar, les jovenetes vam anar al cine a veure el Yul Brinner, més aviat, que compartia amors amb Claire Bloom i Inger Stevens, morena i rossa, noia del poble i noia fina i amor impossible, una mica com el Gable a Mogambo, vaja.

A la tomba de Juanito Valderrama es pot llegir aquest epitafi, possiblement obra seva o del seu fill:

En mi tumba no se llora, 

aquí se canta y se ríe 

desde la noche a la aurora. 

En mi último viaje, 

en el último trayecto, 

quiero llevar de equipaje 

el hombre que llevo puesto.

MASCLISME EXPLÍCIT A LA LITERATURA POPULAR I CULTA, MEDITACIONS HIVERNALS

 

Estic escoltant per la ràdio efemèrides, o sigui, referències a fets del passat, la gran majoria naixements i defuncions de gent coneguda, que es van esdevenir en tal dia com avui. Van morir, escolto, Emily Brontë, Mastroianni, Carlos Cano. I va nèixer Edith Piaf. Avui és senzill mirar per la xarxa aquestes llistes d'efemèrides diverses, sovint resulta sorprenent comprovar el molt que ignorem, gent important que ni ens sona, fets històrics que desconeixem o hem oblidat. Cada dia s'aprèn alguna cosa.

Piaf va ser una dona que va morir molt jove, amb una vida complexa, avui un gran mite francès. Els francesos son molt mitificadors de la seva gent, per contradiccions que tinguin acaben per ser sacralitzats, si parlen francès, Dieu els dongui glòria, vaja. Potser tots els països ho fem, fins i tot ho fem amb gent del barri, del poble. 

Piaf, entre moltes altres cançons, va popularitzar un tema que havia estrenat, crec, Mistinguette, Mon homme, un cant a la dependència del mascle, una mena de xulo que l'estova i li pren els calerons, i ella, contenta i enamorada. Avui em sorprenen lletres raretes d'aquest tipus, encara se'n fan però estan mal vistes. La mitologia literària i cinematogràfica ha incrementat una mena de tendència masoquista de les dones que ha estat nefasta. Molts tangos son una denúncia de les males dones a les quals, en moltes ocasions, s'estossina. Curiosament, llibres que incideixen en el tema, allò de les ombres de Grey o la Història d'O, els van escriure senyores. Els famosos i brillants cims rúfols de l'Emily Brontë també expliquen la història d'un personatge negatiu, maltractador, amb un amor dependent i salvatge. Gilda mateix és una víctima del carallot de la bufetada amb el qual, tot s'ha de dir, acaba convivint feliçment. 

Fa temps escoltava un programa de ràdio on posaven discos antics, recordo que el locutor va manifestar en una ocasió que no posaria més allò del presoner número nou, aquell que matava la dona i l'amant i no es penedia i si els trobava al més enllà assegurava que ho tornaria a fer. Era una cançó que vam cantar moltes vegades anant d'excursió a causa de què la mateixa Joan Baez en va fer una versió acrítica. A mi m'agrada la cobla andalusa, n'hi ha una que ara canta gent jove, aquella que fa 'no debía de quererte y sin embargo te quiero', un amor incondicional fins a la mort per un senyor que n'hi fa de tots colors. Els tangos son una mina, com ara aquell de la Nit de Reis en la qual el senyor torna a casa i mata dona i amant, l'amant sovint és un amic, en aquest cas el amigo más fiel, cosa que tampoc no és estranya perquè las dones no tenien gaire ocasions de conèixer massa gent fora del matrimoni. Una variació de dona dolenta i perversa és aquella de L'àngel blau, tot un professor madur cau en la degradació absoluta per culpa de la perversa actriu de bon veure. Fins i tot en casos de corrupció de vegades surt allò de què 'la dolenta era ella', cosa que, en tot cas, palesa que el gran home era un ximplet que no s'adonava de la realitat. 

En català també tenim coses d'aquestes tot i que al menys el Mestre Jan, aquell a qui se li està covant l'arròs i que, a l'últim moment, s'estima més plorar a llàgrima viva en lloc de salvar el seu honor a base de sang i fetge. I no entro en el camp de l'operística, ep. Fa uns dies, en un programa sobre literatura, mencionaven el tracte que a les 'bones novel·les' es dona a les dames. Totes les adúlteres acaben malament, suïcidades, en general, excepte la Regenta que no mor però no sé si encara ho deu passar pitjor, després del desenllaç. La situació de la dona, al mon occidental, ha millorat, però queden molts indrets on és lamentable i fins i tot en el mon occidental tornen de tant en tant cançons clarament masclistes que en d'altres temps hauriem trobat 'normals'. La cançó popular és plena de dones estossinades, fins i tot pel pare, com la pobra Caterineta que se'n va a ballar a la plaça i el seu progenitor se la carrega a bastonades per escandalosa.

Buñuel va fer una versió sui gèneris de Tristana on potenciava la perversió del personatge. Expliquen que a Pardo Bazán li agradaven les tres quartes parts de la novel·la original i es va enfadar amb Galdós a causa del final que va endegar, la protagonista s'allibera de l'abusador, se'n va amb un pintor i tot podria acabar més o menys bé però aleshores té un tumor, li tallen la cama i torna amb l'abusador i passen el temps anant a missa. Consti que no té res a veure que un llibre (o un film) sigui bo i estigui ben escrit amb el tema dels valors i costums que reflecteix. De vegades es diu que 'les coses eren així' però no eren pas així sempre ni en tot moment, hi havia de tot i més.

 

L'amor obsessiu i dependent també va de baixa. Les societats que oprimeixen les dones també perjudiquen els homes bons, vegis l'Iran. La llibertat és bona per a tothom malgrat els seus riscos i els temorencs que creuen que 'les dones, avui, es passen'. Abans no existien pintores, escultores, compositores, a tot estirar alguna poeta. Ara en van sortint per tot arreu. És clar que hi ha hagut dones dolentes, però han estat minoria, les baralles violentes han estat cosa de noiets i de senyors, en general. Fins i tot Gorki, a 'La mare', justifica el pare violent perquè és desgraciat. La mare encara pateix més i no va estovant la criatura. 

La gran revolució dels nostres temps ha estat el gran canvi en la valoració de la dona, un fet transversal tot i que, com sol passar, la gent 'amb possibles' ho té millor, això també passa amb els senyors i ningú no es queixava. Gent amb diners feia estudiar els fills i a les filles, a tot estirar, magisteri o filosofia. I, encara més, després les posaven a parir, literàriament parlant, i ja es dedicaven a la llar. Com pot ser que intel·lectuals de prestigi, Tolstoi, Maragall, tinguessin més de deu fills i ho trobessin 'normal'? La dona de Tolstoi ha estat criticada sovint quan, a banda de la feina, amb tanta criatura, li passava en net les novel·les i aneu a saber si no n'escrivia fragments llargs i tot. 

