Premiats i -encara- recordats (5): Juan Ramón Jiménez (i Zenobia Camprubí)

LA NOCHE


El dormir es como un puente
que va del hoy al mañana.
Por debajo, como un sueño,
pasa el agua, pasa el alma.

Juan Ramón Jiménez no ha estat mai un premi Nobel massa controvertit. L'elecció d'aquest autor mostra força el rerefons polític i diplomàtic per on es mouen els qui atorguen aquest premi. Espanya, els anys cinquanta, és un país, ai, oblidat per la història. Els clamors heroics de la guerra civil s'han apagat, el desastre a nivell mundial, tan gruixut i generalitzat, ha fet abaltir el record de les proclames antigues, les esperances en què el final de la guerra mundial acabaria també amb la dictadura franquista resten definitivament malmeses, el comunisme fa por. No és estrany que hi hagi un sentiment general de mala consciència. La generació jove de la guerra civil va oferir un planter magnífic d'artistes i escriptors, però la guerra ho va malmetre tot, uns van morir, d'altres es van exiliar, d'altres es van quedar, de grat o per força. No sabrem mai com hauria evolucionat aquella magnífica generació republicana, d'idees diverses, de no haver patit la guerra. Ni tan sols podem saber la realitat íntima de molts sacrificis, el mateix Garcia Lorca tenia amics falangistes, van intentar salvar-lo, però no van poder, com és prou sabut. Les morts dels intel·lectuals també serveixen  a les causes que toquen i s'instrumentalitzen com cal.  Hi podia haver hagut molts candidats espanyols, al Nobel. Però els de l'interior eren massa franquistes i els de l'exterior, potser, massa comunistes. En aquest context, Juan Ramón Jiménez és el més adient, exiliat des del primer moment, no vol tornar, però tampoc és una persona excessivament bel·ligerant ni compromesa, el seu món poètic és intimista, molt personal. Evidentment, sentia simpatia per la República, però va marxar ben aviat, per no tornar més. Els seus poemes es podien  llegir amb certa tranquil·litat intel·lectual, a la malmesa pell de brau de la postguerra tardana, que ja començava a bandejar el racionament i la misèria excessiva.

La vida de Juan Ramón Jiménez és prou coneguda, com també ho és la seva producció literària, però jo en vaig saber poca cosa fins que no vaig tenir nou o deu anys. En aquella època va arribar a l'escola de les monges del Sortidor una mestra molt jove, molt diferent de la resta. Era de parla castellana i es deia Maria de los Ángeles Ruíz Veintemilla (escric el nom sencer per si un cas algú, per casualitat i pels miracles del google en sap alguna cosa). Jo crec que no devia tenir ni divuit anys, en aquell temps la carrera de mestra era breu, batxillerat elemental i tres anys més en unes escoles Normals una mica lamentables, separades per sexes. De tota manera, fins aleshores havíem tingut monges que, en molts casos, no crec que tinguessin ni tan sols el batxillerat, a moltes acadèmies es llogaven els títols i no es demanava massa per poder donar classes a criatures petites. Per això potser vam tenir la impressió que aquella noia, jove i bonica, en sabia un niu.


Crec que és l'any de la meva vida infantil en el qual vaig anar més a gust a l'escola. Li trobàvem totes les gràcies, entre les quals, que s'assemblava, potser molt de passada, a Romy Schneider, actriu que era aleshores també molt joveneta. En aquelles classes inoblidables ens explicava pel·lícules, anècdotes diverses sobre els seus estudis, ens llegia poemes i narracions, ens ensenyava àlbums que havia fet quan estudiava (en recordo un molt complet sobre art egipci) i va ser ella qui ens va parlar de Juan Ramón Jiménez, que feia un parell d'anys que havia rebut el Nobel, i que va morir per la primavera d'aquell mateix curs, i fins i tot de la seva esposa, Zenobia Camprubí, morta el 1956, tres dies després de la concessió del Nobel al seu marit, i que havia traduït a un altre gran poeta, Tagore, també premi Nobel ( de l'any 1913!), aleshores encara poc conegut a casa nostra. 

