18.2.10

Dumas, Depardieu, cinema i literatura

Amb tant de temps d'escriure entrades als blogs m'adono que repeteixo temes, ni que sigui des de visions molt diferents. Més d'una vegada he escrit sobre el món d'Alexandre Dumas, pare, que aquests dies torna a estar d'actualitat al país veí pel fet que s'ha filmat una pel·lícula sobre la seva vida i la seva relació amb Auguste Maquet, el seu negre més famós.

Una part de la polèmica ve del fet que Dumas era negre, un negre més esblanqueït que Obama, però amb una  àvia haitiana, cosa que en la societat suposadament liberal de la França de la seva època va provocar-li alguns disgustos i bromes de mal gust. No tan sols a ell, sinó també al seu fill, de caràcter molt més emotiu i sentit. Fins al 2002 no van portar Dumas a aquest pavelló d'homes il·lustres que els agrada tant i on fa poc volien instal·lar les restes de Camus.

El cas és que per a fer el paper de Dumas s'ha triat a Depardieu, com no podia ser altrament, ja que sembla ben bé que totes les grans super-produccions franceses hagin de comptar amb aquest senyor, bon actor sens dubte, però que ja arriba a resultar excessivament aclaparador pel que fa als mites gavatxos reals o de ficció: ha estat Montecristo, Balzac, Cyrano de Bergerac, Jean Valjean ... i ja he perdut el compte. A Depardieu li han posat una perruca arrissada per fer de Dumas i ja està, cosa que ha provocat una mica de soroll entre els afro-francesos. Dumas ha esdevingut una mena de Charlton Heston francès, vaja, perquè va haver-hi un temps en el qual no hi havia super producció que no comptés amb aquest actor per al paper principal.

La veritat és que no hi hauria d'haver cap inconvenient en el fet que negres interpretessin a blancs o blancs a negres, dones a homes i homes a dones. Denzel Washington va ser un excel·lent príncep shakespearià, Ismael Merlo va ser Bernarda Alba i Sarah Bernardt va ser Hamlet, entre d'altres remarcables exemples. De fet, que els blancs s'embetumessin la cara era freqüent fa anys, quan es representava Otelo o Mar i cel o fins i tot en les cavalcaves de reis, quan no es disposava de persones de color per fer de rei Baltasar. No és aquesta encara una qüestió del tot normalitzada però em sembla que amb els canvis en les poblacions escolars  de les darreres dècades ho acabarà sent, amb el temps. 

La qüestió de l'altre negre, aquest en sentit figurat, el senyor que escrivia per a Dumas, també ha desvetllat polèmica, ja que sembla que la pel·lícula incideix en la relació entre tots dos escriptors, ja que l'autor dels Mosqueters va tenir negres diversos però sembla que amb qui va establir una relació més constant i dependent va ser amb August Maquet. Maquet va acabar separant-se de Dumas i portant-lo als tribunals, però va perdre el plet. De fet, es reconeix, en general, que sense l'esperit comercial de Dumas, tots els seus assessors no haurien arribat massa lluny. Per a vendre llibres, com és ben sabut, fan falta moltes més habilitats que no pas escriure'ls. Com a paradoxa moral de la història cal dir que Maquet, previsor, va morir ric, malgrat haver guanyat molts menys diners que Dumas, i que el pare Dumas va acabar arruïnat a causa de la seva disbauxa vital i es va haver de refugiar a casa del seu fill, el de la dama de les Camèlies. Per cert, cosa també força significativa, a la peli han triat per a fer de Dumas  el gran  Depardieu però per a fer de Maquet a un actor molt menys conegut i, pel que diuen, molt més gris: Benoît Poelvoorde.

Una anècdota sobre els Dumas explica que el pare va preguntar al fill: Has llegit el meu darrer llibre? I que el fill, que sabia el muntatge patern a l'entorn de la producció accelerada de pàgines fulletinesques, li va respondre: Jo, sí. L'has llegit tu? El senyor Dumas fill era un patidor i va patir per la seva inicial il·legitimat, ja que el pare va trigar en reconèixer-lo i, a  més, va haver-hi un dolorós procés entre la mare i el pare per a la seva custòdia, que va acabar guanyant el pare. Tot plegat el va convertir en un moralista, cosa que va perjudicar la seva literatura, però també en un defensor dels drets de les dones. Va patir per aquest tema i per la seva ja diluïda negritud.

Dumas pare responia amb brillantor a les bromes passades. Se li atribueix aquesta resposta a algú  blanc que li preguntava per la seva condició racial (ho copio en versió original):

-Mais très certainement. Mon père était un mulâtre, mon grand-père était un nègre et mon arrière-grand-père était un singe. Vous voyez, Monsieur : ma famille commence où la vôtre finit.

De fet, l'anècdota té grapa, però, al capdavall, tots venim dels micos i potser també hi retornarem, qui sap. Dumas i Maquet són, de fet, dues cares emblemàtiques de la realitat humana relacionada amb l'èxit, la creació, i moltes coses més. De fet, quantes obres d'art de tota mena no deuen haver estat elaborades gràcies a la constància dels negres i de les negres ? S'accepta, en general, que  el geni pertany als Dumas disbauxats, però això no és res més que la necessitat de creure en que no portem excessiva llana al clatell.

14 comentaris:

Galderich ha dit...