Quan jo era molt joveneta les noies de pobles petits, si havien festejat, allà ja no es casaven perquè estaven tocades. El tema, complex i controvertit, de la prostitució es presta a anàlisis profunds però sovint es toca pel damunt i gràcies, sense escoltar massa les implicades ja que, o bé son víctimes de l'explotació o bé no tenen interès en que se sàpiga gaire de la seva activitat. De vegades et preguntes com dones  molt intel·ligents van viure al servei de marits brillants però més tontos que no pas elles i d'això fa quatre dies. Un cas emblemàtic que darrerament s'ha evidenciat és el de les dones de la generació del 27, els mateixos senyors les van 'amagar' o se'n van servir. I és que una mitologia habitual ha insistit en allò de què la parella havia de ser més alta, més rica, més exitosa i més velleta que no pas la xicota. S'havia d'admirar el senyor de forma devota, altrament els homes es frustraven. Una variant de fantasia masculina és la del Pigmalió i també la de la dona pecadora i l'home redemptor i 'salvador'. 

Tot ha canviat molt, avui, més enllà d'homes i dones hi ha un munt de possibilitats lligades a la llibertat de pensament, la llibertat espanta perquè no hi ha qui posi portes al camp, quan s'ha obert l'aixeta ja es va difícil tancar-la si no és que arriba una dictadura d'aquelles que castren a tothom però, sobretot, a les dames. Els homes també han canviat, com és lògic, i malgrat els grans canvis el mon no s'enfonsa, si s'enfonsa en algun moment serà per uns altres motius. I admeto que hi ha molts homes oblidats, també, però, segons la meva opinió subjectiva, aquesta seria una altra història. El masclisme era i és una tendència universal i transversal fins fa, com qui diu, quatre dies.

Versió original, n'hi ha en castellà i en català, ep.

Sur cette terre, ma seule joie, mon seul bonheur
C'est mon homme
J'ai donné tout ce que j'ai, mon amour et tout mon cœur
À mon homme

Sur cette terre, ma seule joie, mon seul bonheur
C'est mon homme
J'ai donné tout ce que j'ai, mon amour et tout mon cœur
À mon homme
Et même la nuit
Quand je rêve, c'est de lui
De mon homme
Ce n'est pas qu'il soit beau, qu'il soit riche ni costaud
Mais je l'aime.

C'est idiot
Il me fout des coups
Il me prend mes sous
Je suis à bout
Mais malgré tout
Que voulez-vous
Je l'ai tellement dans la peau
Que j'en deviens marteau
Dès qu'il s'approche c'est fini
Je suis à lui
Quand ses yeux sur moi se posent
Ça me rend toute chose
Je l'ai tellement dans la peau
Qu'au moindre mot
Il m'ferait faire n'importe quoi
J'tuerais, ma foi

J'sens qu'il me rendrait infâme
Mais je ne suis qu'une femme
Et, j'l'ai tellement dans la peau
Pour le quitter c'est fou ce que m'ont offert
D'autres hommes
Entre nous, voyez-vous ils ne valent pas très cher
Tous les hommes
La femme à vrai dire
N'est faite que pour souffrir
Par les hommes

Dans les bals, j'ai couru, afin de l'oublier j'ai bu
Rien à faire, j'ai pas pu
Quand il m'dit "viens"
J'suis comme un chien
Y a pas moyen
C'est comme un lien
Qui me retient
Je l'ai tellement dans la peau
Qu'j'en suis dingo
Que celle qui n'a pas aussi
Connu ceci
Ose venir la première
Me jeter la pierre

En avoir un dans la peau
C'est le pire des maux
Mais c'est connaître l'amour
Sous son vrai jour
Et j'dis qu'il faut qu'on pardonne

Quand une femme se donne
À l'homme qu'elle a dans la peau
À l'homme qu'elle a dans la peau
C'est mon homme, c'est mon homme
Un homme que j'ai dans la peau
Un homme que j'ai dans la peau
C'est mon homme
C'est mon homme, c'est mon homme, c'est mon homme

EL XIRINGUITO ESTÀ DE DOL

 

Jo tinc una guingueta

a la mateixa platja

i vull que tu t’hi arribis

quan vinguis de viatge...


Els xicots que s’acosten

tot fent el carallot

si es passen molt de rosca

els foto un bon calbot.


Si hi ha moltes onades

faig negoci a desdir

com que no neden gaire

venen a consumir.


El ros que pren el sol

fins i tot em fa el pes

li agraden més les barbis

i em diu que res de res... quina llàstima.

Txi, txi, txi...

(Versió lliure i catalana del 'xiringuito')

Qualsevol cançó estival d'aquelles que cantava Georgie Dann em porta un munt de records, no ho puc evitar. La nostra memòria sentimental té més a veure amb Machín i Georgie Dann que amb coses de més volada intel·lectual. Abans d'ell ja existia la modalitat de cançó patxanguera i animada que, a les noies, ens alliberava d'haver d'estar esperant que et vinguessin a treure. 

No recordava que el cantant es va estrenar pels nostres verals l'any 1964, a l'emblemàtic i enyorat Festival de la Cançó Mediterrània, que anàvem a contemplar a casa dels veïns privilegiats que tenien televisió. Aquell any estaven una mica espantats per allò del Se'n va anar de l'any anterior i es van fer màns i mànigues per tal de no acceptar cançons en català, tot i que la Nova Cançó, també avui enyorada, era ja força popular i encetava el seu propi star system.

Dann venia de França i va cantar, en francès, Tout ce qui tu sais, era un cançoneta a ritme de twist que va quedar sisena. El primer premi el va guanyar Ho capito que ti amo, una bonica tonada italiana que es va desclassificar perquè es veu que ja estava estrenada. De totes aquelles tonades mediterrànies se'n feien versions en castellà, i fins i tot alguna cosa en català. Josep Guardiola, el cantant, era el rei de les versions i li dèiem el Frank Sinatra espanyol, poca broma. Georgie Dann va fer com feia pocs anys havia fet Torrebruno, qui també va ser Mediterráneo l'any 1959, es va quedar amb nosaltres i va esdevenir molt popular. També es va quedar per aquí Robert Jeantal, qui es va dedicar més aviat a l'ensenyament musical. Alguns cantants que van agafar volada no volien recordar els seus temps festivaleros, com ara la Nana Mouskouri. Per cert, no he aconseguit saber què se'n va fer, d'Aleko Pandas, penso que potser devia morir relativament jove. 

Goergie Dann es va guanyar molt bé la vida amb les cançons de l'estiu, es va casar amb una de les ballarines del seu conjunt, va tenir fills, va guanyar diners i, més enllà de la feina, va fer una bona vida, sanejada, discreta i seriosa. Recordo el meu fill, molt petitó, volent ballar 'el negro' en un càmping de platja, unes nenes de la meva escola, de quart de primària, muntant una preciosa coreografia amb la Macumba, el meu fill i la meva filla fent una versió admirable del xiringuito i jo mateixa, amb una colleta, esgargamellant-me amb allò tan surrealista del pijama... Per no parlar del realisme gastronòmic d'una meravella descriptiva de les menges campistes com és La Barbacoa. 

El cantant va anar envellint però estava primet, tot i que arrugat, i amb el cabell tenyit i de lluny, i amb el seu somriure immaculat, doncs deunidó. Es pot ironitzar molt sobre el tema de les cançons de l'estiu, alegres, enganxoses, i ja, en les darreres dècades, força agosarades o amb segones intencions, com ara allò de la sardina del xiringuito, al capdavall també canten una cosa així els grups d'havaneres quan fan gresca. Algunes d'aquelles tonades tindran una llarga vida, seran clàssics populars i es continuaran ballant en els estius a l'aire lliure, als càmpings modestos i a les festes majors transversals. 

