Evocacions olfactives: el cafè nocturn i els veïns autàrquics

De forma habitual me'n vaig a dormir molt aviat i no tinc cap problema en clapar de seguida. De vegades, molt de tant en tant, per estranyes circumstàncies que no controlo massa, em desperto de matinada, com en el cas d'avui, cosa molt empipadora, ja que aleshores em costa de tornar a endormiscar-me. De nit i de matinada totes les coses prenen una dimensió molt diferent, més feixuga i melangiosa, no sé com explicar-ho, encara més per a mi que no tinc ni un sol bri de noctambulisme genètic. Tampoc les olors, sempre evocadores, són ben bé iguals de nit. Possiblement l'explicació sigui científica i poc literària, és clar, imagino des de la meva ignorància que la  humitat ambiental hi té molt a veure.

Una de les olors més evocadores és la de cafè. Del cafè, com de molts altres productes mengívols, me n'agrada més l'aroma que no pas el gust, fins i tot. L'olor del cafè a la nit, que puja pel celobert i em fa pensar en algun cafeter proper i insomne, em transporta als anys de la meva infantesa en els quals la televisió era un privilegi dels veïns més afavorits econòmicament de la meva escala. A davant de casa hi vivia una família que va ser de les primeres en tenir televisió, eren gent acollidora i ens obrien les portes quan calia per anar a veure els programes d'aquell temps, que tothom contemplava on i com podia i comentava l'endemà. Ara, quan hi penso, valoro la paciència que tenien, la veritat.

La família estava formada per un matrimoni més jove que els meus pares, amb dos nens molt bufons i entremaliats, el més gran dels quals era de l'edat del meu germà petit. La mare de la noia feia estades amb ells i mare i filla, molt treballadores, cosien camises a casa, mentre miraven la tele i prenien el cafè del vespre, que feia aquesta olor especial de cafè nocturn, tan característica. El meu pare treballava en una fleca, de nit, i la meva mare i jo, quan el meu germà petit dormia, anàvem a casa de les veïnes a mirar la tele, jo sovint contemplava el teatre televisat i d'altres programes mentre m'estudiava les lliçons o feia deures. També xerràvem molt, comentant els mateixos programes i mil aspectes de la vida quotidiana i social d'aleshores.

El marit de la noia era força més gran que no pas ella, amb la meva mare es coneixien de petits, feia anys que vivien al pis, la seva família era una de tantes famílies d'origen murcià que hi havia al barri. El seu pare havia estat ferroviari i havia mort en un accident. La seva dona, la mare dels nens, era una noia que jo admirava, molt fina, elegant i bonica. El marit, empès per la misèria i manca de feina de la postguerra, més que no pas per cap mena d'ideologia filo-franquista, s'havia enredat, de jove i solter, en marxar a la División Azul, cosa que aleshores em semblava fins i tot mítica i aventurera. Va tenir sort de sortir-se'n, el van ferir aviat i va quedar una mica coix. De resultes d'allò, però, va trobar una feina, no sé si de funcionari o en alguna caixa d'estalvis. 

La seva dona era tan aparentment fràgil i bufona, i semblava tan jove,  que, en una ocasió, en què a casa meva vam fer una festa de ballaruca a causa d'haver guanyat jo una capsa de coca-coles en el concurs de redacció de l'època, uns amiguets meus de disset o divuit anys la van veure al balcó i em van dir que la convidés. Es van quedar de pasta de moniato quan van saber que era la mare de dues criatures. Sovint hi havia qui pensava que era la filla del seu marit. Aquella família tenia aspiracions, amb el temps van marxar del barri i van anar a viure a Infanta Carlota, un sector de la ciutat que aleshores acabava d'emergir i que era el súmmum de l'elegància. Crec que el pis també el van aconseguir gràcies a les coneixences, de fet, moltes coses anaven i van per coneixences, jo creia que amb la democràcia la cosa canviaria però cada dia m'assabento de que encara calen padrins per gairebé tot. Fa uns dies, fins i tot, dinant amb unes amigues, una d'elles em va confessar que havia aconseguit uns bons destins de l'imserso gràcies a uns coneguts, que no sé qui coneixen, que coneixia a no sé qui més. 

Amb aquells veïns ens vam veure alguna vegada, però el temps passa i les amistats es dilueixen en el record moltes vegades, perquè la distància física també compta. El meu germà era amiguet dels seus fills, jugaven tots plegats a Bonanza i cadascun d'ells feia un dels fills de la Ponderosa, ningú no volia ser el gras, i havien de fer rotació. Jo m'ho havia passat molt bé a casa d'aquells veïns, aquella noia tenia molta paciència, em va ensenyar a dibuixar una mica i van ser també dels primers en tenir tocadiscos, recordo que posaven sovint una cançó de moda d'aleshores, Verdes campiñas, cantada -en anglès!- pels Brother Four. La trobava molt i molt moderna, en comparació amb la meva mare que era més convencional. Em recordava una mica l'Àngels Moll de jove, fins i tot la Grace Kelly. Curiosament, molts anys després vaig anar a veure una obra de teatre de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, que descrivia molt bé aquells anys de familiars escales de veïns, programes de ràdio i primeres televisions, i en la qual Àngels Moll i el marit prosperaven i també deixaven el pis del barri per anar a viure a... Infanta Carlota! És clar que la meva veïna era una honrada i seriosa mestressa de casa i, en aquella obra, Àngels Moll feia el paper de l'amant d'un policia, casada i reciclada en senyora seriosa i benestant.

Aquells veïns tenien, a més d'aspiracions, una vessant una mica fatxenda, és clar. En una ocasió, mentre feien la bugada al safareig de la galeria, la meva mare li va comentar a la noia que potser el meu germà i el seu fill gran farien la mili plegats, car els cognoms començaven per la mateixa lletra.

-Oh, no -va fer ella-. Els meus seran de les milícies universitàries, és clar!

Cal dir que aleshores la universitat no estava ni de bon tros, com el No-do, al alcance de todos los españoles.  En tot cas aquelles relliscades classistes eren perdonables, atenent a la molta paciència que van tenir deixant-nos mirar tants rintintíns, tantes marionetas d'Herta Frankel i tants festivals de la canción mediterránea. També compraven més revistes que no pas nosaltres, recordo l'inefable Garbo, econòmic i tafaner. Fa molts anys que no en sé res, d'aquella estimada i simpàtica família, vam assabentar-nos que l'ex-combatent de la División Azul havia mort, fa  alguns anys. La seva dona va conservar bellesa, finor i elegància en la maduresa. Vaja, que tot això m'ha vingut al cap de matinada, en percebre la sentor d'algun cafè nocturn en l'aire poble-sequí que m'envolta.

D'altres temes filo-blocaires: 

• Fa uns dies vaig parlar de Jennifer Jones i avui m'assabento que ha mort recentment, descansi en pau. Em pregunto ara per quin estrany fenòmen telepàtic em va venir al cap...
• Al blog de les Tertúlies 99 que coordino, sobre història, he iniciat una secció amb enigmes històrics, que publicaré cada dissabte i que deu molt a dos blocs en els quals m'he inspirat, Jugant amb Barcelona i Dimarts de Sang. Si algú té ganes de desvetllar enigmes històrics, doncs, ja ho sap.
• Em vaig apuntar a l'amic invisible que organitza el Veí de Dalt i m'ha tocat un blog en el qual no havia entrat fins ara, amb un nom molt adient al meu tarannà, per cert.