Les novel·les signades pels Dumas (pare, fill i negres -sentit figurat- diversos) eren èxit segur. Aquí se'ls traduïa ràpidament dintre d'aquest gènere que es deia "la novel·la setmanal", perquè es venia en fascicles!
Sobre el tema de la pel·lícula no sé on és la polèmica si avui en dia es fan maquillatges sense problemes. Seria una bona manera per a reivindicar la negritut d'en Dumas i els problemes que li comportà en vida.

Júlia ha dit...

Hola, Galderich,

La polèmica sembla que ve del fet que a Depardieu no l'han 'ennegrit'. Tot plegat serà més publicitat, em sembla que avui dia ja estem una mica lluny de tots aquests temes, al menys 'aparentment'. Si fins i tot em sembla que quan van portar Dumas al Panteó van posar una noia 'símbol de França' amb gorro frigi que era negra!

Aquestes novel·les, efectivament, tenien l'èxit assegurat en una època sense tele ni ràdio ni cinema.

Una altra cosa és que de les moltes que es van escriure en quedin els 'clàssics'.

I un altre tema és que a França no li agradi recordar 'els seus pecats'.

Gabriel Jaraba ha dit...

És curiós veure com del temps de Dumas ençà, el recel i el despreci a l'escriptor d'èxit no han variat gens. Ara un llibre torna amb que les novel.les les hi escrivia un negre (literari). Tinc la sensació que El comte de Montecristo i Els tres mosqueters plegades no són feina per a un negre. Però a Dumas no se'l perdonava que fos xulo i presumit: en una època que estava sense un xavo, es passejava al pescant del seu cotxe perquè la gent digués: ""Mira, en Dumas té ara un criat negre".

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oh, la resposta a la broma, és exquisida!

Clidice ha dit...

Té mira, no sabia això de la negritud de Dumas. El que és segur és que al final tots els francesos il·lustres tindran la cara de Depardieu i, què vols que et digui ... uacs! :(

Anònim ha dit...

BE,ERA NEGRE PERO PER LA SEVA PROCEDENCIA SEGUR QUE ERA UN NEGRE AL ESTIL DEL "TITI" DEL BARÇA,QUE ES TOT UN TROS D'HOME.
LA FOTO, DEL MEU ENIGMA, ES
BONICA I TAMBE UNA GRAN PISTA.....
JUGANT.....

Júlia ha dit...

Gabriel, que Dumas tenia una mena d'empresa a l'estil dels serials de la tele, és cosa coneguda. En general, s'admet que l'olfacte i el geni els hi posava ell. Efectivament, l'èxit desvetlla moltes enveges i el fet és que aquests treballadors a sou que tenia, en intentar independitzar-se no van aconseguir mai el ressò de Dumas.

Avui diríem que 'eren un treball d'equip'.

Júlia ha dit...

Oi que sí, Xiruquero?

Júlia ha dit...

Clídice, jo també em queixo d'això... És que no tenen ningú més? Per cert, Depardieu s'ha desvinculat de la polèmica, diu que no sap ni si és francès, ell, fa molt ben fet. Li tinc simpatia però això de què a tot arreu te'l trobis, cansa.

Júlia ha dit...

Oliva, era un negre una mica descolorit, vaja, ja es veu per les fotografies. I un tros d'home també i les senyores no se les treia de sobre, és clar que també les deixava contentes... econòmicament parlant, ep. Així es va arruinar, vaja.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Doncs jo sabia que era "mulatu" però no sabia que tingués un negre escrivint per a ell. Hi ha però molta llegenda urbana amb això dels escriptors negres i també ganes de demonitzar als escriptors ja morts, o als poetes com ara amb Miguel Hernandez.
Si resulta que Graham Bell, no va inventar el telèfon, Dumas tenia un negre, Shakespeare no era Shakespeare i era un altre. I què, llegeixo i m'agrada i m'ès igual si ho ha escrit el Sr. Dumas a sa mare política (tampoc els podré conèixer) i a més a més, tu ho saps prou Júlia, als autors o actors en general encara que t'agradin, millor no conèixer-los, sempre t'acaben decebent.

Júlia ha dit...

Francesc, aquest cas de Dumas és cert, no pas un negre sinó una mena d'equip i és una cosa coneguda des de sempre. Imagino que no era l'únic i que s'ho podia permetre. A Balzac potser li hauria agradat tenir algun 'negre' però no va arribar a guanyar tant. De fet, per a produir el que produïa i pel muntatge que tenia precisava d'aquesta infraestructura. També els pintors renaixentistes tenien tallers i tot això, de fet cosa de saber què va fer realment 'cadascú'. Això sense comptar amb tantes senyores, esposes, filles i la resta, que feien de tot, copistes, compositores, col·laboradores en els experiments...


El cas de Maquet va ser el més conegut ja que sembla que va intervenir en les novel·les més famoses. i a més hi va haver el famós procés jurídic. De fet, com tu dius, hores d'ara això ens és igual, i no és ben bé el mateix que encarregar una novel·la a un tercer i firmar-la, el cas de Dumas és molt de la seva època i ell supervisava, si més no, i segons diuen els donava 'el toc genial'.

http://fr.wikipedia.org/wiki/Auguste_Maquet

Anònim ha dit...

SIIIIIII.
JUGANT.

Júlia ha dit...

Jugant... avisa'm quan posis pistes, ep.