Montgrony i el Comte Arnau

He anat dos dies a Montgrony. Quan era molt joveneta vaig anar a Montgrony un estiu, amb una colla de noies de Sant Andreu, d'una parròquia, a fer allò que en deien un recés, una mena d'exercicis espirituals a càrrec de dues noies més grans, que a mi em semblaven molt grans però que no devien tenir ni trenta anys. Hi vaig anar perquè coneixia de la feina una cosina d'una de les noies, de la meva edat. Aquella mena d'activitats, mirades en la distància del temps, fan riure i potser, si ens ho prenguéssim massa seriosament, farien plorar i tot, però eren habituals en l'època. La veritat és que ho vaig passar força bé, fèiem excursions, cantàvem cançonetes i al vespre hi havia les xerrades morals. No coneixia l'indret, aleshores, i em va fer una gran impressió i sempre que torno a aquell lloc recupero en gran part aquelles sensacions. Afortunadament tot està més o menys com estava, llevat d'un horrible afegitó que van fer a l'hostatgeria. En aquells anys tenia cura de l'indret el famós mossèn Marià, que hi va estar més de cinquanta anys. Avui, encara que pertany al bisbat, és hotel i restaurant, com tants altres santuaris.

Quan jo hi vaig anar encara no hi havia carretera, un senyor amb un ruc et pujava les motxilles pel camí, si volies, des de Gombrén. M'agrada anar a Montserrat, però comparar imatges antigues del santuari més famós i carismàtic de les nostres terres amb les actuals és terrible i no entenc com s'hi han pogut fer tantes i tantes obres, aparcaments i de tot, sense que s'hagi generat mai cap protesta seriosa per tot aquell seguit de despropòsits urbanístics montserratins. Núria té encant, molt, però la proximitat de les pistes d'esquí en fa tota una altra cosa i també ha passat alts i baixos. Els meus pares recordaven que en la seva joventut n'havien tingut cura, també, els monjos de Montserrat, de Núria. Montgrony, per ara, i que duri, no ha arribat a experimentar transformacions excessives, espero que mai no em vingui a rebre algú disfressat de Comte Arnau, quan hi torni altra vegada, o que no se'ls acudeixi passar-me un audiovisual d'aquests amb hologrames i quatre bajanades.

Montgrony és conegut i visitat però, pel meu gust, tota aquella zona és molt menys venerada del que caldria, considerant el que significa Ripoll i la seva rodalia. Potser ja va bé que sigui així i que no arribem en aquelles serralades a un excés de pelegrinatge i turisme dels nostres temps, de vegades val més que tot es quedi com està, que ja està prou bé. Avui sabem que el forat de Sant Ou no arriba a l'infern ni tan sols a les cambres íntimes de les monges pecadores. Llàstima. Ou, és, sembla, una variant d'Eudald, patró de Ripoll, un nom que va tenir molt d'èxit en èpoques passades i que avui ha experimentat una certa revifalla. Vaja, que no és estrany, amb una mica d'imaginació, poder contemplar des de Montgrony, en una nit de novembre, el Comte amb el seu cavall negre i volador, travessant les serralades, fins a amagar-se precedit per un llamp al bell mig del Pedraforca. Jo el vaig veure ahir mateix. I crec que no era cap teatralització, en tot cas, no em van fer pagar res per l'espectacle.