M'encantaria que hi hagués una altra vida, amb un cel desacomplexat on els àngels, els sants i les nostres ànimes ballessin el Bimbó de tant en tant. Potser, ai, ja no es faran més cançons com aquelles. Descansi en pau el cantant, al cel on s'aplega la gent que ens va fer feliç en molts moments innocents de la nostra vida.

CANTEM, CANTEM, PERQUÈ VOLEM...

Ahir mateix escoltava alguna cosa per la ràdio, crec que era un dels entranyables programes de l'Albert Malla, i vaig poder sentir una gravació de fa uns anys en la qual Forges, en pau descansi, evocava els temps en els quals tothom cantava a tot arreu i mencionava, en demanar-li la cançó mes antiga que recordava, d'aquell repertori domèstic, la famosa Yo te diré. Però admetia no recordar qui la cantava ni la seva autoria.

Aquesta cançó ha traspassat muralles generacionals i ha fet moltes revifalles. En els darrers anys l'han recuperat els grups d'havaneres i fins i tot la Marina Rosell, passant per Machín, Karina i El Consorcio. La pel·lícula on es va escoltar per primera vegada, com molta gent sap, era Los últimos de Filipinas, de l'any 1945. La primera vegada que la vaig sentir, però, no va ser al cinema sinó que la cantava una nena de l'escola i explicava que li cantava la seva mare.

En aquella emblemàtica, polsosa i enyorada sala de teatre de les Monges del Sortidor vaig veure la pel·lícula, quan ja era antiga. No em va agradar, no m'agradaven les de guerra amb poc amor i que no acabaven del tot bé. Tenia el regust patriòtic de l'època i no comptava amb la màgia teatral de, per exemple, Locura de amor, un altre títol habitual en aquells repertoris escolars.

No s'ha parlat gaire de l'actriu que l'entonava, per això molta gent no en recorda el nom, tot i que va fer moltes més coses i, de fet, avui, per les xarxes, es pot trobar informació sobre ella. Informació professional. De la seva vida personal s'esmenta que es va casar amb José Nieto i que va morir l'any 1960, als trenta-set anys, de forma misteriosa. La causa no s'explica als diaris de l'època, que li van dedicar poc espai, ni a les ressenyes biogràfiques, a tot estirar es diu que va ser una tràgica mort.

Les morts prematures o bé mitifiquen o enfonsen el personatge en l'oblit, si no absolut, gairebé. Nani Fernández no era una bellesa gens convencional. Va treballar molt i molt bé, també al teatre. Però tan sols per la interpretació de la cançó, una cançó que tothom, avui, coneix, més o menys, mereixeria més atenció. Del tema dels soldats valents de Filipines se n'ha fet una nova versió, que ha passat sense pena ni glòria pels cinemes, potser perquè no és temps, avui, per aquest tipus de cine bèl·lic retrospectiu.

La cançó, poca broma, comptava amb una lletra d'Enrique Llovet, gran home de teatre, però també escriptor de coses diverses, un geni polifacètic amb reconeixements inevitables a totes les bandes de l'espectre polític, cosa gens senzilla. Va ser diplomàtic, en el sentit literal de la paraula, i moltes coses més. Va morir ja gran, l'any 2010 i potser, en aquell moment, al menys a casa nostra, no va rebre tota l'atenció que mereixia la seva figura a l'hora de conformar obituaris. 

La música de la famosa cançó era d'un hongarès del qual tenim poques dades, Jorge Halpner. És una cançó relativament fàcil de cantar, cosa que ha contribuït a la seva difusió pels celoberts dels veïnats populars, a més de fer número en els repertoris de tanta gent. Una cançó romàntica, amarada de melangia, amb un to exòtic i que alguns consideren una havanera i, d'altres, un bolero. 

José Nieto, que va estar casat amb Nani Fernández, va ser un d'aquells actors de caràcter que va fer de tot, fill del seu temps i que potser no va tenir la sort de Fernando Rey i alguns altres, a l'hora de treballar en títols diversos en la seva maduresa. Manuel Aleixandre va aconseguir, de molt gran, papers protagonistes rellevants, per exemple.

Nieto va interpretar molts papers secundaris en produccions de categoria i en superproduccions americanes. Va fer de senyor atractiu però, moltes vegades, de dolentot, a causa del seu físic, una mica inquietant, amb aquell bigoti emblemàtic que ens era tan familiar. Va ser premiat i fins i tot condecorat, en premi a la seva llarga trajectòria. Va morir als vuitanta anys, vint anys després de la mort de Nani Fernández, vint anys més jove que no pas ell.

És ben cert que anys enrere molta gent cantava. Però, segons els meus pares i avis ja no es cantava tant ni tan bé con en temps pretèrits, tampoc. La ràdio va ocupar posicions, és clar. Als barris benestants cantaven les noies de servei, als populars, les mestresses de casa. Es cantava mentre es feien les feines del camp i als tallers de diferents oficis. Cantava sarsuela i òpera el meu avi mentre s'afaitava i cants religiosos i sardanes el meu pare quan tenia festa, cosa molt escadussera en aquells anys ombrívols però musicalment importants. La gent més antiga  que jo, expliquen, cantava a les tavernes peces clàssiques, els lieds de Schubert eren molt populars a tot arreu, en el seu país. Els contes, per cert, s'explicaven també als infants de forma oral i sense suport escrit ni il·lustracions complementàries.

Tot ho fan les màquines, ara, el treball i la música, em va comentar en una ocasió una pagesa molt gran de la Terra Alta. No es cantava amb pretensions de fer-ho bé tot i que hi havia persones que ho feien de forma excel·lent. De més jove, en algunes estades en hotels estivals, havia escoltat les noies del servei, andaluses, cantar coses de la seva terra, amb unes veus impressionants, mentre feinejaven. En un hotel de Menorca on el personal estava empipat perquè no cobrava, a principis dels setanta, un cambrer amb aspiracions de maître se'ns va queixar del que havien pagat a una parella que feia actuacions suposadament flamenques pels hotels, dedicades als turistes estrangers, actuacions d'una qualitat de molt poca volada quan, va dir ell mateix, i li vam donar tota la raó, les noies que treballaven en el servei cantaven molt millor que aquells artistes de temporada.

Potser en algun moment tornarem a cantar sense manies, quan ens abelleixi, no ho sé. Potser es canta molt a molts llocs i jo ho ignoro. En la meva època en actiu laboral, a l'escola, en les celebracions, quan no hi havia criatures i allargàvem les sobretaules, cantàvem de tot i de forma desacomplexada, cançons d'aquestes que agermanen la gent, sovint amarades de grolleries diverses. També havia cantat molt coses d'aquestes fent allò que se'n deia anar de tasques. 

