Des de fa ja uns quants anys trobo articles molt més interessants i informacions sobre temes culturals diversos molt més motivadores i acurades als blogs que no pas a la premsa escrita o als mitjans convencionals, com ara la ràdio o la televisió.
Els mitjans convencionals, però, viuen encara al marge de tot aquest pou de ciència que representa l'aportació dels blogaires. De tant en tant es fa alguna menció concreta, com la referència que Rosa Maria Piñol ha fet a la Vanguardia sobre l'homenatge a Espriu, on menciona, al menys, el blog organitzador, Antaviana, o la que va fer Fonalleras al Periódico sobre la magnífica Devocioteca.
L'Avui fa un refregit cultural setmanal de fragments de blogs, textos breus trets del context, sense cap menció dels seus autors. Fa alguns anys, als inicis del fenòmen, fins i tot Emili Manzano al seu programa va parlar una mica del tema i va portar alguns autors d'aleshores. Aleshores era, encara, un tema minoritari, aquest.
En general, poques i breus referències que, humans com som, sempre fan il·lusió. Veure un blogaire a la tele, llegir reproduït el fragment d'un blog de culte propi, tot plegat desvetlla un cert entusiasme, molt comprensible. Però... crec que encara no ens acabem de creure del tot que aquest és un món, avui, de més categoria cultural i molt més innovador que no pas el conjunt dels articles de premsa convencionals. Molts articles dels blogs no han d'envejar res als articles d'opinió dels diaris, aquests articles que seguim també amb interès, val a dir-ho. Un interès que, per cert, no és, ni de bon tros, recíproc.
Els mitjans convencionals, al meu entendre, menystenen, potser de forma instintiva i ben intencionada un món que no entenen, encara que alguns dels seus protagonistes intentin compartir un món i l'altre. Suposo que en el fons hi ha una certa por a la competència, una competència, en general, motivada per la més desinteressada afició a l'escriptura i a d'altres aficions sobre les quals s'escriu, doncs els blogs especialitzats són també molt nombrosos.
L'homenatge a Espriu, si visquéssim en un món normal, hauria merescut tot un suplement cultural d'aquests on sempre surten, més o menys, els mateixos. Encara més quan, de forma oficial, s'ha fet poca cosa per commemorar l'aniversari. El mateix pel que fa a les iniciatives anteriors sobre Riba, Brossa, Amades... Les iniciatives mereixerien un recull de textos, una atenció per part de la omnipotent televisió, i també de les ràdios nostrades. Però tot plegat fa una mica de pena. Els blogs semblen el saló dels refusats, però ja sabem que aquell saló va fer història i va imprimir caràcter estètic.
Es diu que als blogs hi ha molta palla. Evidentment. La qualitat sempre brolla de la quantitat, això va passar amb la Nova Cançó, quan van sortir un munt d'esforçats cantants que, després, van desaparèixer, però que van animar el panorama i van propiciar la florida de les figures importants. Però és que també a la premsa, a la ràdio, a la tele, hi ha tones de palla, i, a més, els professionals fan la seva feina i cobren per fer-la. Molts dels blogs que visito no pretenen res més que donar sortida a unes inquietuds determinades, la majoria no tenen cap mena de publicitat inclosa. Tots els escriuen els qui firmen, cosa que no passa, em sembla, amb determinats blogs d'encàrrec de gent famosa, com ara polítics de primera fila, amb alguna excepció.
I malgrat tot plegat, encara em neguiteja quan veig amb quina alegria rebem les mencions honorífiques que ens fan des del paper imprès o des d'altres mitjans. Mencions generalistes, breus, fetes per persones a qui se'ls suposa la categoria pel fet d'escriure als diaris o parlar a les ràdios i a les quals no els trec cap mena de mèrit. Però és que encara em desvetlla un irònic somriure espriuà el fet que algú, emocionat, em telefoni per dir-me: ha sortit el teu blog al diari. Algú que, en general, ha llegit el meu blog en comptades ocasions i no sap ni què hi escric de forma habitual. Com deia la peixatera del meu barri, el que no es veu, no es ven. I les nostres paradetes, davant de les grans superfícies, tenen poc ressò comercial.
