La vida a cops de puny

Vaig anar ahir al Romea, el meu teatre preferit, a veure el muntatge teatral que el grup Animalario ha fet sobre la figura d'Urtain. No és el tipus de teatre que a mi m'agrada, aquest, sóc molt més conservadora pel que fa a l'art de Talia, però he de reconèixer que l'obra impressiona i que Animalario ha fet, pel meu gust, un muntatge colpidor. Potser hi sobren un parell d'acudits fàcils, d'aquests que darrerament ens amollen al teatre o al cinema, per cercar una certa complicitat amb la gent o la rialleta habitual.

Imagino que l'obra la vèiem amb ulls molt diferents la gent gran o la gent jove. Pels joves és una mena de metàfora del franquisme i els seus herois fràgils, amb música de Raphael inclosa, que potser tampoc no hi ve massa a tomb, la veritat. Totes les metàfores són inexactes, és com si d'aquí uns anys es fes una obra sobre habituals de la televisió, com ara Belén Esteban, Isabel Pantoja o sobre Operación Triunfo, segur que també farien plorar força i ens emportaríem una visió molt esqueixada de l'època.

La història d'Urtain és molt coneguda, perquè la televisió i la ràdio ens el van portar a casa molts dies, des dels seus triomfs fins a la seva davallada. No ha estat l'única persona que ha caigut en el parany de deixar-se arrossegar com fos per la fama i els diners, sense recursos psicològics per aprofitar l'ocasió i retirar-se a temps i que ha acabat destruït pel context, contemplant com els amics d'abans l'abandonaven. Ni tan sols no estava sol del tot, tenia família, i mentre van poder i es va deixar, li van donar suport.

El món de la boxa s'ha retratat en la ficció de dues maneres, la del noi jove que amb esforç se supera a ell mateix i aconsegueix l'ascens social sense cremar-se, i la del mateix lluitador, però arrossegat pel món i la sordidesa. Personalment, sempre m'ha produït inquietud veure dues persones estovar-se en aquells rings plens de fum i de crits. Ja de petita em va impressionar molt El ídolo de barro, per exemple.

El fet és que la boxa havia estat durant dècades una activitat molt i molt popular. Quan jo era jove hi havia sempre cartells amb propagandes de combats per tot arreu i el Price omplia habitualment. Gent que conec, respectables pares de família, havien practicat la boxa en la seva joventut, amb d'altres esports. Precisament un dels factors dels èxits d'Urtain va ser que els recordava a la gent l'època d'altres herois populars, com Uzcudum, també basc, i amb un trist final, també. No va ser aquell un esport només franquista, molt abans de la guerra ja hi havia una gran afició pel tema. El mateix Uzcudum, encara que després es va identificar amb la mitologia franquista, pel fet, inqüestionable, que era franquista, havia tingut grans èxits abans de la guerra civil.

Hi ha una mitologia, ara a la baixa, de la força bruta. En l'obra sobre Urtain es remarca aquest aspecte social, que en el món basc es reflecteix en coses com l'aixecament de pedres o la tallada de grans troncs, activitats que també havien estat importants en d'altres societats rurals. Sobre Urtain va fer un documental Súmmers, quan encara era famós, que portava el títol, ben gràfic, de Urtain, el rey de la selva.

La televisió va contribuir a l'èxit d'Urtain i també a la seva caiguda. Se'l feia sortir sovint en entrevistes per riure's de la seva simplicitat i dels seus discursos. Hi havia una certa morbositat en tot plegat, fins i tot en establir com a llei social que aquesta mena d'herois acaben malament, la mort prematura, encara més el suïcidi, converteixen en tragèdia l'esperpent. Hi ha molt d'esperpèntic en aquest muntatge treatral, i també de tragèdia propera. El protagonista en fa una recreació impressionant, del personatge. Crec que és una obra que s'ha de veure, aquesta, més enllà, fins i tot, de si agrada més o menys. No sóc partidària de fer recomanacions en base a la qualitat, sempre són subjectives i més d'una vegada he tingut un desengany en anar a veure una obra que m'havien posat pels núvols. Em va passar, per exemple, amb la tan lloada Els nois d'història, que participava d'aquesta manera nerviosa i una mica histèrica d'interpretar el teatre actualment, i que respon a la cultura del zàping. Només puc dir que a mi m'ha agradat, aquesta lectura del mite hispànic amb peus de fang. Encara més, m'ha impressionat i entristit, perquè també participa d'un dels misteris del capteniment humà: l'autodestrucció, contra la qual, moltes vegades, no s'hi pot fer res.

La força bruta va a la baixa, però hi ha una cultura de l'esport molt inquietant, avui, també. La mort d'Urtain coincideix amb l'any de les olimpiades de Barcelona, en l'obra es fa una lectura simbòlica d'aquest fet, en el sentit els temps estan canviant. Però no sé si han canviat tant, mentre es bescanta la competitivitat en molts camps, en l'esport es fomenta i promociona de forma brutal. Per no parlar de les histèries futbolístiques o dels milions que es paguen en els grans clubs a gent molt jove i vulnerable. En el món del ciclisme, per exemple, hi ha hagut molts mal finals, suïcidis i tragèdies, però es continua promocionant competicions absurdament dures. La televisió encara promociona herois efímers de tota mena. Han millorat una mica les formes, i, aparentment, la sensibilitat; avui els Urtains no són tan primaris i ignorants, en general. Pel que fa als pares i mares, només cal veure com les gasten molts d'ells en els partits competitius quan juguen els seus cadells, ni que sigui a nivell escolar...