Tradicions, refregits i castanyes torrades

Les bucòliques esglésies romàniques tan retratades i apreciades avui amb el seu aspecte auster i pacífic, així com les estàtues gregues que el Renaixement va reinventar, eren en el seu temps acolorides de forma estrident per tot arreu. Reinventem els paisatges, el passat; avui s'ha estès el gust per la pedra vista i tenim una tendència a pensar en la indiscutible autenticitat del que hem vist al llarg de la nostra vida, per altra banda, tan breu. Ni tan sols el cinema gosa reconstruir massa els paisatges del passat amb un mínim realisme. Si no vaig errada va ser a Electra, de Cacoyannis, on vaig veure per primer cop estàtues de marbre pintades, recordo una enorme Atenea que feia por. La pel·lícula era en blanc i negre, cosa que contribuïa a fer minvar  l'impacte visual produït per aquells déus realistes, que havíem somniat tan blancs i purs.

Lleig, bonic, tradicional, autèntic... res no és com sembla, ni tan sols massa antic ni massa tradicional. Llegeixo aquests dies crides a conservar la nostra tradició castanyera, enfront de la invasió del Halloween. Jo m'hi sumo, m'he tornat conservadora, però crec que és una romàntica batalla perduda, aquesta. Quan era petita hi va haver un moviment semblant per bandejar l'arbre de Nadal invasor i potenciar el pessebre, o per engegar el Papa Noel a pastar fang. Tots recordem aquell conte de Calders on el Pare Noel es presenta enmig d'un típic dinar català de Nadal. Al final totes les tradicions nadalenques van acabar per conviure amb una certa pau, encara que els pessebres d'avui ja no són aquelles immenses escenografies que ocupaven mig menjador. El Pare Noel cocacolero, horrible, ha esdevingut una icona nadalenca de forma irreversible. La castanyada actual tampoc no és massa antiga, ha passat pel garbell escolar, als parvularis s'han reinventat moltes tradicions que avui donem per bones, com això del Marrameu torra castanyes, que s'ha convertit en un clàssic pel fet que hi surt el fruit tardorenc. El culte als difunts, el res del rosari, els novenaris d'ànimes, que van ser tradició, ara semblen de mal gust, com ho semblaria explicar amb pèls i senyals la Passió de Crist en època de Setmana Santa. De fet, la mona es fa a l'escola abans de Rams. L'escola moderna ha frivolitzat les festes quan les ha volgut recuperar, la forma com se celebren a la majoria d'escoles no resistiria una anàlisi aprofundida, però les noves generacions, que han crescut amb les variants lúdico-pedagògiques a tot rendiment, ja les han fet seves i, com és natural, defensaran la seva continuïtat perquè la infantesa té aquest màgic poder evocador i nostàlgic.

Les sardanes són titllades en escrits una mica antics de balls empordanesos. No era, ni molt menys, una dansa generalitzada, però es va aconseguir, amb una certa promoció renaixentista, que fos la dansa. Avui s'han estès com taca d'oli els castellers i els diables, minoritaris o locals en el temps de la meva joventut. Aquests dies s'ha ironitzat molt sobre la proposta del Consell Escolar de Catalunya, en demanar el canvi de nomenclatura dels períodes vacacionals amb una mena d'excuses esotèriques que no convencen ningú. No hi ha millor manera de generar resistència que voler imposar alguna cosa. Tot plegat ja està absolutament secularitzat o en vies de secularització per causes naturals. No cal tirar més pedres a la teulada.

Les festes que comporten disfresses tenen l'èxit assegurat. Malgrat això, ningú no tornaria a vestir els infants de Santa Llúcia o Nen Jesús de Praga per fer-los anar a la processó de Corpus. Vaja, em sembla. O de Sant Joanet amb el bé, com al pobre Estevet, en aquell fragment magnífic de Rusiñol, en el qual s'entesten en portar-lo a la festa vestit com cal, per a orgull familiar i gaudi veïnal. De tota manera, en indrets on processons com la de Setmana Santa són molt més contundents, he vist natzarens molt petitons iniciant-se en la santa tradició familiar. 

El que em neguiteja, de fet, és que tot un Consell Escolar de Catalunya es preocupi d'aquestes  bajanades en els temps que corren i amb els maldecaps que tenim.