Els perills d'anar a doctrina

Ningu no dubtaria, avui, de les virtuts de l'alfabetització i l'escola. Llegir i escriure  són  actualment uns aprenentatges indiscutiblement necessaris. No ha estat sempre així, ni de bon tros. En un món amb una majoria dedicada a la pagesia, que no acostumava a viatjar massa, no calia saber de lletra, ni de bon tros. Encara més, l'alfabetització ha tingut, també, la seva cara fosca. Ha servit per adoctrinar en el sentit que el poder decidia, per fomentar nacionalismes suïcides i per moltes coses lletges més. Només cal repassar llibres de text, antics i moderns, per adonar-se'n. I durant un temps, com és sabut, s'anava a doctrina a aprende de lletra.

En els llibres del present això també passa, de vegades fins i tot amb temes molt diversos, que mostren les dèries dels qui fan aquests llibres. Fa poc un cronista del diari Avui es queixava del fet que en un llibre dels seus fills, petits, de naturals o socials, es feia una mena d'apologia del vegetarianisme molt curiosa. Adoctrinar de forma més o menys subtil a través dels llibres escolars és una constant a la qual sembla que no es vol renunciar. Durant els debats a l'entorn d'una de les moltes reformes escolars que hem patit hi va haver una moderada controvèrisa sobre quin tipus de ciències socials s'havien d'ensenyar a primària, hi havia qui opinava que això que en diem història s'havia de començar a fer més endavant i limitar els coneixements bàsics a històries com ara la dels invents, per exemple. Però es va fer el de sempre, substituint el Cid per Roger de Llúria, més o menys. 

Cap a finals dels seixanta sembla que la Unesco va proposar fer una mena de textos escolars a nivell europeo una mica menys nacionalistes i més objectius, en els quals els bons no fossin sempre els nostres. Res de res, ja ni se'n parla. És clar que aleshores semblava que anàvem de pressa cap a una mena d'Estats Units d'Europa, en un sentit molt més profund, però no hem passat molt més enllà de la cultura de supermercat, de moment. El fet és que els textos de casa nostra, malgrat els intents de formació identitària són, per les circumstàncies, afortunadament, em sembla, força descafeïnats. En aquests darrers anys he tingut ocasió de veure llibres i treballs que portaven alumnes que venien de països hispanoamericans o de l'est europeu, les proclames patriòtiques recollides en les seves llibretes de parvulets eren tan hiperbòliques que feien riure -o plorar-. A mi em recordaven força els textos pro-hispànics de la meva infantesa autàrquica, la veritat. De vegades, quan més petit és el país, o menys poder real té, més necessitat mostra de recórrer a aquests adoctrinaments maldestres.

Fa anys, a l'escola on treballava s'impartien al vespre uns cursos per a adults. Els professors voluntaris eren tots de l'esquerra de l'època i recordo que amb el director de la meva escola, que els cedia el local, hi va haver una discussió ja que aquest considerava, i ara que m'ho miro en perspectiva crec que no anava errat, encara que aleshores va quedar com un fatxa, que els textos d'aprenentatge de lectura que s'utilitzaven eren doctrinaris. Corria per internet  un problema matemàtic que anava variant el seu text segons els temps, des de parlar de la voluntat de Déu a fer-ho dels explotadors capitalistes. 

Luigi Comencini va endegar una adaptació de la novel·la Cuore, fa anys, la va actualitzar i hi va afegir un epíleg en el qual el professor, que a escola havia fet classes magistrals sobre la nació italiana, amb abrandades referències al sacrifici dels fills per la pàtria i als herois patriòtics, en trobar un ex-alumne després de la primera gran guerra europea, en la  qual havien mort molts altres nois de la seva escola, admetia que era conscient d'anar enviant aquells nois a l'escorxador, quan impartia aquells continguts, per altra banda obligatoris. 

En un llibre de socials de fa uns anys m'hi vaig ensopegar amb una abrandada descripció de la nació catalana a partir del fet que, en plena Edat Mitjana, una colla de pagesos sabien que treballaven per la seva construcció i engrandiment. Pel que fa a la nació espanyola, no cal cercar exemples, se'n troben amb facilitat. Una vegada una mestra mentalitzada ens va mostrar uns llibres de lectura cubans que posaven els pèls de punta. I referent a la religió, el mateix. Pel que fa a la llengua pròpia, els estats moderns han tingut molta cura de fer que totes les diferències s'esborressin ràpidament, sovint ho ha fet amb mitjans contundents i cruels. 

La França republicana va ser molt eficaç amb el tema, els mètodes amb els quals s'obligava a parlar francés i etre propre avui ens farien esgarrifar. Si a Espanya no ha passat ben bé el mateix els motius han estat, sobre tot, d'ineficàcia, de manca de l'establiment fins fa quatre dies d'una xarxa escolar seriosa que, per cert, encara no és laica del tot, des del moment en el qual s'ha d'impartir religió a l'escola si les famílies ho demanen. Això ha passat a tot arreu, d'una manera o d'una altra, ja que així són els poders, tots en general, quan tenen poder real. Per altra banda, admeto la necessitat d'una llengua d'entesa acceptada de forma voluntària per la gent. La vida quotidiana és, al capdavall, aquella que ens imposa les seves necessitats.

Es critica molt aquella frase de després de l'onze de setembre, pel que fa a la implantació del castellà, sin que se note el cuidado. Personalment, en el context de l'època, la trobo fins i tot educada, ja que sovint a la majoria de poders els importava molt poc que es notés o no el cuidado i els càstigs a l'escola per parlar el que no tocava eren força sàdics. També cal admetre que la violència a les escoles i fins i tot a les famílies era acceptada i normal en temps pretèrits, però no tant.