29 comentaris:
Les nostres paradetes no tenen ressò mediàtic, però ens les estimem molt! I ens llegim cada dia - encara que no sempre ens comentem - i em fa l'efecte que cada vegada hi ha més gent que, per fer-se una idea de l'assumpte, a part de la premsa convencional, llegeix els blogs (per allò de contrastar...)
No ens paguen, però som importants!!!!
Una abraçada, periodista de la Blogosfera!
Completament d'acord, i remarco especialment el darrer paràgraf: encara un esment insignificant en un paper o en un altre mitjà de comunicació tradicional és vist com un premi, com un reconeixement valuós d'allò que escrivim, com si per fi algú s'adonés que existim o, fins i tot, com si la nostra existència i qualitat depengués de l'exterior.
En fi, costarà canviar les percepcions i els hàbits.
"Els blogs semblen el saló dels refusats, però ja sabem que aquell saló va fer història i va imprimir caràcter estètic."
Això ho resumeix tot d'una manera molt clara. El problema és que la informació d'internet té mala premsa perquè hi ha informacions errònies... però què no n'hi ha a la televisió, ràdio, premsa...?
El problema és que el que surt a la televisió o en paper té més credibilitat... i així anem!
Júlia, els qui em coneixen i comparteixen les meves cabòries saben que hi dono voltes sovint al tema i les meves reflexions coincideixen gairebé fil per randa amb les que fas tu.
Tenim, però, un avantatge, malgrat la nostra marginalitat entre els mitjans de comunicació: nosaltres compartim les nostres reflexions i materials en un mitjà molt menys fungible que els diaris tradicionals.
Les nostres aportacions no caduquen el dia abans que surtin publicades, sinó que les podran consultar ara, demà, els mes vinent o d'aquí a cent anys (si Déu vol).
Són articles que no demanen un consum immediat i que potser caldrà avaluar en una trajectòria més àmplia.
A diferència dels periodistes, els blocaires (sobretot, si no tractem de qüestions de rabiosa actualitat) comptem amb tot el temps que vulguem per preparar els nostres escrits. A més, com parlem de les coses que ens interessen, que coneixem i que ens agraden, podem donar una visió més rica que la dels periodistes, obligats a tractar diàriament allò que toca.
De totes maneres m’importa poc que em menystinguin o m’ignorin els mitjans tradicionals: ens movem en una lliga que m’interessa més que la seva.
Potser les coses canviaran algun dia, però per molt poder que tinguin els blogs, ara per ara encara necessiten ser validats pels mitjans tradicionals, sinó segueixent sent invisibles per a la gran majoria de la població. Com diu l'Allau, a la majoria de blogaires això no els importa massa.
Hola Júlia,
Personalment penso que allò que més t’omple, allò que més ens satisfà als blocaires, és poder parlar, expressar i dir sobre allò t’estimes sense condicionants. I als blocs escrivim d’allò que ens estimem, apreciem i valorem. Per això, la major recompensa –encara que no sobra mai que algú t’ho manifesti obertament- és el fet de poder-te expressar de la forma i amb el contingut que et fa bategar el cor. I, a cadascú, a la blogosfera, ens fa bategar el cor una cosa diferent. I el batec del cor ens fa sentir vius i, sobretot, ens fa estar vius. I això, per mi, és el més important. Penso que ho és tant o més que qualsevol reconeixement.
Moltes gràcies per les reflexions.
mos miren Júlia, ho saps per almenys uncas concret que ens va succeir a tu i a mi amb "La piel quemada", o ves per on, des que fa tres anys vaig parlar de Kareem (del qui en parlo avui) no se per quins setze ous la gent que porta la seva pàgina se'n varen assabentar i m'envien periodicament informació sobre ell.
