22.9.09

Servituds literàries

Estic repassant una de les meves novel·les inèdites, boníssima i profunda, per tal d'enviar-la a un premi. Un premi una mica gros, ja que, com diu una amiga meva, també escriptora de culte, com jo mateixa, és tan difícil guanyar-ne un de gros com un de petit, de premi, i potser sigui cert. O sigui, que posats a fer fotocòpies i tot això, val més orientar-se vers indrets elevats i amb possibilitats de projecció mediàtica posterior, vaja. Fa poc, en el blog d'un senyor que també és escriptor, i molt més mediàtic que no pas la meva amiga o jo, vaig llegir que en més d'una ocasió li havien demanat que es presentés a un d'aquests premis literaris grossos, que el guanyaria. Bé, si és així, i si els premis grossos s'encarreguen de bell antuvi, doncs hauré perdut tinta, temps i paper, què hi farem.

Les bases del premi diuen que l'extensió mínima del llibre han de ser dos-cents fulls, de trenta línies, de setanta espais. Fa dies que medito com allargar les cent noranta pàgines que tinc escrites, per tal d'arribar a les dues-centes, sempre hi ha recursos, és clar. Però resulta que si multiplico les dues-centes pàgines per les trenta línies i pels setanta espais em dona menys caràcters d'aquells que ja tinc comptabilitzats, encara que no sé si el nombre de caràcters ha de ser amb espais o sense espais. Si faig la lletra un mica més grossa, em passo de les dues-centes pàgines i aleshores incremento la despesa en fotocòpies, cosa que m'empipa. Sort de la informàtica, altrament no sé com ho faríem, si haguéssim de comptar tot això a mà. No crec que en els seixanta i setanta concretessin tant les coses, la veritat. Aleshores es feien còpies amb paper carbó, de forma rudimentària. Pot semblar una bestiesa, tot plegat, però, en una ocasió, en portar unes còpies a un concurs, la senyora receptora d'originals em va dir, veient que només tenia cent vuitanta-set pàgines i no pas les dues-centes que demanaven les bases: això ho hauré de fer constar, ep. Hi ha concursos més liberals, que donen un marge més ampli, de cent seixanta a dues-centes cinquanta pàgines, per exemple.


Un altre tema espinós és que demanen cinc còpies, mecanografiades, és clar, a doble espai, per una sola cara, i ben enquadernades. Una petita despesa, vaja, o no tan petita. I encara gràcies, n'hi ha que en demanen, sis, set, de còpies. Còpies que de vegades constates que ningú no s'ha mirat. I no explicaré el secret de
com ho sé, això que de vegades no se les miren. No entenc com encara no es modernitzen, els senyors que organitzen premis, i no ens els demanen per email, o en suport informàtic, com fan els de l'editorial Barcanova i poca gent més. Jo crec que facilitarien fins i tot la participació de la gent jove, això de les còpies, de l'enquadernació, de l'enviament o del passeig per la ciutat carregada com un ruc, i, després, quan no guanyes, d'intentar recuperar les còpies per portar-les a un altre premi, és una murga.


Per cert, presentar una obra a un premi comporta que no la tens compromesa amb ningú per a la publicació i que no l'hans presentat a cap altre premi o certamen. En aquest tema de vegades hi ha una mica de picaresca i tot, hi ha qui canvia el títol, coses així. Hi ha concursos que et demanen una declaració jurada sobre això de l'exclusivitat concursadora. El panorama és excitant i divers, complex i misteriós, com ho són els gustos dels jurats. Bé, qui no vulgui pols que no vagi a l'era, oi?


17 comentaris:

Galderich ha dit...

Endavant amb aquest premi. Qui no es mulla no pesca diuen...
Sobre el tema dels caràcters, els espais compten!
No facis com els alumnes que augmenten la lletra per fer els treballs més llargs i adaptat a les normatives perquè sinó les fotocòpies que hagis fet no serviran de res per defecte de forma...
Sort!

Salvador Macip ha dit...

Molta sort amb el concurs. Com el Galderich, jo també crec que cal anar provant, mai se sap. Tot i que no crec que sigui igual de difícil guanyar premis grans que petits...

Allau ha dit...

Pel to de la Júlia, jo em pensava que tot això del concurs era hipotètic i irònic. M'equivoco?

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich, però sempre s'ha de fer una mica de trampa, ep.

Júlia ha dit...

SM, la meva amiga n'ha guanyat de totes mides i, creu-me, l'atzar juga molt en tot plegat. El problema dels més grossos no és que siguin grossos és que:

a) s'hi presenta més gent perquè donen més calerons i fan més difussió.
b) de vegades hi ha pressionetes editorials, personals i fins i tot 'premonicions interessades'

De fet 'petit' o 'gran' no vol dir res, ens agradi o no la dotació econòmica hi té molt a veure en la mida psicològica.

Moltes vegades en el jurat dels premis petits hi ha gent de tant o més prestigi que en el jurat dels premis grossos. Experiència personal: vaig compartir jurat de poesia a l'Hospitalet amb el mateix Jordi Sarsanedas, fa alguns anys. I, a més, ho feia per 'amor a l'arte'.

Júlia ha dit...

Allau: irònic, evidentment. Hipotètic, a mitges. La veritat és que tinc per aquí una història a mig repassar i he pensat en el tema.

Príncep de les milotxes ha dit...

Veig que aquestes aigües no em són estranyes; hi sóc encara a la Mediterrània.

Una abraçada, Júlia...

Júlia ha dit...

Oh, Príncep, ben retrobat siguis.

Clidice ha dit...

caram! és un món misteriós aquest per a mi. En tot cas, si et presentes, que tinguis sort (no per la qualitat, of course, sinó perquè no estigui gaire "amanit" ^^)

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo ja m'ho vaig deixar còrrer, pero de fet es normal que et demanin cinc o set originals mecanografiats a doble espai. I és curiós, són premis literaris i encara no s'han assabentat que la gent ja no escriu a màquina (llevat de l'Espinás) i que no mecanografía, sinó que imprimeix.

Sort! si finalment et decideixes a presentar-te

Montse ha dit...

Va, endavant, segur que guanyes!

miquel ha dit...

I quan dius que et publicaran la novel·la premiada?

Júlia ha dit...

Gràcies, Clídice, efectivament, un món misteriós i pesadet.

Júlia ha dit...

Gràcies, Arare.

Música de bolero:
Lo dudo, lo dudo, lo dudo...

Júlia ha dit...

Ai, Saragatona, tu sempre tan irònic, he, he. Quan tu muntis amb la Xurri una editorial destinada a descobrir valors ocults de la cultura catalana. De fet, ja hi ha un volum publicat, en aquest grup editorial underground.

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc, ja saps que això de la literatura és molt complicat, si més no la deixarem en estoc a les 'novel·les oblidades'.

El veí de dalt ha dit...

Doncs a veure si tenim sort...ja que no tenim padrins!