Diverses maneres de dur la barretina

Aquests dies, amb motiu de la cloenda de l'Any Amades, ha sorgit el tema del conservadurisme de l'etnòleg i de la seva ocultació de temes relacionats, per exemple, amb el sexe. La veritat és que, ens agradi o no, la cultura catalana convencional, lligada en l'època de la Renaixença a una certa burgesia il·lustrada, ha estat catòlica i conservadora en gran part, cosa de la qual no voldria fer cap judici de valor, sinó, tan sols, constatar el fet. Torras i Bages afirmava, i així ho podem llegir encara, als esgrafiats montserratins, que Catalunya seria cristiana o no seria. Però és que resulta que també he escoltat coses com ara que seria d'esquerres o no seria i fins i tot que Catalunya sempre havia estat d'esquerres.


Acceptar les moltes Catalunyes que es fan i es desfan, que han estat, són i seran, no resulta fàcil ni, de vegades, agradable. El mateix pel que fa a Espanya, sempre s'ha parlat de les dues Espanyes però d'Espanyes n'hi ha un munt i potser en alguna d'elles ens hi podríem incloure, encara que no seria pas aquesta que avui es promociona des de certs mitjans de comunicació. Fins i tot, portada la cosa al límit, cadascú de nosaltres podria ser una Catalunya, vaja.


A la Catalunya de la meva joventut, amb un gran component d'immigració de parla castellana, surava per l'ambient allò de que el català (referint-se a la llengua, però també a una mena d'abstracció cultural multi-factorial) era burgès, fins i tot Pi de la Serra, de família més aviat burgesa, com tants altres cantants de l'època, va entonar allò de no és veritat que el català és burgès, cosa que combinada amb allò altre de és l'ofici del burgès menjar, beure i no fer res, resultava tota una declaració de principis. Però el cert és que tot plegat eren cançons i retòrica, no tot el català no era  burgès ni tots els burgesos eren ganduls. 


La Catalunya rural, profunda i carlina, va ser conservadora, però tampoc tan conservadora. El carlisme era un fenomen complex, encara poc estudiat en profunditat, com va ser complex tot allò dels nyerros i els cadells i com ho va ser la mateixa guerra civil. Com que sembla que, de forma inevitable, tots tendim a parlar segons la nostra experiència, he de dir que, efectivament, quan tiraves Paral·lel enllà, t'ensopegaves amb un context cultural de classe mitjana, dogmàticament progre, però molt atractiu en certa manera, i que provocava sentiments contradictoris. Els dirigents polítics de les primeres fornades transicionals  provenien en gran part d'aquestes joventuts de família burgesa o petit burgesa, o de la ruralia benestant, que havien pogut accedir als estudis mitjans i a la universitat. Es trigaria, en acceptar els altres catalans. Fins i tot en acceptar els catalans xava dels barris populars i en el llarg camí dels molts silencis es passaria per un xarampió de paternalisme apostòlic, abans. Una mica com ara amb la immigració diversa dels nostres temps, una cosa són les teories etèries, una altra la realitat convivencial i una altra, encara, els prejudicis poc fonamentats i la creença subconscient en què nosaltres som millors.


Per part de la gent immigrada, de parla castellana, de les noves barriades, això es copsava de forma inevitable. El psuc va intentar ser un partit integrador i va fer molta feina, però també aquells problemes, que ja existien abans i en el temps de la guerra civil, de fractura social més o menys palesa, entre unes classes mitjanes més elitistes i catalanitzades i uns sectors populars de majoria castellano-parlant, també més pobres, encara que amb diferències internes importants, van contribuir al seu trist final, segons la meva opinió. Que en el nostre context històric, doncs, els estudis antropològics, com moltes altres coses, hagin patit de conservadurisme, és una evidència que no desqualifica res. Encara bo que tinguem el que tenim. Per a estudiar el tema només cal accedir, per exemple, a una revista com Cavall Fort, que mai no va arribar a ser el popular Patufet d'abans de la guerra. Era una revista infantil molt ben feta, de gran qualitat, però evidenciava l'elitisme catòlic que hi havia al darrera. Una mostra de respecte per als infants que l'han de llegir, feia, la propaganda. En aquest context, els tebeos, el Mortadelo i el Botones Sacarino eren xabacaneria mig tolerada. Cal dir que després de la guerra la cultura i la cultureta, fins i tot la política clandestina, es van haver d'aixoplugar a recer de l'església, en parròquies i societats amb llicència eclesiàstica, i encara gràcies. Es lo que hay, que diuen, en castellà.