Suposo que aquestes formes d'expressió encara són habituals, no ho sé. Quan anava d'excursió, en tren, amb el centre parroquial, també cantàvem, però coses fines, la majoria de les quals en català, muntanyes, ocells, flors i violes. I miràvem de reüll els qui cantaven grolleries o cobla andalusa, tothom té un passat. Hi ha un repertori que abans es deia de borratxera, i que sol començar amb allò de uno de enero, dos de febrero... Sant Fermín no hi té cap culpa, és clar. A aquest repertori s'hi anaven incorporant modernitats, com ara alguns temes popularitzats per Manolo Escobar, en especial el porrompompero. 

Avui hi ha molta gent que canta en grup, de forma disciplinada, diria que han revifat les corals. Sobre els seus repertoris hi hauria moltes coses a comentar, es volen renovar les coses i a vegades es fan pífies pretensioses, la veritat. Hi ha corals actuals que canten molt en anglès. Fa algun temps van presentar al barri un llibre de fotografies antigues i en l'acte van cantar un noi i una noia d'una coral. Ho van fer en castellà, francès i anglès, i crec que en alguna llengua exòtica, però res de res en català. Em vaig queixar una mica i la cantant, crec que era estrangera, es va molestar, i això que crec que vaig intentar ser amable i raonable. He de dir que la coral aquesta té el nom, així mateix, en anglès.

Un altre repertori a considerar a fons és el dels grups d'havaneres, diria que van de baixa. Aquests grups han incorporat cançons antigues populars, com aquest Yo te diré o el Viajera. La tonada en qüestió forma part, ja, de l'imaginari sentimental d'unes quantes generacions i paga la pena recordar l'actriu que la va entonar per primera vegada i els seus autors. Per cert, crec que quan es fan recitals del tipus que sigui s'hauria de mencionar els autors de lletra i música de les cançons, altrament sovint la gent és pensa que són obra del cantant que l'ha fet famosa o que l'ha recuperat. Fins i tot en webs d'internet on es poden trobar les lletres sovint s'oblida l'autoria.

En tot cas, cantar, el que sigui i on sigui, és ben bé una necessitat vital i per algun costat ens ha de sortir la tonada. Però ai, cada cop que el vent passa s'emporta una flor, ja ho diu la cançó que m'ha inspirat aquesta entrada... Les cançons van i vénen, en sorgeixen de noves, d'altres s'obliden durant un temps i algunes, que creiem relativament modernes, són del temps de la picor. 

ELVIS PRESLEY, QUARANTA ANYS DESPRÉS

El 16 d'agost d'aquest any en farà quaranta de la mort d'Elvis Presley. Elvis Presley és tot un mite universal, malgrat que va morir després d'un temps de decadència física evident i quan ja havia creat un estrany estil estètic tirant a friki, molt imitat pels seus admiradors. Aquesta mena d'imatge de disfressa s'ha fet molt popular i ha contribuït a què fins i tot s'oblidés en part la imatge juvenil dels seus inicis, la de King Créole, per exemple, que va ser la primera pel·lícula seva que vam poder veure a Barcelona. La pel·lícula era del 58 però en vaig gaudir al Condal del barri el 1961.

Amb la meva mare i el meu germà acostumàvem a anar al cine els divendres al vespre. El dia en el qual tocava anar a veure El rey del barrio se'ns va espatllar el pany de la porta i vam haver d'arranjar-lo amb uns cordills, cosa que va fer que haguéssim d'ajornar l'esdeveniment. Aquella pel·lícula em va impactar per molts motius, crec que li va passar a molta gent. 

Jo ja havia escoltat algunes de les cançons de la pel·lícula, gràcies al fet de què una veïna de l'escala tenia el disc, un disc d'aquells amb quatre cançons i 45 revolucions. M'encantava aquella cançó del principi en la qual la venedora de crancs va dialogant musicalment amb el xicot. 

Amb les amiguetes de l'escola vam trobar la peli molt agosarada, sobretot pel fet que el protagonista vol aprofitar-se de la bona noia i la porta a un piset, amb enredades,però quan veu que aquesta es posa a plorar li sap greu i la respecta. També hi sortia Carolyn Jones, en un paper més disbauxat. Jones era una molt bona actriu,amb un físic molt especial, va fer bons papers secundaris i força televisió, crec que va estar molt mal aprofitada. Va morir relativament jove, el 1983, de càncer.

Dolores Hart, la bona noia de la història, es va fer monja. Va fer pel·lícules interessants, va deixar un nòvio de bon veure i va professar, a un convent on va arribar a mare abadessa i en alguna ocasió li han fet entrevistes i ha explicat la seva vida i com va decidir canviar de feina d'una forma tan dràstica.

Presley era un bon actor, tampoc no se'l va saber aprofitar com calia o potser a ell ja li anava bé amb aquells rotllos romàntics ben pagats hawaians, en els quals feia de seductor amb bon cor i refilava boniques balades. Un altre títol que es pot salvar, molta gent la considera la millor pel·lícula del cantant, és Flaming Star, de 1960, on tan sols cantava una cançó. 

Ara que he repassat una mica aquestes dades m'he adonat de què la memòria m'enganyava, creia que qui feia de mare del xicot a Flaming Star, una història de mestissatges i d'identitats dividides, era Katy Jurado, a qui sempre donaven aquest tipus de papers, però va ser Dolores del Rio. Dues molt bones actrius, tant l'una com l'altra.

La deriva del cantant es prou coneguda. Durant el servei militar a Alemanya va conèixer qui seria la seva dona, aleshores era noia joveneta amb un crepat superb. La seva filla ha estat un personatge una mica raret que fins i tot es va casar una miqueta amb el Jackson. Priscilla Presley es va divorciar d'Elvis, aconseguint sucosos beneficis, i es va casar unes quantes vegades més. Ha assolit un aspecte de màscara inquietant a base d'operacions d'estètica, crec que fins i tot ha demandat algun cirurgià.

En aquella època, com que no teníem cap possibilitat de veure en directe els nostres herois cinematogràfics cercàvem semblances entre els actors i cantants i els nois que coneixíem. Un escolanet de la parròquia tenia una retirada amb Elvis Presley i això el feia objecte dels nostres desitjos pre-adolescents.

Malgrat que Elvis va morir en plena i prematura decadència, el seu mite no havia perdut pistonada. Era jove encara en aquell 1977, però el seu aspecte resultava depriment. Com és sabut, la seva tomba és un indret de peregrinació més visitat que Santiago de Compostela i els seus records de tota mena es venen molt bé. En el seu funeral hi va haver un atropellament i un parell de morts, el seu cos va estar a punt de ser robat i hi ha moltes anècdotes una mica macabres al volt del culte que ha anat generant.

Hi ha una teoria, que alguns documentals han sostingut, sobre el fet de què la fama de gent com Presley o els Beatles va aconseguir condemnar a un segon pla músics negres molt més innovadors i importants. No ho sé, tot pot ser i tot és relatiu. Jo tinc per casa alguns discos del cantant, de fet potser no són els que m'hauria comprat de motu proprio, en aquella època acostumava a remenar piletes de discos d'oferta a preu econòmic, nous, que no eren els més famosos, tot i que de vegades tenia grans sorpreses i les compres a cegues em donaven a conèixer cançons molt maques.

