Menaigs Atruà d'avui i de sempre

Vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen. Vaig passar una bona estona, és una pel·lícula típica del director, de les d'abans, amb diàlegs brillants, noia joveneta i bufona que sembla tonta i no ho és tant, jaio intel·ligent, hiponcondríac i filòsof i secundaris divertits. Abans de començar ens van oferir els tràilers habituals, cosa que també m'agrada força, fa ambient. Dos dels tràilers eren de Castillos de Cartón i After, no entraré en els continguts ni els continents de tals films, no els he vist, però en les escenes visualitzades ens van oferir escenes de sexe en la modalitat menage à trois, varietat dos nois i una noia. El cas és que en la pel·lícula d'Allen també surten escenes d'aquest tipus, més moderades, quan la mare de la noieta s'allibera de prejudicis i se'n va a viure amb un parell de senyors, força lletjos, tot s'ha de dir. Jo crec que el director s'hi podia haver mirat una mica, ja que la senyora Patrícia Clarkson, gran actriu descoberta en la maduresa, que roba escenes a tothom, mereix uns galans més reeixits.

No sé si deu ser una moda, tot plegat, però el cert és que resulta més freqüent, avui, veure el tercet format per dos senyors i una senyora que no pas per dues senyores i un senyor, en cinema. Vaja, m'ho sembla a mi. Per veure coses així en els meus temps joves s'havia d'anar a Perpinyà o a Ceret. El primer menage à trois en aquesta modalitat va ser fa molts anys, en aquelles sessions antigues d'art i assaig, amb la gran peli de Truffaut Jules et Jim. Joanne Moreau, així com Annie Girardot, van esdevenir objectes de desig i protagonistes de pel·lícules d'aquelles que en dèiem fortes. I que, a més, tenien un rerefons intel·lectual. El pobre Oskar Werner, un dels dos nois compartidors d'amor femení,  es va veure encasellat una mica en pelis de nazis, malgrat aquell menage juvenil tan interessant. 

Ara bé, el tercet més envejat per les senyores va ser aquell que va aconseguir Katharine Ross, compartint bicicleta i llit ni més ni menys que amb Newman i Redford en el seu esplendor. Cal dir que les escenes eròtiques d'aquesta pel·lícula, al menys com ens van arribar, eren suaus i una mica descafeinades. Crec que la noia era mestra, a la peli, a més a més. Ross va tenir una bona arrancada, va ser la noia jove i tendra d'aquell inoblidable Graduat i va estar amenaçada per una malèvola Simone Signoret a Games, que crec que aquí es va dir una cosa com ara La muerte llama a la puerta. També la vam veure sovint a sèries de televisió. La seva fama, però, no va igualar mai la dels seus dos amics -i més que amics- a l'oest americà. A mi Dos hombres y un destino, més enllà de contemplar aquell parell de senyors de bandera, i de la bona música que hi van incloure, no em va acabar de fer el pes i la noia, la veritat, feia descaradament de florero.

A veure si s'acaba fent un costum generalitzat, això de viure amb dos senyors. De vegades les coses comencen passant al cine i acaben passant al barri. Bé, sempre que es planxin ells mateixos les camises, ep.