Escola, nens, nenes i literatura

Gairebé 1 milió 200 mil alumnes han començat el curs escolar, que està marcat per la substitució dels llibres de text per ordinadors portàtils...

(de la tele)

En llegir aquest comentari a un vídeo televisiu on s'informa sobre l'inici de curs, sembla, pel titolar, que la substitució és immediata i massiva, però, evidentment, ja sabem que no és així, ni de bon tros. Moltes escoles continuaran amb les seves aules informàtiques deplorales, encara, amb tot un embolic de cablejat intentant assolir una certa dignitat computadòrica i amb aparells d'aquells que va donar la caixa de segona mà, fa alguns anys. Jo em pensava que l'ordinador era un instrument més, útil, és clar, però no pas un substituïdor del pobre llibre o de la humil llibreta. Ni tan sols es fa referència als possibles e-books, vaja. El fet és que, més enllà del tema estrella que ha marcat aquest començament de curs, cada setembre podem contemplar entranyables imatges d'infants que retornen a l'escola i d'esforçats pàrvuls que s'adonen ben aviat de com va la vida.

No sé si es deformació professional o que em torno rondinaire i perepunyetes, però el fet és que he comprovat de forma informal que a la majoria de reportatges on surten escoles, d'aquests dies, s'entrevista molts més nens que no pas nenes, fixeu-vos-hi, sisplau, i aneu fent el recompte de forma científica. Fins i tot els periodistes, que tant en compte van en d'altres ocasions, recorren al genèric 'nens' sense escrúpols, quan es tracta de parvulets -i parvuletes-. Contrasta això amb la cura que posen les mestres, en aclaparadora majoria al sector, -llevat dels llocs directius- en remarcar 'nens i nenes' de forma contundent, a cada frase, fins a fer-se pesadetes i tot. Vaja, que la paritat parvulista encara està per aconseguir, a molts nivells. Per una banda de vegades s'insisteix molt en aquesta paritat i sembla que els partits polítics van cercant amb pinces senyores per fer gruix i donar aparença de modernitat al tema, però, per l'altra, és fàcil caure en aquests paranys discriminadors, de forma totalment innocent. En general, sempre hi ha molts més senyors a tot arreu, encara, com en el cas de debats fins i tot sobre temes professionals on el nombre de senyores és alt, com en l'educació, sense anar més lluny.

Per escola passa i ha passat tothom, en el present. No era així abans, en temps pretèrits, quan anar a estudi era, per a molta gent, difícil i complex. Avui, precisament, es fa difícil plantejar una societat sense escoles, les famílies que intenten educar els nois i noies d'una altra manera es troben amb molts entrebancs administratius i amb la incomprensió social, que ha fet de l'escola, avui, una institució indiscutible com a tal. I pensar que en els setanta llegíem llibres amb títols com ara La escuela ha muerto!

Fa poc temps, a un preu vergonyosament barat i als encants, em vaig ensopegar amb un llibre, nou de trinca, del 2002, d'ocasió, La vida en las aulas, de Carlos Lomas, una interessant antologia de textos literaris sobre l'escola. El títol no és, pel meu gust, massa reeixit, perquè d'altres llibre sobre educació ja l'havien utilitzat i no fa referència al contingut bàsicament literari del recull. Cosa que s'arregla amb el subtítol, més explícit: Memoria de la escuela en la literatura. No sé si en català existeix algun tipus d'antologia semblant, jo havia pensat fer-la pel meu compte i gaudi, sense intencions editorialistes, com també recollir imatges diverses sobre el món escolar d'ara i d'abans, però la veritat és que encara no he posat fil a l'agulla.

Sobre escola i literatura, quan hi penso, sempre em venen al cap els poemes de Lorca i Machado, aquell de la tardor, en què els nens ven convertirse en pájaros un árbol amarillo i el del nen avorrit, amb l'estampa amb contingut bíblic a la paret, amb Caín fugitivo y muerto Abel sobre una mancha carmín. Tots dos són poemes tardorencs, optimista i imaginatiu el de Lorca, trist i reflectint monotonia i tristor el de Machado, cosa que potser evidencia la diferència de tarannà entre aquests autors, tan coneguts, comentats, vulgaritzats i manipulats.

En català, el text escolar que em ve al cap en primer lloc és aquell de les memòries de Sagarra, quan a l'escola, en un acte formal i teatral com era habitual en les escoles religioses on anava la gent benestant, reparteixen premis i distincions. I com a ell, estarrufat, el sorprèn l'aparent indiferència de la seva mare davant els èxits escolars que aplega l'autor en aquell repartiment. És una escena plena d'ironia, molt divertida i ben escrita, com ho són totes aquestes memòries, genials pel meu gust. En el camp de la literatura popular, així, de sobte, recordo allò de a, el mestre em va pegar, e, jo no sé per què, i jo no vaig venir, o, jo no estava bo, u, borriquito como tu, que no sabes ni la u. Avui, evidentment, això del mestre pegador ho hauríem de censurar. I també recordo una antiga cançoneta que feia: El pare i la mare/ no em tenen sinó a mi/ em fan anar a l'escola/ a aprendre de llegir/ el mestre que m'ensenya/ s'ha enamorat de mi... Uf, quins mestres, aquells d'abans.