En aquell agost de 1977, quan Elvis va morir, jo tenia d'altres interessos, una nena petita i un munt d'esperances que es congriaven per tot arreu després de la mort de Franco. Les escoles d'estiu del 1977 van bullir de projectes, d'iniciatives, de propaganda política i d'expectatives impossibles. Ens havíem tornat seriosos i poc frívols i ens estimàvem més corejar Diguem no o La fera ferotge que no pas cançonetes romàntiques o rock and roll casolà. 

Hi va haver alguns intents de fer versions catalanes dels èxits del cantant, com ara un disc de Francisco Heredero que no és cap meravella però que conserva el perfum dels records i dels dies del passat. Quan anàvem d'excursió, en els primers seixanta, havíem cantat de tant en tant a cor què vols, allò de aquella carta a l'estimada, que vaig donar al carter...

A l'escolanet que retirava a l'Elvis el vaig veure una vegada, molts anys després d'haver estat objecte de les nostres admiracions devotes, lligant amb una estrangera de bon veure, en un poble turístic i, evidentment, no em va reconèixer. La veritat és que no s'assemblava gaire al  cantant famós, però com deien a casa en aquella època, una mena de dita de la qual no he trobat referències, les parets ens feien veure Joanets.

Elvis Presley va ser a més a més un cromo de l'emblemàtic àlbum Cine Foto, que encara conservo. Ens feia gràcia que el seu poble és digués Tupelo i que, segons deien, hagués estimat molt la seva mare. Avui tindria més de vuitanta anys i ens podria explicar moltes batalletes però els excessos li van passar factura, hi ha hagut gent famosa tant o més excesssiva que ha sobreviscut a les tempestes però la vida és complexa i atzarosa. La imatge dels seus darrers anys ens resultava patètica, una llàstima.

Dèries mítiques musicals i escàndols boirosos

L’agost és pel meu gust un mes una mica trist, a mi és el que menys m’agrada de tots. M’agafa una mena de nostàlgia estiuenca molt empipadora. La ràdio canvia de programació, la tele també, però de vegades et trobes amb programes estiuencs evocadors, dels que m’agraden a mi, com ara un que es diu generació analògica i un altre de ràdio 4, emissora que ha fet una florida darrerament, en un espai del qual s’evoquen cançons antigues, del meu temps, vaja. No sempre els puc escoltar però fa un parell de dies evocaven l’afer dels núvols de colors aquells que cantava el Josep Guardiola, que per a mi és i serà sempre el Guardiola més famós de tots i a qui en broma dèiem Pepe Hucha. En un temps oblidat la gent era del Guardiola o del Calduch com era del Barça o de l'Espanyol, de Verdi o de Wagner.

L’any 1962, a l’esplèndid i enyorat festival de la cançó mediterrània, que vèiem a casa de l’única veïna que tenia televisió de la meva escala, no hi havia una cançó clarament destacada, com en els anys anteriors. El cas és que en el moment de les votacions finals, que eren votacions populars, quan van dir que havien guanyat els núvols, la gent va començar a protestar i a cridar i ens van tallar l’emissió de forma apressada, posant allò de la carta d’ajust i anuncis de rellotges, que aleshores n’hi havia molts. Els veïns que miràvem la tele ens vam fins i tot espantar, tot feia por, aleshores i qualsevol soroll inesperat resultava inquietant. En passarà una de grossa, era aleshores una frase recurrent davant de tot allò que neguitejava poc o molt.

Al cap d’uns dies vaig anar a patinar a la Foixarda amb una colla i recordo que un xicot una mica més gran que nosaltres ens va explicar que havia assistit al festival i que després del tall de la tele tothom havia sortit en processó pel carrer de Lleida, baixant a hombros, com si fos un torero, un dels candidats refiladors, l’italià Ennio Sangiusto, el del Limbo Rock, que aleshores estava de moda. El cas és que l’altre dia per la ràdio van dir que qui havia baixat a coll del públic era Ramon Calduch, el gran rival de Guardiola. En un rampell de iaia setciències vaig escriure al facebook del programa i resulta que ambdues coses són certes, doncs a Calduch el van fer cantar al carrer, damunt d’un cotxe, la cançó que havia defensat, amb Lita Torelló i que es deia La muralla de Berlín, cançó que actualment mereixeria un homenatge, ja que preveia la caiguda del mur i el triomf de la pau universal, en un futur. Era una cançó que feia molta ràbia als esquerrans convençuts perquè semblava anticomunista, eren altres temps.

Totes aquestes històries semblen molt innocents, però el cas és que el misteri d’aquell xafarranxo festivalero no ha estat mai explicat del tot, les hemeroteques mostren que la censura, amb la por que hi havia a qualsevol protesta sobre el que fos, tenia una mà molt llarga i una mica tonta. Fa un temps vaig escoltar, també per ràdio, com comentaven que probablement el tema havia estat causat per coneguts i admiradors de Guardiola, que havien provocat la tupinada. L’única cosa que he trobat ha estat una entrevista que va fer Del Arco al cantant on aquest diu que creu que no hi hagi hagut tongo. De tota manera, considerant que frivolitats com els toros han estat espurnes que han encès focs imprevistos, potser no costa tant d’explicar el temor del poder davant de protestes musicals com aquella.

Si fets com aquells encara no sabem ben bé com van anar, no cal ni pensar com ens han fet passar bou per bèstia grossa amb d’altres temes, més seriosos. Tampoc s’ha acabat mai d’explicar del tot allò del Serrat, l’Eurovisió i el Lalalà. Fa un temps la periodista Núria Ribó comentava per televisió el que penso jo, que no s’entenia gaire tot plegat, perquè Serrat ja havia cantat en castellà i després hi va continuar cantant. Personalment crec que el tema va perjudicar la cançó catalana i fins i tot la gallega, que també començava a revifar amb allò del corpiño seitoso. Serrat era un ídol de les noietes, perquè  a més de cantar bé agradava a les joves i adolescents a causa de la seva planta, la seva piga i el seu aire entre angelical i picarón –cal pensar que això també compta- i per tot Espanya es cantaven les seves cançons en català, talment com les del Dúo Dinámico, cosa que crec que no ha tornat a passar mai més. Ho sé perquè en aquella època vaig fer un curs obligatori per a les estudiants de magisteri, que dirigia la inefable secció femenina, a la Universitat Laboral de Tarragona i allà hi havia noies de l’Aragó, de Navarra i d’algun altre lloc i totes se sabien les paraules d’amor serratenques de cabu a rabu i en versió original.

Benedetto Croce deia que tota la història és història contemporània i crec que també ho és la història d’aspectes aparentment frívols de la realitat, com aquests. La lectura del passat sempre la fem des d’un present absolutament diferent d’aquell i les  coses, fora de context, sovint no tenen sentit. En tot cas, m’agrada escoltar aquests programes que evoquen cançons dels cinquanta, seixanta i setanta, cançons tan carrinclones i xarones com es vulgui però que mantenen un encant ingenu i incombustible i un aire patxanguero molt i molt divertit. Al programa en qüestió van comentar també l’èxit musical de tonades comunicatives com ara aquella del telegrama que l’enamorada tramet amb els seus ulls al noi que estima, a la qual va seguir la de comunicando, comunicando. Avui són gairebé arqueologia tecnològico-musical. Crec que les cançons sobre e-mails i internet, que n’hi ha unes quantes, no han tingut, pel meu gust, la mateixa grapa que les dedicades al telèfon fix.