Mos miren, pero ens ignoren, sóm pura llibertat intel·ligent, sense complexes i aixó als mitjans oficialistes els desconcerta i els molesta.
Doncs sí, Arare, però em temo que som 'nosaltres' els qui ens ho hem d'acabar de creure del tot.
Pere, és que el primer és l'autoestima, que diuen,. El que em sorprèn més és que a un gran nombre de gent dels blogs -encara- els faci tanta il·lusió ser 'reconeguts' pels 'altres'. I admeto que a mi me n'ha fet en ocasions, faig autocrítica, també.
Un altre exemple és el ressò de les 'nostres' transformacions en comparació amb les del llibre de Lluís. Per exemple.
Galderich, això és el que sempre es diu com excusa i sembla que molta gent creu. Als diaris i llibres hi ha grans errades i, a més, molt més difícils de corregir i copsar.
Em va costar convèncer una coneguda dels molts errors que es troben a l'Enciclopèdia Catalana, més encara, no sé pas ni si em va creure...
Víctor, jo crec que sí que també juguem amb la immediatesa, sovint mires l'escrit d'algun blog per veure què ha posat o esperes amb curiositat les noves aportacions. No veig massa diferència en la motivació que tinc per llegir els articles bloguístics que m'agraden de la que em mou a llegir Espinàs o Moran, Cardús o Eulalia Solé, per exemple. Les hemeroteques blogaires, això sí, són més fàcils de recuperar i consultar.
I a més admeten comentaris, puntualitzacions i diàleg, els diaris admeten sovint comentaris però són diàlegs de sords, fins i tot els periodistes que tenen els seus escrits en format blog no acostumen a respondre res del que se'ls comenta.
Allau, és així, efectivament, però encara, al meu entendre, plana una certa nostàlgia paperera, de forma general, pels nostres verals virtuals.
SM, això de 'necessiten ser validats' no ho firmaria, la veritat. També els mitjans tradicionals poden necessitar la validació del públic blogaire. La veritat és que tampoc la premsa escrita passa pel seu millor moment, més enllà de comentar-se 'La Contra' i quatre coses més, ja no es produeixen aquells debats d'abans a l'entorn de les columnes 'de prestigi', aquesta és la meva percepció. El principal és, crec, que nosaltres ens arribem a creure la importància del mitjà.
D'acord Joan, estic d'acord, però volia reflexionar una mica sobre el tema, remarcant la diferència amb la qual encara es tracta un món i l'altre, quan no hi hauria d'haver una divisió tan marcada.
Totalment d'acord, Francesc, ens miren 'en silenci' i de vegades se sorprenen i si el lector és educat, com en el cas de la filla del senyor Forn, t'ho fa saber, cosa que sempre resulta molt i molt agradable.
Penso que si els mitjans convencionals no ho donen tant a conèixer és perquè al fons ho veuen com una competència. La fàcil accessibilitat, la gratuïtat i que no estigui sotmès a cap control polític són punts a favor que la gent valora. D'aquí que tampoc en facin ressò.
Tens tota la raó, Albert, tot allò que escapa als controls habituals desperta reticències. Ja m'estranya que duri tant la llibertat de la qual es gaudeix, no m'estranyaria que, amb el temps, et fessin treure un títol i tot. Coses més estranyes he vist.
Ja t'ho han dit tot, només afegiré que no llegeixo la premsa escrita, però sé el que passa al món pels blogs (i la ràdio) i, també, puc llegir articles de fons i reflexions fantàstiques als blogs. També van treure el meu blog a l'Avui, i si no hagués estat pel Salvador, ni me n'hagués assabentat. La veritat és que no ens veuen amb bons ulls els escriptors de premsa cobrant. Bé, per ells va el pollastre :)
Com que sóc periodista (convencional) i blocaire, tinc una visió menys parcial. Els blocs ja es poden mesurar per la seua força intrínseca, pel seu propi interés, però també és cert que es retroalimenten encara molt del que circula o passa als mitjans convencionals. I ara els mitjans comencen a retroalimentar-se dels blocs. No és poca cosa.