De fet, si meditem sobre el tema, els romans van instaurar el llatí, del qual venen les nostres llengües actuals, llevat del basc, amb mètodes contundents o d'afalag vers les classes dominants. Hauríem, doncs, de rebutjar també aquesta herència, si fóssim coherents, coherents. El que passa és que amb el temps l'obligatorietat es dilueix i ja no sentim que és una obligació allò que parlem de forma, ens sembla, natural. Per altra banda, qualsevol llengua, així que s'escolaritza, perd la vida que tenia quan era oral, es fixa i normalitza, i es perden molts dialectes generalment mal vistos i menystinguts. Molta gent manifesta coses com ara: és que parlem malament el català, això no és correcte, diem castellanismes, a Girona és on el parlen millor...

Tot plegat són tòpics, que encara funcionen. Només cal mirar la tele per adonar-se de quants accents orals s'estan perdent ben de pressa. Fa poc llegia que les traduccions evelleixen i s'han de renovar. Com és, doncs, que no envelleixen els originals? O sí que ho fan? Aleshores, les traduccions bones serien aquelles contemporànies de l'obra original? Els bons escriptors són capaços de reconvertir les formes populars en literatura, és una, crec, de les seves tasques, encara que no la facin ni tan sols de forma intencionada. Avui volem tenir en compte la diferència, els matisos, però aquesta és una tasca impossible, si anem al veritable fons de les coses.

Durant anys la llengua franca real de les classes cultes va ser el llatí. Encara funcionava aquesta llengua entre el sector religiós fins al Concili Vaticà II, el meu oncle capellà ho explicava entusiasmat després d'un antic viatge al Líban i a Terra Santa, fa molts anys. Les noves tendències aperturistes van bandejar el llatí de la litúrgia i les noves tendències acadèmiques també el van fer fora dels aprenentatges que no fossin molt especialitzats. L'església catòlica ja no és el que era, al menys a nivell popular. Els temps canvien i ara ja tenim l'anglès estàndard per entendre'ns, més o menys. En tot cas, qualsevol llengua que generalitza el seu ús sempre prové dels poders, siguin econòmics, polítics, religiosos. El tema és complex i en el món hi ha situacions diverses molt i molt embolicades pel que fa a la qüestió.

Copio un text del llibre La Revolución Francesa, de Peter McPhee, sobre com estava la cosa en la França pre-revolucionària. A l'estat espanyol la cosa devia ser si fa no fa i m'imagino que fins i tot a dins de Catalunya les diferències lingüístiques devien ser notables, per no parlar de l'estat espanyol. Itàlia i Alemanya van haver d'inventar un estàndard a causa de les unificacions, molts dels seus suposats dialectes (paraula controvertida) s'assemblen menys que el català i el castellà. El que passa és que aquestes llengües inventades i oficials, amb l'escola obligatòria, tenen l'èxit assegurat. Conciliar els drets individuals amb la necessitat d'estructurar senyals d'identitat col·lectives és un tema no resolt, complicat i que, en els temps que corren, es pot complicar encara més. 

Durant molt de temps la monarquia havia tractat d'imposar una uniformitat lingüística (...) obligant a sacerdots i advocats a utilitzar el francès. De tota manera, la majoria de súbdits del rei no utilitzava el francés en la vida quotidiana, al contrari, podia dir-se que la llengua que gairebé tots els francesos escoltaven de forma regular era el llatí, els matins dels diumenges. Al llarg i ample del país el francès només era la llengua quotidiana d'aquells que treballaven en l'administració, el comerç i els diferents oficis. Els membres del clergat també la feien servir, encara que acostumaven a predicar en els dialectes i les llengües locals. Milions d'habitants del Languedoc parlaven variants de l'occità, el flamenc es parlava al noroest, l'alemany a la Lorena. Hi havia minories de bascos, catalans i celtes (...) fins i tot a l'Île de France, prop de París, hi havia diferències subtils en el francés parlat d'una zona a l'altra.

Un viatger de l'època, l'Abbé Albert, del sud dels Alps, va anar a l'Auvèrnia i escriu: no vaig ser capaç de fer-me entendre pels pagesos amb qui m'ensopegava pel camí. Els parlava en francés, en el meu patués nadiu, fins i tot en llatí, però no me'n sortia. Quan finalment em vaig atipar de parlar sense que entenguessin ni un mot, van començar a parlar ells en una llengua inintel·ligible per a mi... (Peter McPhee, La Revolució Francesa, 1789-1799)

I això a finals del segle XVIII, històricament parlant, fa quatre dies. La necessitat d'entendre'ns ha forjat mites com el de la torre de Babel, les llengües de foc idiomàtiques, o, a nivell més casolà, els miracles de Sant Salvador d'Horta, que va fer parlar uns muts en català, encara que quan van ser a l'Aragó ja parlaven castellà. A Sant Vicenç Ferrer expliquen que l'entenien a tot arreu per gràcia de Déu. L'esperanto va ser un intent esforçat de trobar una llengua popular d'entesa, no lligada als poders. Una manera de menystenir determinades formes d'expressió ha estat la consideració de dialecte, un mot tan perillós, controvertit i manipulable que quan el sento em fa una certa angúnia. Avui es diu més aviat formes dialectals, sembla que no sona tan malament. El fet és que la cosa no està clara, ni de bon tros.