Han coincidit als cinemes de Barcelona, aquests dies, tres documentals molt interessants. Ja vaig parlar de Hollywood contra Franco. Aquest pont l'he aprofitat per anar a veure Vivir de pie, a l'entorn de Cipriano Mera, militant de la CNT que va tenir una llarga i complicada vida, i Garbo, sobre Joan Pujol, un espia molt particular, també amb una vida complexa i força enigmàtica. Cadascun d'aquests documentals té moltes virtuts i alguns defectes, en tots tres queden punts obscurs per aclarir, misteris sense resoldre, cosa que encara els fa més interessants. En sortir de veure Garbo, vaig sentir una noia jove que comentava a la seva parella: quines ganes tinc d'arribar a casa i començar a cercar més informació a l'ordinador. Em sembla que no era pas l'única en sortir de la sala amb aquest afany investigador.
Són aquests uns documentals que mereixen un lloc als instituts i a les universitats, i també un debat posterior, aprofundit, amb gent d'edats diverses i opinions fins i tot divergents. És una sort que hi hagi persones disposades a endegar aquestes iniciatives i, també, que tinguem la sort de poder gaudir d'aquestes pel·lícules, tant o més remarcables que qualsevol altra, molt més convencional, de ficció. No voldria entrar massa en el contingut concret de les històries, el fet és que sobre Mera i Pujol podreu llegir informacions diverses, fins i tot incoherents o inexactes, per la xarxa. Mera va ser l'exemple d'home d'una peça, honrat, que va viure i morir pobre, amb unes idees que no va canviar massa, malgrat el pas del temps i els desenganys que va tenir. Deia que s'estimava més haver estat enganyat que enganyar, que les bones persones sempre són enganyades. Encara que es pugui estar en desacord amb la seva trajectòria, desvetlla respecte i admiració, per la seva extraordinària coherència. Pujol és un altre tipus d'home, l'oportunista inquietant, que no acabem d'entendre, un home capaç de convèncer tothom i mentir de forma extraordinària, un estrany personatge. Història viva, doncs, sobre un període complicat de la història, d'una història que encara tenim molt present. No us els perdeu!
10 comentaris:
I que esperes a fer-ne una novel.la d'un dels dos? ;-) Parlant de novel.les, l'altre dia vaig sentir parlar d'una teva al replà!
En Pujol "Garbo" si hagués estat francés, anglès, americà o fins i tot italià, se n'hauria parlat abastament, se l'ahuria glorificat i fetes no se quantes pelis parlant d'ell. Però el pobre era català i ja ho veus, més de setanta anys més tard la gent comença a saber el que va ser i fer, tot i que Interviu fa ja anys en va parlar d'ell.
Recomanacions que t'agraeixo sincerament, Júlia, perquè m'interessen i, de no ser per aquest post teu, no m'hauria assebentat que existieixen. Merci.
De Garbo, Veí, ja s'ha escrit molt. A més, les històries reals, en aquests casos, són molt millors que les novel·les, com diu algun escriptor 'la realitat no té perquè ser versemblant'. Doncs a veure si per Nadal i Reis regaleu la meva novel·la, que és molt bona, i que al teu replà se'n parli ja és molt important.
NO crec que en aquest cas, Francesc, tingui res a veure amb el fet de ser català, ni sé si Garbo se sentia català, em temo que no. De fet s'han fet ja d'altres documentals i s'han escrit molts llibres, va estar desaparegut quaranta anys, de fet. Pels vuitanta, quan va 'ressuscitar' a Veneçuela, com tu comentes, ja se'n va parlar força, també per la tele. El van condecorar a Anglaterra. Si vas a veure el documental ja em diràs el què, jo el veig com un oportunista enredador, podia haver estat un Millet i tot, o dedicar-se a vendre abrics de pell al desert, però va acabar per ser espia, sobre tot pel seu poder de convenciment i la seva capacitat de mentir de forma convincent. Tot un misteri, encara.
Ferran, s'han de veure, crec que donen moltes dades sobre la nostra història i la seva complexitat, més enllà dels esquemes habituals. I també sobre l'estranya complexitat humana, capaç de donar personatges com Mera, que no menteix mai, o Pujol, de professió mentider.
Molt interessant, m’encanten els teus post, aprenc un munt de coses.
Fins aviat,
Gràcies, Jaka!!!
JO PERSONALOMENT,PREFEREIXO CIPRIANO MERA, AN PUJOL.COM MOLT BE DIUS VA SER UN BANDARRA AMB "FAM".
TINC GANAS DE VEURE ELS DOCUMENTALS JUGANT......
És que Mera és un senyor d'una peça, honrat, sincer, i l'altre un mentider que va ser espia com podia haver estat un Millet, vaja, això em sembla, jugant...
Publica un comentari a l'entrada