Nens i nenes, a estudi!

Avui comencen les classes i jo m'ho miraré de lluny, ja que no hi estic directament implicada ni tinc, ara per ara, massa criatures a la família, en edat escolar. Escolto per la ràdio una sèrie de bajanades sobre la digitalització de l'escola i la substitució dels llibres per, ai, els ordinadors. No insistiré en el tema. A la tele i la ràdio ens tornaran a dir el que es gasten els pares en bates i material, sortiran els petits plorant quan els venen a buscar, i tot tornarà a la normalitat educativa.

Quan era jove i innocent em creia moltes teories pedagògiques, ja fa segles que se'n formulen, de tots colors. Mentre en medicina i d'altres ciències pràctiques abans de comprovar els resultats en els humans es fan moltes proves, en pedagogia molts grans pedagogs amb frases immenses sobre la qüestió, des de fa alguns segles, no tenen perquè comprovar res abans. En tot cas les comprovacions es fan avui amb grups pilots molt mal evaluats, o bé quan s'aplica la teoria pedagògica a la majoria es fa amb una sabata i una espardenya.

Ja fa anys, en una època en què vaig anar per Rosa Sensat, em vaig adonar que allà, la majoria de la gent no treballava a l'escola 'de base', hi havia passat curtes temporades, generalment en escoles molt concretes, elitistes o afavorides políticament, això sí. A gent com Pestalozzi i Tolstoi els alumnes se'ls rifaven. Una vegada en una xerrada de Marta Mata una companya em va comentar, davant dels tòpics que ens amollava la pedagoga: 'quan temps deu fer que no treballa en una aula normal, aquesta senyora?' Jo posaria uns quants analistes d'aquests en una aula de les d'ara, a veure què feien. No és un teòric brillant de l'educació, però l'actitud i patiment de Carod Rovira una vegada que el van fer fer de mestre, en un program de tele d'aquests en els quals feien fer bestieses a tota mena de gent, encara es recorda amb hilaritat educativa. Crec que els analistes s'hi haurien de passar una temporada, fent hores de suport als coles, o és que els grans metges d'anomenada no treballen en directe als hospitals, encara que les guàrdies més pesadetes les deixin als joves?

Les teories han vingut doncs, generalment, dels sectors universitaris, de gent que aviat es va distanciar de l'escola, o que no hi ha estat mai, al menys en la franja obligatòria, i ara també d'allà provenen moltes crítiques, per cert. Perquè els mestres que només són mestres han estat molt poc escoltats i valorats, a la pràctica. És aquesta una professió on, per millorar socialment, has d'abandonar el terreny immediat i mirar d'anar a parar a un ajuntament, a fer assessoraments, a un partit polític, a un centre de recursos, a la facultat pertinent. En aquest context, s'ha anat perdent l'autoestima i la seguretat i ens ha semblat que sempre ho fèiem malament, i s'ha acabat per admetre qualsevol il·luminada renovació pedagògica, o canvis de plans d'estudi (basats en les teories de moda), que, per cert, han estat nombrosos i freqüents. Sempre ens havíem de 'reciclar' com les escombraries. Els recicladors, moltes vegades, eren d'aquests sectors allunyats de les aules en directe, és clar, altrament no podien fer de recicladors. No sé com sortiran les noves generacions de mestres, em temo que a les Normals, o com en diguin ara, el professorat pateix del mateix mal.

Espero que l'estripat diari antipedagògic d'una mestra sense vocació recuperi l'empenta i la mala milk, de vegades hi ha coses que s'han de dir amb sarcasme i sal gruixuda, no pot ser altrament. Érem mestres de primària o d'escola elemental, vam passar a ser professors d'egb, després molts vam voler ser treballadors de l'ensenyament, i tot plegat per tornar a ser mestres de primària. Jo crec que precisament ara, amb tants de grups i grupets i especialitzacions, als coles, s'hauria de buscar algun nom més adient a això en què s'ha convertit l'antic mestre de veritat, aquell que tenia un grup-classe tot el dia i sabia una mica de tot.