Què passa? Que estem en una fase de transició on els blocs estan generant la seua pròpia dinàmica i continguts que no estan en altres llocs (els temes de literatura, maltractada i menystinguda normalment en premsa, televisió i ràdio en són un exemple). I en la mesura que els blocs abasten eixos terrenys verges, s'hi poden convertir en mitjà de major seguiment. Veurem.
Clídice, sobre la premsa escrita, la meva opinió és que ha perdut pistonada des de fa anys, però no tan sols a causa d'internet i la resta sinó dels continguts. Aquest és -també- un altre tema...
En tot cas, no es pot generalitzar, el món del periodisme també està molt mal tractat, hi ha poques oportunitats per a la gent jove, el pastís és petit i hi ha molt de contracte-escombraries.
De fet, una pràctica que fan fer a segons quins estudiants de periodisme és fer un blog, encara que són blogs que no sempre tenen cap mena de continuïtat.
Una bona reflexió, Júlia.
De fet, Xavier, el periodisme també està canviant força. Jo no crec que siguin móns apart, molts periodistes tenen -teniu- blogs, i els mateixos blogs ja no són res nou, ni de bon tros. El futur és imprevisible, tot pot canviar molt.
Per sort, en els blogs s'han bandejat debats de fa cinc o sis anys, dels inicis, sobre temes una mica estranys: hi ha d'haver comentaris o no? Val la pena mantenir un blog que no té una mitjana diària de cinquanta visites? Per exemple.
El tema periodístic, com el literari, passa per l'accés de les masses a un determinat nivell cultural, que està canviant l'antic panorama de firmes 'estelars'. I, per altra banda, com remarques, temes com el literari s'han anat reduint en els mitjans 'convencionals' -per dir-ne d'alguna manera-.
Bé, continuarem parlant del tema, em sembla. Jo crec que val més que hi hagi de tot i força, així es pot triar, el que m'empipa és aquesta badoqueria que gastem de vegades quan 'ens citen al diari'.
Ep, Xiruquero, què fas per aquests verals???? D'excursió?????
Avui el Parèmies surt a l'AVUI, hehe.
Més de 300 blocs ens hem referit a Espriu en 24 hores. Això és un potencial magnífic que va creixent a mesura que passa el temps. Tots coincidim que ens ho passem molt millor llegint blocs que no premsa i tele. Que n'aprenguin!
Ep, Puigmalet, bon dia. I jo que me n'alegro, només faltaria!!!! Precisament del que em queixo és del fet que 'no hi sortim' massa.
Òndia, això és impressionant, no sé on arribarem en la propera celebració...
Clídice, és que precisament un dels temes de l'espai que dediquen als blogs de l'avui és, a banda del fet que posen un fragment fora de context, no tenen ni el detall d'escriure un comentari al blog explicant que et citen. Sí que ho fan en d'altres publicacions, n'hi ha que fins i tot et demanen permís.
Estic d'acord amb en Xavier Aliaga. Actualment, encara el camí d'alimentació només va (o podem començar a dir que anava) dels mitjans tradicionals cap als blogs, però no pas a la inversa.
Aquesta tendència es va trencant. Molts diaris tenen l'apartat de blogs, molts periodistes tenen blog i cada vegada és més usual trobar notícies referides a informacions aparegudes als blogs.
Hem d'entendre el blog com un mitjà potent de comunicació i diàleg que permet fer-hi moltes coses, amb vistositat i rapidesa.
També els mitjans tradicionals van canviant i comencen a posar mitjans en les seves edicions digitals.
I també comença a haver-hi mitjans només digitals que tenen un bon espai i audiència.
Suposo que és així, Víctor, i que anirà en augment.
Curiosament, però, a l'inici de tot plegat, quan encara érem poquets, se'n parlava més a la tele, al diari, com he comentat fins i tot a L'hora del lector van portar un parell de blogaires fa anys, però aquest interès es va decandir aviat.
Publica un comentari a l'entrada