Recordo que ens feia llegir Platero y yo, llibre que durant anys es va presentar, de forma errònia, com un llibre infantil, quan no ho és, ni de bon tros. Recordo també que li sabia greu que no entenguéssim les moltes metàfores del llibre. De vegades mostrava, com no podia ser altrament, coneixements assolits en els seus estudis que avui farien riure, com ara en una ocasió en la qual, en preguntar-li nosaltres sobre els maçons, ens va dir que eren una mena de secta estranya que feia pactes amb el dimoni. Aquell curs, en aquella època, va ser com una mena d'oasi estrany, després del qual vaig aterrar de nou en el desert de l'ensenyament gris de l'època. Més endavant la veia per l'escola, hi va ser durant uns anys més, explicaven que les monges li tenien mania, no sé si la cosa era certa o es tractava d'una brama sense fonament. Jo era tímida fins a extrems malaltissos aleshores i no gosava dir-li res, més aviat m'amagava quan la veia, i vaig viure com un desterrament l'inici dels meus estudis de comerç, encara que els fes a la mateixa escola. Més endavant em van dir, no sé si era veritat, que s'havia casat amb un japonès. Recordo també que ens va explicar, més o menys, d'on venien els nens, a causa d'haver-se adonat de com cercàvem desesperadament en el diccionari paraules relacionades amb el tema. Va ser una explicació etèria, plena de floretes i símbols, ens va dir que la resta ens l'explicarien les nostres mares, però la meva mare es va violentar quan li vaig preguntar i em va engegar a dida, més o menys.

Juan Ramón Jiménez i la seva esposa sempre han anat lligats, per a mi, amb aquell curs de 1958, que també va ser l'època del retorn del cuplé a través de Sara Montiel, i amb la senyoreta Maria Ángeles, vaja. Més endavant vaig saber més coses sobre aquell senyor seriós i atractiu, sobre les seves dèries i depressions i sobre el valor immens de Zenobia Camprubí, una dona que, com tantes dones intel·ligents de l'època, va acceptar un paper d'esposa convencional que li anava molt estret però que no li devia desplaure del tot encara que segur que el caràcter del seu marit més d'una vegada la devia treure de polleguera. Com Anna Murià i tantes altres, Zenobia va ser el suport econòmic important de la casa, encara que no van tenir fills, cosa que devia ajudar encara més al poeta a viure en el seu món de nen mimat. Expliquen una anècdota molt gràfica, el poeta al llit, deprimit, i Zenobia cantant-li la canya, explicant-li que al món hi havia massa tragèdies, fam i desgràcies perquè ell, un privilegiat, es deixés enfonsar d'aquella manera, i exigint-li que es llevés i fes bullir l'olla. Malgrat que el poeta l'estimava tant van haver d'anar-se'n dels Estats Units, on ella hauria pogut tractar millor el seu càncer, cap a Puerto Rico, perquè Juan Ramón no suportava sentir-se tan estranger.

A mi, en aquella època, em semblaven una parella ideal. Avui ja m'ho miro d'una altra manera. Hem canviat molt i sobta veure com tantes dones intel·ligents van restar a l'ombra d'homes molt menys brillants que no pas elles, àdhuc, fins i tot, ganduls. Juan Ramón va ser un gran poeta, ningú no en dubta. Una cosa no treu l'altra. Avui s'intenta reivindicar la seva postura personal davant de la guerra civil, s'ha editat un llibre que no havia sortit, sobre el tema, i sovint s'explica el vergonyós saqueig al qual es va sotmetre la seva  biblioteca per part dels falangistes, com a mostra del seu compromís personal en contra del franquisme. En el manteniment d'aquest compromís una mica tebi jo crec que també hi té molt a veure la seva esposa. En tot cas, a finals dels cinquanta, amb el Nobel i tot, era ja una figura assumida per la cultura oficial, que excusava el seu exili explicant que donava classes a l'estranger. Les antologies incloïen molts poemes d'ell i Platero y yo es va vendre com rosquilles.


Davant la seva figura, elegant, i en llegir les seves dedicatòries literàries, a las minorías, siempre, (encara que reconec que hi ha poetes i artistes en general que es creuen populars i són molt més minoritaris, elitistes i mediocres) no puc per menys de recordar aquella cançó de Iupanqui, vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente, por un pedazo de pan...