Fa molts anys, en un campament excursionista vaig conèixer una parella gran, catalana, molt culta, que s'havia exiliat després de la guerra i feia poc que havia tornat a Catalunya. Recordo que la senyora, ben convençuda, em va dir que els catalans érem diferents. Diferents era, en aquest cas, sinònim de millors. Els castellans, quan van en el tren, fan soroll, criden, beuen... Jo, que aleshores treballava a escoles de barri, amb molta gent immigrada de parla castellana, em vaig sentir ofesa, però així es pensava en molts àmbits catalans de categoria. Avui es pensa així, també, respecte a la immigració dels nostres temps, tant i tant diversa i complexa. Sembla mentida que encara no haguem arribat a entendre, de forma majoritària, que a tot arreu hi ha de tot, àdhuc a la Catalunya més catalana de totes.


En el cas de la nova cançó, sobta veure com en els primers discos editats s'insisteix en l'extracció universitària dels cantants, cosa que avui faria riure. La singularitat i els problemes de Serrat, així com el menyspreu que va rebre en algun moment, venien també del fet de ser diferent. Mare castellana, barri popular, estudis més modestos... El mateix, crec, ha passat una mica amb Núria Feliu, persona també de barri. Una revista de l'època va publicar unes entrevistes amb les dones dels polítics catalans importants dels inicis de la transició, tots vivien a la part alta i tenien servei. El mateix Ainaud de Lasarte, amb el seu lúcid humor, va manifestar fa en una entrevista, en parlar dels nous polítics en el poder, com ara el president Montilla, que ara sí que es podia dir que havia canviat la cosa, car fins aleshores tots els qui sonaven eren coneguts de casa seva.


En la meva època, les persones amb aspiracions culturals, com jo mateixa, però sense possibilitat d'accedir als estudis superiors sentíem una certa prevenció en contra d'aquest món català elitista, de pis a l'Eixample o la  Diagonal i torre a Cadaqués. Una prevenció però també una mena d'admiració i una certa enveja maliciosa. En una escola d'estiu d'aquelles memorables dels setanta, Jordi Carbonell em va fer canviar d'opinió, en ampliar els meus modestos coneixements i parlar en profunditat de l'antic obrerisme català, una tradició aleshores poc referenciada. Avui tot ha canviat molt i, en certs aspectes, la nostra comprensió en general sembla haver millorat molt, sobre tot perquè els estudis superiors ja no són un miratge per a la majoria de la gent i perquè la permeabilitat social ha augmentat força, encara que romanguin poders ocults i familiars de privilegi en molts indrets més o menys a l'ombra. Per això em sembla que evidenciar l'evidència, com ara que Amades i tants altres, eren conservadors i catòlics, o que, al menys ho van ser durant una bona temporada, ja no cal. És el que tenim i, pel que fa a Amades, el volum del seu treball, encara més si entro en el tema dels seus problemes físics i el seu autodidactisme esforçat em produeix una admiració sensacional, i em meravella tant com els esforços de Ramon y Cajal en el seu temps per tal d'esdevenir un científic, en aquella societat acientífica de l'època, construint-se ell mateix els primers microscopis. 


Aquesta situació complicada queda molt ben reflectida als llibres de Juan Marsé, sobre tot a les Últimas tardes con Teresa, i en els de Maruja Torres o Vázquez Montalbán. Curiosament, en analitzar aquesta literatura, es pot copsar una mena de subtil prevenció, encara. Són autors que volen ser de les elits, però que senten que no ho són del tot i que no s'acaben de passar al català, ni ho volen fer i que es posen a la defensiva, en major o menor grau, quan algú els encara amb el tema lingüístic. Encara fa poc, Torres manifestava que ara ja era tota una senyora de l'Eixample, doncs s'havia comprat un pis car en aquest barri. Pocs intel·lectuals, músics, polítics o el que sigui, d'extracció popular, han continuat vivint en els seus barris d'origen en enriquir-se i prosperar; en el fons, cal admetre que s'han acabat desclassant, cosa comprensible. Així és el món. Un tema important han estat les escoles, les quals, malgrat les millores evidents dels darrers anys, encara marquen els estatus socials amb força rigor. La qualitat és una excusa, els professors de primària d'una barriada pobra, popular i amb un alt component immigratori poden ser tant o més bons que no pas els d'una escola de Sarrià, però això no és el que, realment, ens importa, en el fons, quan triem escola per als nostres. Per això sempre s'ha defensat la integració de l'escola al barri, cosa que, estudiada en profunditat, és fortament discriminatòria. Avui és pràcticament impossible que un nen de la Mina pugui accedir a una escola pública de Sant Gervasi, encara que la família accepti assumir un cost en transport... per exemple. Les famílies amb certes aspiracions que viuen en un barri humil, en general, acaben per portar els fills a les concertades del barri o a escoles llunyanes de pagament.


