Servituds literàries

Estic repassant una de les meves novel·les inèdites, boníssima i profunda, per tal d'enviar-la a un premi. Un premi una mica gros, ja que, com diu una amiga meva, també escriptora de culte, com jo mateixa, és tan difícil guanyar-ne un de gros com un de petit, de premi, i potser sigui cert. O sigui, que posats a fer fotocòpies i tot això, val més orientar-se vers indrets elevats i amb possibilitats de projecció mediàtica posterior, vaja. Fa poc, en el blog d'un senyor que també és escriptor, i molt més mediàtic que no pas la meva amiga o jo, vaig llegir que en més d'una ocasió li havien demanat que es presentés a un d'aquests premis literaris grossos, que el guanyaria. Bé, si és així, i si els premis grossos s'encarreguen de bell antuvi, doncs hauré perdut tinta, temps i paper, què hi farem.

Les bases del premi diuen que l'extensió mínima del llibre han de ser dos-cents fulls, de trenta línies, de setanta espais. Fa dies que medito com allargar les cent noranta pàgines que tinc escrites, per tal d'arribar a les dues-centes, sempre hi ha recursos, és clar. Però resulta que si multiplico les dues-centes pàgines per les trenta línies i pels setanta espais em dona menys caràcters d'aquells que ja tinc comptabilitzats, encara que no sé si el nombre de caràcters ha de ser amb espais o sense espais. Si faig la lletra un mica més grossa, em passo de les dues-centes pàgines i aleshores incremento la despesa en fotocòpies, cosa que m'empipa. Sort de la informàtica, altrament no sé com ho faríem, si haguéssim de comptar tot això a mà. No crec que en els seixanta i setanta concretessin tant les coses, la veritat. Aleshores es feien còpies amb paper carbó, de forma rudimentària. Pot semblar una bestiesa, tot plegat, però, en una ocasió, en portar unes còpies a un concurs, la senyora receptora d'originals em va dir, veient que només tenia cent vuitanta-set pàgines i no pas les dues-centes que demanaven les bases: això ho hauré de fer constar, ep. Hi ha concursos més liberals, que donen un marge més ampli, de cent seixanta a dues-centes cinquanta pàgines, per exemple.

Un altre tema espinós és que demanen cinc còpies, mecanografiades, és clar, a doble espai, per una sola cara, i ben enquadernades. Una petita despesa, vaja, o no tan petita. I encara gràcies, n'hi ha que en demanen, sis, set, de còpies. Còpies que de vegades constates que ningú no s'ha mirat. I no explicaré el secret de com ho sé, això que de vegades no se les miren. No entenc com encara no es modernitzen, els senyors que organitzen premis, i no ens els demanen per email, o en suport informàtic, com fan els de l'editorial Barcanova i poca gent més. Jo crec que facilitarien fins i tot la participació de la gent jove, això de les còpies, de l'enquadernació, de l'enviament o del passeig per la ciutat carregada com un ruc, i, després, quan no guanyes, d'intentar recuperar les còpies per portar-les a un altre premi, és una murga.

Per cert, presentar una obra a un premi comporta que no la tens compromesa amb ningú per a la publicació i que no l'hans presentat a cap altre premi o certamen. En aquest tema de vegades hi ha una mica de picaresca i tot, hi ha qui canvia el títol, coses així. Hi ha concursos que et demanen una declaració jurada sobre això de l'exclusivitat concursadora. El panorama és excitant i divers, complex i misteriós, com ho són els gustos dels jurats. Bé, qui no vulgui pols que no vagi a l'era, oi?