Llums i boires per a un diumenge de febrer

Ahir a la nit em vaig mirar la pel·lícula Luz de domingo que feien per la tele. És una sort poder seguir les pel·lículas sense talls ni anuncis absurds pel mig. Aquesta és una pel·lícula típica i tòpica de José Luis Garci, amb bones intencions però poc reeixida en l'intent d'explicar una història que precisava de més grapa dramàtica. Pel meu gust, la millor del director, i que li va sortir rodona, pel que fa a la seva producció d'època i basada en obres literàries és El abuelo. Luz de domingo se salva pels actors, una colla de secundaris de luxe. Sobre la parella protagonista, Paula Echevarría se'n surt molt bé però el xicot, Álex González, encara que s'hi esforça, no acaba de trobar-se a gust en aquest paper de persona bona i honrada, a prova de tota mena de desgràcies. Landa, en la que, fins ara, és la seva darrera interpretació, està immens. I Carlos Larrañaga, fent de dolentíssim, encara més si és possible. També hi surt Galiana, en un paper breu, un actor habitual en les produccions de televisió de fa anys, que darrerament està desaprofitat i que sempre m'ha agradat molt.

Tant El abuelo com Luz de domingo passen a Astúries, pàtria familiar de Garci. Però si a la primera el magnífic paisatge asturià estava al servei de la història, a la segona el paisatge es converteix en una mena de col·lecció de postals que acaben per envair la història de forma excessiva. El paisatge asturià és d'una bellesa absoluta, ple de misteris i boires i personatges mítics. Quan escoltem parlar gent d'allà ens n'adonem de les fronteres fràgils i interessades que separen les variants dialectals del català, del castellà i de gairebé totes les llengües romàniques, i que no passen de les unes a les altres de forma sobtada, sinó que es van reconvertint al llarg de la geografia. Però, és clar, la forma ràpida de viatjar dels nostres temps ens porta d'un lloc a l'altre en uns instants i tots aquests matisos són impossibles de percebre, ja que requereixen viatges a peu i sense pressa, amb converses amb la gent a l'estil de les antigues pelegrinacions. Per altra banda, la vida rural cada dia és més urbana i la tele i fins i tot l'escola obligatòria ens normalitzen molt de pressa.

És impossible no enamorar-se d'aquells paisatges en visitar-los. No hi he estat tant com voldria. Coneixem poques coses els uns dels altres, a la pell de brau. Per a molta gent de casa nostra només hi ha castellans i catalans. I també, pel que fa als catalans sembla que formem un bloc monolític i ensopit, cosa que no és pas així ni ho ha estat mai. Fa anys es van publicar uns llibrets per a les escoles molt bonics, amb llegendes de tota Espanya, després de la transició vaig veure que es venien molt barats, a parades dels encants. No crec que a les escoles, en general, es parli massa d'allò que no és, o molt proper o molt llunyà. La mitologia d'avui la conformen els superherois globalitzats, els protagonistes de pel·lícules de masses, els dibuixos animats de consum majoritari. Això té una part bona, la identificació global amb aquests temes, i una dolenta, d'oblit i menyspreu del que tenim més a prop. Ahir mirava la cavalcada carnavalera, sota una pluja freda i molesta, i constatava com molts dels nostres nous ciutadans no s'avergonyeixen pas de vestir-se amb trajos regionals d'indrets remots. Però el regionalisme folklòric relacionat amb les espanyes sembla avui tronat i passat de rosca.

Les terres humides, com Astúries, han propiciat l'aparició en l'imaginari d'éssers misteriosos i diversos. Recordo amb nostàlgia una excursió que vaig fer, quan anava a la universitat remota dels setanta, amb el professor Lluís Casassas, que sabia de tot i més. A la Fageda d'en Jordà, que encara no estava sobreexplotada per globus voladors ni tartanes turístiques, a més de recitar-nos de memòria el poema de Maragall, ens va estar parlant de la diferent mitologia que genera el bosc mediterrani, amb sotabosc sorollós, en comparació amb el bosc humit, com la fageda, silenciós i emboirat, per on determinades fades s'hi troben d'allò més bé i no volen pas que les empipin. Els boscos asturians i gallecs són plens de tota mena de personatges fantàstics i els esperits s'hi poden passejar molt a gust.

Luz de domingo està basada en una narració de Pérez de Ayala, un autor molt interessant. Amb Ortega y Gasset i Marañón van ser titllats de pares espirituals de la República per esdevenir més endavant, tots tres, persones amenaçades i espantades pels fets revolucionaris, cosa que els va fer acabar per intentar adaptar-se al franquisme i estar, tots tres, mal mirats per força gent de tots els bàndols i fins i tot, encara avui, menystinguts de forma injusta per certa progressia ignorant i per la nostra tendència, potser inevitable, a barrejar l'obra amb els autors, de forma una mica indiscriminada. I és que les persones, la història, la geografia i, potser, fins i tot el cinema, són sovint molt més complicats i contradictoris del que ens agradaria a l'hora de fer crítica aprofundida sobre tot allò que calgui.