Un altre tema és tot el relacionat amb el sexe, que ha patit de puritanisme durant anys, a totes bandes i no només a casa nostra, sinó en tot un món occidental que ha patit grans dosis de victorianisme carrincló. No només a la dreta. Una cosa són les idees i l'altra la realitat social, pensadors molt avançats han estat uns masclistes o uns puritans en relació amb la família, amb les filles, com el mateix Marx. I gent de pensament aristocràtic i elitista ha estat molt llibertina. Les coses són, ai, molt complicades. I no totes les llibertats van sempre, ni de bon tros, en el mateix paquet. O no recordeu aquell terme de monges de la revolució, que va fer tanta fortuna? 


Transcric un fragment d'un interessant estudi de Prats i Carós sobre el tema dels estudis etnogràfics i etnològics i les seves mancances i virtuts. Podeu accedir al text complet clicant al títol... 




Els estudis etnogràfics i etnològics a Catalunya. Joan Prats i Carós

(...) Les manifestacions tradicionals són considerades com a supervivències del passat i expressions de formes fossilitzades i arcaiques de comportar-se i entendre el món. El concepte de supervivència de Tylor, utilitzat amb tota la seva extensió i sense massa seny ni precisió, farà la seva aparició dintre aquest context de pensament. El folklore en la seva totalitat serà entés, no com una manera viva i autòctona d'entendre el món i comportar-se certs grups humans, sinó com les reminiscències d'un passat remot, àdhuc prehistòric. La pervivència del folklore s'explica com la causa de la incapacitat de certs grups humans -les classes subalternes- d'evolucionar cap a formes més enlairades de cultura i exclusives de la burguesía industrial. La conclusió serà, per tant, que les manifestacions folklòriques tenen un interès teòric 'per se', independentment del context groller i "salvatge" en el qual estan arrelades. Tampoc aquí la comparança amb el context de l'etnologia europea hi és aliena. Es sabut que l'interès pels anomenats pobles primitius està íntimament lligat a la penetració del capitalisme en els imperis colonials de les metròpolis europees. L'estudi de les comunitats "primitives" tenia, ultra els seus aspectes teòrics, una finalitat pragmàtica molt concreta: es tractava d'ajudar els interessos de l'aparell administratiu colonial amb informacions concretes. La desigualtat de base que s'estableix entre el colonitzador i el colonitzat; l'orgull del primer respecte a la seva superioritat cultural; la diferenciació radical que l'europeu estableix entre el seu propi món i el dels "salvatges", "bàrbars", "pagans" (i d'altres denominacions semblants), són, junt amb d'altres, clars indicadors del grau d'estima en què les societats no-europees eren tingudes. Aquesta mateixa sensació de superioritat cristal•litzava quan l'investigador de motlles mentals urbans es traslladava al camp i entrava en contacte amb els grups rurals marginats. En aquest sentit els estudiosos catalans no són cap excepció. La superioritat de la qual es veuen dipositaris; la utilització de llur status per aconseguir informació; el despreci i rebuig (més o menys dissimulat) cap als grups socials portadors del folklore, així com les al•lusions despectives a la grolleria i manca de civilització dels mateixos, són aspectes gairebé generalitzats en els escrits, i que impedeixen una comprensió efectiva de  la matèria estudiada. Quan no és així, una espècie de valoració metafísica, paternalista, essencialista i nacionalista, s'empara de llurs treballs, essent, no obstant això, una altra forma de diferenciació entre els grups socials.

Tant en un cas com en l'altre, l'etnocentrisme de classe, la manca de relativisme cultural i, en definitiva, la utilització restrictiva i normativa del concepte de "civilització", considerat com a cosa pròpia i de la qual els altres no hi participen, són, per acabar aquest apartat, alguns dels aspectes més criticables de molts dels etnògrafs i folkloristes catalans.