El meu germà em va recordar que precisament aquesta del telèfon que sempre comunica va ser objecte de penjaments diversos per part dels adults, en una visita que vam fer a uns oncles i en la qual una meva tieta parlava de la ximpleria de la música del moment, centrant la crítica en aquell tema telefònic. Només fan que dir el mateix, es queixava, tot el dia la toquen pel ràdio. Tot per constatar que la música del jovent d’aleshores era molt pitjor que la de la seva joventut, és clar.

Quan torno a escoltar per la ràdio, mitjà encara imprescindible, aquelles melodies, ja tan antigues i que van ser modernes, enforteixo la meva autoestima. I és que de vegades no sé si les coses que recordo van ser reals o me les he inventat després, fins i tot les cançons d’aquesta mena que, de forma inesperada, em venen al cap de cop i volta amb insistència matxacona, des dels arxius de la memòria, sempre tan desordenats i imprevisibles. En tot cas, potser és millor que l’entrellat d’aquells núvols que van provocar una tempesta resti en el misteri, ja que així podrem fer especulacions retrospectives, activitat a la qual som i serem sempre molt aficionats.

Deien que amb la democràcia moriria l’afició exagerada al futbol, cosa que evidentment no ha estat així. Però els festivals musicals a través dels quals canalitzàvem els nostres afanys de modernitat i democràcia sí que van morir i em sap greu, quan veig venir el setembre i recordo aquells vespres veïnals en els quals es discutia de forma abrandada i amb passió encesa sobre la qualitat musical d’aquelles cançonetes sobre la justícia o injustícia dels resultats finals. Cal recordar que, com vaig sentir comentar també per ràdio, una de les poques ocasions en les quals Raimon va cantar amb coll i corbata va ser amb motiu d’allò del Se’n va anar, tota una altra història festivalera amb rerefons polític, que comentarem en una altra ocasió. Després d’allò dels núvols el festival ja no va tenir la mateixa brillantor d’abans. Res dura per sempre, començant per nosaltres mateixos. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Parelles de culte (personal): Luisita Tenor i Francesc Heredero

Estava escoltant la ràdio de matinada i per casualitat m'he ensopegat amb una ràdio en castellà i amb una d'aquelles curiositats imprevistes. El propietari d'un conegut bar de Marbella, La Polaca, explicava que posa sovint a l'establiment versions, sempre en català, tot i ser a Andalusia, del cantant Paco Heredero, que ell considerava amb Bruno Lomas els nostres Elvis Presleys, uns grans crooners. Heredero, guapíssim, havia versionat moltes cançons de la meva joventut, en català i castellà. Es va casar amb una altra gran cantant, Luisita Tenor, valenciana, i van fer junts, entre d'altres coses, una versió en català de la música de la pel·lícula Un hombre y una mujer. 

La parella va viure durant un temps al Paral·lel, en uns pisos nous, no sé si els del Còmic o els del Condal. Avui resideixen feliçment a Calafell, retirats des de fa molts anys de la música professional. Tot plegat m'ha desvetllat els records carrosses i he trobat aquest deliciós reportatge del Canal 9, gràcies al qual he sabut, per exemple, que la coneguda música del Padrino no era originalment d'aquesta pel·lícula, sinó d'una altra, de Fortunella, amb la gran Giulietta Massina i que l'havia cantat en castellà Luisita Tenor. Una altra curiositat és que van treballar en publicitat i que les tonades de coneguts anuncis les entonaven ells, com ara allò de bic, bic, bic...

A la gent jove d'avui, que sap molt d'anglès i no té costum d'escoltar versions traduïdes de res, tot això els pot sonar a prehistòria una mica arnada, però a mi m'ha fet una gran il·lusió retrobar aquesta parella de culte musical juvenil propi, com ho van ser també Gelu i Santi. No tot han de ser Shakiras i Piqués, ep, poca broma!!!

Patir cantant

Reprenc el tema radiofònic per explicar que ahir em vaig ensopegar en una ràdio castellana amb dos xicots que rememoraven els seus anys infantils, a través de les cançons que acompanyaven les sèries infantils de moda o del repertori dels molts grups que, com bolets, van sorgir en aquell moment, imagino que propiciats per l'increment de població infantil de l'època. Feia temps que no reia tant, la veritat. En concret, es queixaven del mal rotllo d'unes cançons d'aquella inefable Ana que cantava amb un senyor que es deia Enrique, una d'elles era la història d'una gallina solitària i sense mare, l'altra, la d'una nina lletja i trencada que ningú no volia, i la tercera, la història d'una nena la mare de la qual havia mort després de patir molt i molt. La gallina en qüestió, al final s'integrava al corral però el trauma ja no li treia ningú, aneu a saber si no era la mateixa gallina que es rebel·lava i no volia pondre ous, cantada després per Llach, aquests problemes infantils propicien la revolta i la protesta arrauxada:

Cuando me levanto a las gallinitas oigo cantar.
y sin hacer ruido a su gallinero me gusta entrar
todas se alborotan y alegres cantan su coco ua
todas menos una que callada siempre esta

cuando era pequeña su mamá se fue
y ella muy solita se quedo
y esta cancioncita no pudo aprender
y de tristeza llora en su rincón...

Si en el folklore popular hi havia homes desgraciats i nens abandonats, les nenes i les senyores ho passaven molt i molt pitjor. Hi havia també, en aquella època dels pallassos de la tele i la resta, una cançó sobre la nena que no pudo jugar porque tenía que planchar i moltes més coses. Vaig sentir fa anys una cançó terrible, semblant, basca, sobre una dona que vol anar a dormir i l'home li va encarregant feines i feines fins que clareja, crec que la va cantar en català Guillermina Motta, qui, per cert, fa temps que no sento per enlloc: Pere, Pere, quina son m'agafa, me'n puc anar a dormir? Fila, fila, fila, encara es molt d'hora, fila, fila, fila que és lluny el matí... Les coses han canviat molt, i han millorat, afortunadament.

És una sort que les experiències infantils marquin molt menys del que els psicòlegs i els experts suposen. Jo vaig créixer amb La mort de l'escolà i els versos del Trobador Català, entre els quals n'hi havia un bon feix que feien referència a mares mortes de forma prematura, fillets morts plorats per la mare, noietes malaltes, vells solitaris i temes semblants. En les tertúlies teatrals de parròquia sempre es recitaven coses com ara El plat de fusta, El camí de l'hospital o La pubilleta. En castellà, si fa no fa, recordo un vers que feia plorar molt, d'una nena molt pobra a la qual un senyor regala una nina i l'endemà la troben morta de fred i abraçada a la nina, pels volts de Nadal. Aquests versos, ben recitats, feien plorar, si, però si qui els recitava ho feia de forma histriònica i maldestra feien plorar de tant riure.

