Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montgrony. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montgrony. Mostrar tots els missatges

14.11.09

Montgrony i el Comte Arnau





He anat dos dies a Montgrony. Quan era molt joveneta vaig anar a Montgrony un estiu, amb una colla de noies de Sant Andreu, d'una parròquia, a fer allò que en deien un recés, una mena d'exercicis espirituals a càrrec de dues noies més grans, que a mi em semblaven molt grans però que no devien tenir ni trenta anys. Hi vaig anar perquè coneixia de la feina una cosina d'una de les noies, de la meva edat. Aquella mena d'activitats, mirades en la distància del temps, fan riure i potser, si ens ho prenguéssim massa seriosament, farien plorar i tot, però eren habituals en l'època. La veritat és que ho vaig passar força bé, fèiem excursions, cantàvem cançonetes i al vespre hi havia les xerrades morals. No coneixia l'indret, aleshores, i em va fer una gran impressió i sempre que torno a aquell lloc recupero en gran part aquelles sensacions. Afortunadament tot està més o menys com estava, llevat d'un horrible afegitó que van fer a l'hostatgeria. En aquells anys tenia cura de l'indret el famós mossèn Marià, que hi va estar més de cinquanta anys. Avui, encara que pertany al bisbat, és hotel i restaurant, com tants altres santuaris.


Quan jo hi vaig anar encara no hi havia carretera, un senyor amb un ruc et pujava les motxilles pel camí, si volies, des de Gombrén. M'agrada anar a Montserrat, però comparar imatges antigues del santuari més famós i carismàtic de les nostres terres amb les actuals és terrible i no entenc com s'hi han pogut fer tantes i tantes obres, aparcaments i de tot, sense que s'hagi generat mai cap protesta seriosa per tot aquell seguit de despropòsits urbanístics montserratins. Núria té encant, molt, però la proximitat de les pistes d'esquí en fa tota una altra cosa i també ha passat alts i baixos. Els meus pares recordaven que en la seva joventut n'havien tingut cura, també, els monjos de Montserrat, de Núria. Montgrony, per ara, i que duri, no ha arribat a experimentar transformacions excessives, espero que mai no em vingui a rebre algú disfressat de Comte Arnau, quan hi torni altra vegada, o que no se'ls acudeixi passar-me un audiovisual d'aquests amb hologrames i quatre bajanades.


Montgrony és conegut i visitat però, pel meu gust, tota aquella zona és molt menys venerada del que caldria, considerant el que significa Ripoll i la seva rodalia. Potser ja va bé que sigui així i que no arribem en aquelles serralades a un excés de pelegrinatge i turisme dels nostres temps, de vegades val més que tot es quedi com està, que ja està prou bé. Avui sabem que el forat de Sant Ou no arriba a l'infern ni tan sols a les cambres íntimes de les monges pecadores. Llàstima. Ou, és, sembla, una variant d'Eudald, patró de Ripoll, un nom que va tenir molt d'èxit en èpoques passades i que avui ha experimentat una certa revifalla. Vaja, que no és estrany, amb una mica d'imaginació, poder contemplar des de Montgrony, en una nit de novembre, el Comte amb el seu cavall negre i volador, travessant les serralades, fins a amagar-se precedit per un llamp al bell mig del Pedraforca. Jo el vaig veure ahir mateix. I crec que no era cap teatralització, en tot cas, no em van fer pagar res per l'espectacle.

16.12.07

Paisatges mítics i personals: Montgrony


Fa un parell d’anys, Karim, un company de feina, més jove, em va explicar que havia anat a un lloc molt bonic que a mi m’agradaria molt. A Montgrony.

La recomanació em va fer riure, perquè jo ja coneixia l’indret i hi havia estat en diferents ocasions. Ahir hi vaig tornar, amb el Foment, per col·locar un pessebre vora l’església de Sant Pere, en una excursió en autocar, amb dinar al santurari inclòs. Un dia esplèndid en tots els sentits, que, tal i com havien avançat les prediccions meteorològiques, es va emboirar a la tarda i va cloure la festa amb una nevada subtil, gairebé màgica.

