Estampes, imatges, ciris i espelmes, eren materials de consum habitual en temps pretèrits. S'ha perdut ja una botiga molt bonica, propera, que venia làmines artístiques. A veure si aquesta estamperia aconsegueix que els sants la protegeixin... Al menys, Sant Josep.
La moda comercial, xarona i de disseny patatero, dels darrers temps mana: botigues sense portes, música disbauxada i aire condicionat, fred o calent, segons toqui, a dolls i carretades. Alguna botigueta queda, unes quantes encara, d'aquelles d'abans, amb aparadors antics de fusta, portes normals i dependents que saben què venen i tenen intenció de fer anys a la feina. En algun cas, fins i tot, la postmodernitat del contingut ha respectat l'envoltori, són excepcions. N'he retratat unes quantes com he pogut, car em fa vergonya fer la turista de forma massa explícita. Com ara aquesta del carrer dels Banys Vells, un dels meus carrers preferits, una botiga de joguines. No sé el perquè, però en aquest ram encara es troben moltes perles comercials. I en aquest carrer, també. O al menys botigues respectades, encara que s'hagin dedicat a coses diferents de les tradicionals.
Una altre bonica botiga de joguines, també pel casc antic, aquesta és una meravella... segur que l'heu vista més d'una vegada, el carrer que fa cantonada també és un dels meus preferits.
La perla de la corona, l'única botiga bonica que queda a la plaça del Pi, des que a la porta de l'església fan propaganda de tots aquests concerts per a guiris que han proliferat perillosament i les pobres Galeries Maldà no se sap per on naveguen, per no parlar del carrer de Petritxol, que ja ha perdut coses com ara la botiga de pintures per posar una perfumeria sense portes. Fa anys, al Cavall Fort hi havia un anunci que feia 'Per eines de tall, aneu a Can Toll'. Em sembla que Can Toll ja no existeix ni tampoc la bicentenària ganiveteria Planas, del carrer del Carme, per cert. Quan era petita em pensava que Solingen era el nom d'algú...
Tinc esperança en què tant la numismàtica com la pastisseria gaudeixen de bona salut i faran anys, encara. Que els esperits de la ciutat em permetin de morir abans no facin figa... Sobre la veïna sala d'art, ai, què patirem.
La meva botiga de joguines preferida! Al costat encara hi ha una escala... amb portera de les d'abans. Llàstima del Centre Extremeño, que ja no senyoreja la rodalia. Com deu estar, la seva emblemàtica cafeteria, ara??? En aquests darrers anys, moltes entitats cíviques que mantenien la flama encesa pel casc antic han acabat els contractes, també antics, i han hagut de marxar.
13 comentaris:
NOSTÀLGIC I IL·LUSTRATIU REPORTATGE. Aquest tipus d'establiments donaven a les ciutats una personalitat pròpia, com les cafeteries de Viena per exemple, o algunes del tipus que retrates que també hi són al vell Madrid. Succeeix que cada vegada més totes les ciutats són iguales, uniformes, amb els mateixos edificis moderns, bancs, i botigues de disseny, perdent tota la seva personaliotat pròpia. Deuen ser els signes dels temps, de la modernitat que en solen dir, paraula aquesta de modernitat que em fa gracia, atès en l'instant que s'aplica ja ha deixa't de ser-ho. Que hi farem
Bonic passeig per una Barcelona que estimo. Sempre que hi passo no puc evitar mirar-me encaterinat els aparadors de "Joguines Monforte" i els de la ganiveteria de la plaça del Pi.
Ara m'hi miraré més quan hi passi :)
aquests carrers i aquestes botigues... Una de les coses amb què més m'agrada badar quan vinc a barcelona amb temps
Francesc, en els seixanta i setanta hi havia queixes sobre la pèrdua de molts establiments, jo pensava que les coses canviarien, comparat amb els temps actuals el porciolisme es cosa de criatures.
Allau, queden encara uns quants establiments i el que no entenc és que mentre s'intenta conservar façanes no hi hagi algun tipus de protecció per aquests exteriors, aparadors i elements urbans. Més encara, en alguns llocs 'n'hi ha' i en d'altres, no. La Plaça del Pi ha estat un dels llocs més maltractats, des que hi han posat la 'custeria' i han tret la botiga d'estampes, per no parlar de l'antiga farmàcia propera. I l'església sembla un mercadillo amb la propaganda sobre aquests concerts a la porta. Sort de la ganiveteria.
Clídice, encara queda alguna cosa, si mires amb atenció. Poca, poca.
Jesús, és que per Barcelona, com per tot arreu, s'hi ha d'anar sense pressa i a peu.
No t'importi fer el turista d'aquesta manera amb la màquina al coll... Una delícia de passejada per la memòria col·lectiva que es va perdent!
De fet vaig amb el telèfon, Galderich, que queda més dissimulat, m'encanta això del telèfon que fa gairebé tot...
Ha, ha... jo és que això de la tècnica no és el meu fort! Sort de les filles que em treuen les castanyes del foc!
Jo vaig amb la meva màquina tradicional i anar fent...
es curiós això que l'anunci de can toll estés al cavall fort. malgrat l'esmentat anunci (que jo suposo que era heretat d'abans de la guerra), el look d'aquella assortida botiga del carrer ferran, de barcelona, era l'oposat a la vocació catalana del cavall fort. ignoro si sempre va ser així, si era una decissió pròpia o si provenia d'alguna exigència externa.
No sé pas com devia anar que hi hagués aquella publicitat, Alfred, però a mi em feia gràcia el joc de paraules.
Publica un comentari a l'entrada