Quan jo era petita, per ràdio, cantaven molt sovint una cançó encadenada, semblant a la dels deu negrets que va inspirar l'obra policíaca de Christie, era la historia d'una nena que tenia deu gossets i tots se li anaven morint, uno se perdió en la nieve, nada más me quedan nueve... A mi em produïa una forta angoixa. Hem jugat tots al penjat, com si res, o a enfonsar la flota. Es mata al parxís i als escacs. Tot plegat, suposo, reflecteix realitats antigues, en d'altres èpoques no hi veien res de particular, en tot plegat. La ridiculesa pedagògica dels nostres temps ha arribat a extrems absurds, intentant substituir l'agressivitat del joc dels vaixells enfonsats per coses com anar a collir floretes. De tota manera, sempre hi ha motius per patir i plorar, els meus fills, d'una altra generació, ploraven amb el drac màgic que es troba sol quan el nen es fa gran i l'abandona, per cert. Els contes tradicionals eren plens d'orfanetes, madrastres, terribles venjances i tortures diverses.

De petits no hem reprimit encara els nostres instints sadomasoquistes i ens agraden, aquestes històries amb por, pena i violència. Avui la sensibilitat ha canviat i no gosaríem explicar ni cantar segons què als infants, per molt tradicional que sigui. La cançó folklòrica de tot arreu és plena de dones maltractades i crims sagnants. Una especialització temàtica dela nostra infantesa eren les vides de sants i santes, plens de martiris suculents, ulls trets, pits tallats, assots i ganivetades, per no parlar de les passions de Setmana Santa i la seva parafernàlia. El fill d'una amiga, a qui havien donat una educació més o menys laica, es va quedar una vegada garratibat en una exposició d'art religiós, contemplant aquelles imatges de tortures santes, que per als d'altres generacions eren tan familiars, ho va considerar, amb raó, gore i de mal gust, i això que era un preadolescent, aleshores.

Fer patir té un efecte catàrtic però també un efecte depriment, sobretot si la cosa no acaba bé. Amb tot plegat juguen, encara avui, els llibres i les novel·les i les sèries de la tele. De petita, jo em recordo plorant a llàgrima viva damunt les pàgines d'alguns llibres de la col·lecció histories, com ara Sin familia o Las dos huerfanitas. Per sort, la majoria d'aquells llibres tenien un bon final per als protagonistes, que acostumaven a pertànyer a famílies benestants que els havien perdut i que els recuperaven després de patir molt tots plegats.

Sobre la situació de la dona, recordo dues cançons d'en Serrat, la tieta i la mare Lola, que, en definitiva, i posades una al costat de l'altra, venien a demostrar que tan dolent era casar-te com restar conca.

Cal fer molts números,
cal tenir memòria
per arribar a fi de mes.
Per a mare Lola
ningú escriu la història,
és poca cosa, quasi res.

Guaita els arbres del passeig
mentre s'omple el safareig.
Mare Lola...
Ai, si per un moment pogués,
ni fer ni pensar res,
i anar-se'n sola...

I si la Lola no s'arriba a casar, doncs, hauria esdevingut tieta:

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul...

Malament, doncs, si et casaves, i malament si t'alliberaves treballant a un despatx, per no parlar de la mala vida de la dona dolenta, pecadora, adúltera i castigada amb raó, fins fa quatre dies; és una constant de la cançó tradicional i no tan tradicional. Els tangos en van plens. De tota manera, quan ets petit vius moltes coses com si fossin fantasies i t'agrada sentir por i pena, i fins i tot fer pena. De petit no tens tants prejudicis, la cultura te'ls va bastint, cosa que és necessària socialment, és clar. Aprens aviat allò que els adults, dels quals depens, volen de tu. En una ocasió el fill d'uns amics tenia cura d'un ocellet, al càmping on érem aleshores. La seva mare, emocionada, em va explicar que li encantaven els animals però una altra amiga em va confessar després, discretament, que l'ocell estava baldat del cop de pedra que li havia endinyat el noi amb tota la mala milk.

La idealització de la infantesa per part dels adults és una constant vital i necessària, però qui ha treballat a l'escola, com jo, si ha observat el context de forma desacomplexada s'haurà adonat de les estranyes relacions de crueltat, dependència, i la resta que es conformen. De vegades existeixen trames mafioses a nivell de parvulari. Tot plegat espanta, i no ens en volem adonar. O si ens n'adonem volem intervenir amb el bonisme habitual que ens amara, però no és tan fàcil, hi ha moltes coses que se'ns escapen. Creure que l'educació salvarà el món és un absurd, cal educació però també serioses mides de control, perquè encara que hi hagi noranta-nou justos, si aquell que fa cent és un hitler en potència aconseguirà que uns quants justos es passin a l'indret fosc i no anirem bé. De fet, no és estrany que fa uns anys Dyango ens fes plorar amb aquella cançó tan trista de de la mare amb un fill complicat, cançó ja una mica antiga i recuperada de l'oblit. Malgrat els seus esforços educatius i el seu amor incondicional, la mare no se n'havia sortit, ves, coses de la vida. Una cançó en la qual, el pare, per cert, no surt per enlloc.

El nen és més gran,
la mare plorant
li diu cada dia
no surtis de nit
i fuig dels brugits
treballa, estudia

I tapant-li els defectes què té
l´aconsella amb carinyo
i el guia
pel camí del treball i del bé
que és lo que ella desitja i ansia.

Perdona´m fill meu
però jo t´haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí
Quin mal t´aconsella?
deu ser algun ningú
fes cas d´una vella,
que sols viu per tú.

Veien-te perdut,
per tots despreciat
per què no has vingut
aquí al meu costat?
no abaixis la cara,
Aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!

Una mare és una mare, evidentment. De vegades és molt saludable plorar i patir amb aquestes facècies que, de lluny o de prop, estan inspirades en la realitat que sovint supera la ficció i que no té perquè ser versemblant.

Relliscades musicals

En uns comentaris a un tema tan seriós com és l’avortament, al blog d’en Francesc, per una estranya associació d’idees, dels embarassos no desitjats vam derivar a allò que en deien ‘les relliscades’ i d’aquestes a la frivolitat del títol d’una opereta en català de fa anys, La reineta ha relliscat, que va ser una de tantes, en un context social que va permetre una gran producció en català del gènere lleuger i picaresc.

Poca gent recorda, avui, que el famós Remena nena era un número d’aquesta opereta, la qual, per cert, es va recuperar durant els setanta en un disc, disc que jo vaig regalar als meus pares i que en algun lloc deu raure i en el qual van col·laborar Motta, Feliu i d'altres. És clar, tant de meneio, com deien els grans, induïa a les relliscades més o menys serioses, encara que, en el cas d’una reina, tenien solucions evidents. En el disc intervenia Emili Vendrell, fill, que va tenir una carrera breu, però remarcable i cantava el tema principial, la reineta ha relliscaaat, fent entrega del seu cooor...

Un altre número de La reineta ha relliscat era el de la nit de nuvis: la nit més dolça, la més inquieta, pels que s’estimen de debò, és la que a totes ens fa l’aleta, la nit de nuvis, nit d’amooor... La nit de nuvis, avui un tema d’arqueologia sentimental, havia generat, a més de cançons, moltes brames, acudits i fins i tot escrits agosarats que ens passàvem en secret, de jovenetes. D’una revista del Paral·lel també en va sorgir una de les més famoses cançons de Carmen de Lirio, aragonesa com la Meller, sobre aquest tema, aleshores enigmàtic: si en la noche de bodas hay en tu cama colcha de seda, colcha de sedaaaa...