Vaig anar per primera vegada a Montgrony l’estiu de 1965, quan tot era tan diferent, per a mi i per a la història del país. Treballava jo aleshores a la Harry Walker amb una noia de Sant Andreu, Rosa Serra, amb la qual vam fer amistat. El lleure d’aleshores anava lligat a les entranyables parròquies de barri. Em va explicar que una seva cosina, més gran, organitzava una mena d’estada-colònies-exercicis espirituals a Montgrony. Com que aleshores tenia ocasió de viatjar poc i calia aprofitar les oportunitats, m’hi vaig apuntar.

Paso per alt allò que avui en diríem la menjada de coco espiritual que ens va amollar la cosina catequista i les seves companyes, amb ànsies d’evangelització, que devien tenir set o vuit anys més que nosaltres però que, a mi, aleshores, em semblaven molt i molt grans i experimentades. El fet és que vam cantar cançons, fer excursions i passar-ho prou bé. Més enllà del tema-objecte de la sortida, el lloc em va semblar absolutament extraordinari. Aquell Pedraforca que jo no sabia, pràcticament, ni tan sols que existia i damunt del qual, un vespre de tempesta, vam veure caure-hi uns llamps esplèndids, com si es tractés de la boca de l’infern, aquelles muntanyes escarpades per on sembla ser que, encara, cavalca el comte Arnau un vespre sí i un altre també, el Forat de Sant Ou, del qual no se’n sabia el final, perdudes les seves foscors en el mític centre de la terra o a les antípodes... Menjàvem molt bé, casolanament, recordo esmorzars deliciosos de xocolata desfeta amb torrades, que és el que s’ha de sucar a la xocolata, i no pas el melindro ni l’ensaïmada, massa dolços per acompanyar més dolçor. S’encarregava de tot plegat, com recordareu els qui us hi vau perdre, un mossèn singular, mossèn Marià.

Calia anar a Ripoll en tren, aleshores, i després agafar un cotxe de línia. A Gombrén ens esperava un senyor amb un ruc, que ens pujava les motxilles i el camí es feia a peu. Ripoll era aleshores una ciutat d’aspecte bilbaí i fosc, sense mar, però fumada i trista. Ara em sembla una ciutat magnífica, ha canviat molt, com Bilbao, per cert. Vaig tornar després a Montgrony, quan feia poc que era casada i calia anar amb el llibre de família a la butxaca, si volies habitació doble. Vam dormir a Gobrén amb el meu espòs a una fonda del poble, en un llit alt i fred, antic, en una cambra que feia olor d’humitat ancestral, i plena d’eteris esperits vagarosos dels nostres orígens nacionals. El camí cap al santuari ja era practicable amb cotxe, aleshores, encara que nosaltres vam pujar a peu, i aquell cap de setmana hi havia molt moviment, perquè se celebraven comunions. Tot havia canviat força, amb els cotxes.

Després hi he tornat en d’altres ocasions. Han ampliat l’hosteria, amb un edifici molt lleig i més alt que el temps, afortunadament, està millorant, donant-li una mena de pàtina d’antigor. Ja no hi ha el mossèn, va morir força vellet, però el servei és bo i el menjar també i tinc pendent anar-hi a passar uns quants dies, quan pugui, per tal de llevar-me, com en aquell llunyà 1965 davant per davant d’aquell paisatge mític i extraordinari, encara que els anys estenen una certa opacitat davant dels nostres brillants records adolescents.

HI havia, fins i tot aleshores, persones que amb disset anys eren molt més espavilades, com aquella de la bonica cançó de Moustaki (és clar, era francesa). Nosaltres encara anàvem amb el lliri a la mà, i que consti que el lliri mantenia tota la seva simbologia virginal:

17 ans
Une femme une enfant
Qui ne sait rien encore
Et découvre son corps
Que le soleil enivre
Et que la nuit délivre
17 ans
Un sourire innocent
Et le regard docile
Sous un rideau de cils
Mais une faim de loup
Et une soif de tout...