Història polisèmica per a no iniciats

Enguany es faran diferents actes commemoratius de la mort de Jaume Vicenç Vives, encara jove, als cinquanta anys, en aquell 1960 en què tot començava a canviar de forma accelerada. En aquella època el meu avi comprava la revista Destino gairebé tots els dissabtes. En aquells temps les revistes feien molta més olor que no pas ara, el mateix que els llibres. Els quioscos escampaven una sentor especial de paper i tinta i gosaria dir que en aquella època de la meva pre-adolescència hauria estat capaç de descobrir quin diari o revista tenia al davant, per l'olor que desprenia. Recordo, per exemple, la sentor profunda del Ciero, diferent de la de La Vanguardia. Destino feia també una olor especial i era una llumeta en la foscor d'aquells temps, amb un doll de col·laboracions impressionant. A mi m'agradava molt la revista, sovint portava articles sobre historia, sobre paisatges catalans, sobre costums del passat i tota mena de curiositats diverses. Parlava de llibres, de religió. Comptava amb uns fotògrafs excel·lents. Desant coses de casa de la meva mare encara me n'han sortit alguns exemplars arnats, que es van conservar per motius especials. Un d'ells és que, en algun dissabte d'estiu, a la portada hi van posar una fotografia de la festa major de Mieres, el poble del meu pare, amb tot de gent ballant una gran sardana, entre la qual hi reconec algun parent. Crec que és una fotografia de Forcano.

Els protagonistes de Destino eren uns senyors escriptors que jo veia immensament vells, gairebé tots amb cabells blancs, com Vicenç Vices o el mateix editor, Vergés. També hi sortia sovint retratat en Josep Pla. Més endavant els números especials sobre història, com els dedicats a les guerres carlines o a la guerra del francès van ser també una meravella i algun en tenim guardat, en molt mal estat. Alguns dels articles d'aquells monogràfics els va recollir la revista Història y Vida en les seves etapes inicials.

Jo no sabia aleshores res de Vicenç Vives, més enllà del fet que era un historiador important. Tampoc és que ara en sigui cap experta, ep, però en aquells anys la vida universitària i intel·lectual era una mena de galàxia misteriosa per a tots nosaltres, que desvetllava incondicionals admiracions. L'altre dia llegia com John Elliot, que havia conegut bé Vicenç, de jove, reivindicava l'actitud crítica de l'historiador català, sense defugir també aspectes que no li semblaven prou reeixits, com ara que en alguna ocasió queia en els tòpics que intentava bandejar. La mirada dels estrangers sobre la nostra història és molt interessant, sovint cal un bon distanciament per entendre que la història és complexa i complicada, que es fa molt difícil llegir el passat des del present i que tenim una gran tendència al victimisme, a cercar causes exteriors en les desgràcies històriques -no només els catalans- i que es repeteixen afirmacions no contrastades que responen al discurs polític que toca. Això mateix pensava ahir, en la xerrada que Maria Teresa Abelló va fer al Poble-sec, amb motiu de l'arribada de l'exposició sobre la Setmana Tràgica.

L'allau de novel·la històrica, avui de moda, sovint acaba de reblar el clau damunt dels tòpics, amb algunes, poques excepcions. En el cas de Catalunya la cosa resulta espinosa, els fets no sempre responen a allò que ens n'han explicat o que ens volen fer creure i si intentes raonar quelcom que no toca et miren malament i resulta fàcil que et titllin de fatxa o botifler de forma gratuïta. El pitjor és que sovint aquells que ens volen fer creure segons quina història idealitzada i que són experts en el tema també s'ho creuen. Caldrà estar atents als actes previstos i no deixar que quedin tan sols lligats a l'àmbit universitari restringit. Encara que no sé pas si corren bons temps per a demanar reflexions massives a l'entorn del passat amb el qual intentem entendre el present i justificar les nostres pretensions vers el futur.