Crec que a un d’aquells llibres educatius entranyables de la nostra adolescència aperturista que van ser El diari de Dani i El diari d’Anna Maria, de Michel Quoist, la protagonista s’ensopega amb un d’aquests textos sobre aquella nit misteriosa, i el rebutja, per la càrrega immoral, és clar. De fet, quan algú es casava, l’imaginari col·lectiu dels coneguts i parents sojornava aquell vespre en les boires de la mitologia sexual que el fet generava. Quan algú relliscava i es casava de penalti, per exemple, un dels comentaris més habituals era, no s’han pogut esperar?

El cuplet va reviure a finals dels cinquanta amb l’èxit, esclatant i inesperat, de les pel·lícules de Sara Montiel. Les mares i iaios ens n'havien cantat ja alguns, en la intimitat de la família, perquè els records musicals sempre suren i es transmeten de generació en generació, encara que sigui en versions apòcrifes. Jo recordo que ens apreníem cuplets de memòria, ens disfressàvem amb parracs, i amb algunes amiguetes que venien a jugar a casa, davant d’un immens mirall de la cambra de l’avi, endegàvem representacions cupletístiques molt adients al moment musical. Quan hi penso, fins m’estranya que una cançó amb un doble sentit tan evident, com La chica del diecisiete, fos un dels meus èxits infantils en l’àmbit familiar i que ningú no hi tingués res a dir, sinó que fins i tot me la fessin cantar sovint i ho passessin d'allò més bé escoltant els meus refilets i contemplant el meu garbo infantil: dónde se mete la chica del diecisiete, de donde saca, pa tanto como destaca... A mi, els que més m’agradaven, però, eren els dramàtics, com la Flor de Te, o aquell que fa: la aldea antes callada se agita inquieta ahora... i que explicava la història d’un xicot que ha d’anar a la guerra i vol guanyar medalles per a la promesa. Torna amb les medalles, però cec, tot un drama, ves, i poc educatiu, car semblava que la guerra fos una cosa molt heroica, bonica i desitjable. Molts d'aquells temes els va cantar Lilian de Celis, més propera a la forma clàssica del gènere que no pas la Montiel, que en va fer una altra lectura i que les nenes trobàvem molt més moderna.

Aleshores encara era viva Raquel Meller, molt gran i amb un aspecte físic decadent, que va refusar les versions de Montiel i no m’estranya pas, des de la meva percepció actual, però la Saritíssima va saber trobar el seu moment i el va aprofitar. De Meller, van fer córrer que vivia en la misèria, cosa que els llibres de Badenes sobre el Paral·lel desmenteix. Meller va ser una dona d’un caràcter fort i estrany, difícil, que va arribar a tenir un èxit immens, va anar a Hollywood i potser no va pair el fet de l’eclipsi del seu món, com sol passar. Li van fer un monument molt modest, al començament del carrer Nou de la Rambla, amb una font. Al menys és un monument realista, que la mostra cantant la Violetera, i no un ferro rovellat simbòlic. Meller, d’origen aragonès, havia viscut, com tants emigrants d’aquelles terres, al Poble-sec, de jove. I crec que de gran també vivia a prop del Paral·lel.

Aprofitant aquell èxit, es van editar uns discos que es deien Recuerdos de Eldorado, amb algunes peces en català, com ara El Vestit d’en Pasqual, els Tres Tombs i d’altres. Anys després, figures importants com Guillermina Motta i Núria Feliu van fer gravacions amb cuplets catalans, on n’hi van incloure de molt coneguts i d’altres que ho eren menys. En català hi va haver estrelles importants, avui poc conegudes, com la Serós o la Càndida Pérez. Per als qui es queixen dels preus dels pisos, vull recordar que n’hi havia un, de cuplet, que cantava la Feliu, i que deia: Per carrers i carrerons jo no em canso de mirar, els cartells que hi ha els balcons d’algun pis que hi ha per llogar... Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet, per què em concedeixin trobar algun piset, però si no me’l troben, amb el meu Narcís, no podré casar-m’hi... pel pis. En certa manera, aquest de la parella que no troba pis, tenia relació amb la nit de nuvis, perquè es veu que el noi de la cançó, en Narcís, ja estava avorrit d’esperar i també la noia, que feia: he perdut ja l’esperança de que arribi a prendre estat, però si pel pis no em caso, jo faré algun disbarat... L'expressió prendre estat, per cert, resta, actualment, en desús. Jo no l'entenia, de petita, i em pensava que tenia relació amb allò de quedar-se en estat, que deien els grans en veu baixa.

La cultura més elitista i moderna va bandejar la cançó popular, fins i tot, en ocasions, la tradicional. En una cançó, Espinàs demanava: oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa... Era un crit a produir novetats, cosa que es va esdevenir amb la Nova Cançó, la qual, en els seus inicis, va voler oblidar la tradició nostra i mirar cap a França, coses del país. Més endavant, com sol passar, algú es va adonar que aquelles peces que cantaven Emili Vendrell i d'altres eren molt boniques i elaborades. O que el cuplet era ple d’enginy. Fa uns dies escoltava pel ràdio una cantant d’ara que, com fan els més joves, quan descobreixen la sopa d’all, parlava dels valors moderns de les cançons del passat. La noia ha recollit cançons antigues que parlen de la situació de la dona, de la violència que patia, com ara la dama d’Alió, morta a cops pel marit perquè la sogra li ha dit al fill que estava xerrant amb uns senyors que li donaven conversa, conversa innocent, mentre rentava al riu. O aquella de la noia que se’n va al ball sense permís del pare i aquest la va buscar i la mata també a bastonades, una cançó que cantava una iaia quan jo era petita i que em feia posar els pèls de punta, a la plaça fan ballades, mare deixeu-m’hi anar... Caterina, Caterineta, el teu pare no voldrà...

Pere Sagristà ha fet una gran tasca recollint cançons populars en català de tota aquella antiga època del Paral·lel, moltes s’han perdut, i sembla que recuperar les lletres encara és possible, en molts casos, però que trobar les músiques és una tasca de xinesos –i dic de ‘xinesos’ en positiu, ep-. El mateix passa amb tantes i tantes sarsueles catalanes –però també castellanes-, d’autors tan remarcables com Guimerà, pel que fa als llibrets, que dormen com l’arpa becqueriana en algun lloc. Sempre es fa el de sempre i el de sempre esdevé clàssic fins que algú s’ensopega amb el que no es fa ni s’ha fet des de fa temps i ho redescobreix, per a gaudi dels nostàlgics impenitents i desacomplexats.



De vegades descobreixes cosa de la manera més impensada. Recordo que vaig conèixer Jacques Brel perquè al diari d’Anna Maria esmentat, de Quoist, en parlen i també perquè Vendrell, fill, cantava una versió digníssima de Le plat pais, adaptada a la nostra realitat geogràfica, em sembla. Ja no hi ha nits de nuvis com aquelles, però de tant en tant alguna cançoneta del passat ens recorda que tampoc no hi ha res excessivament original, ben mirat.

Traducció castellana al blog: Caracteres Ocultos