os la puedo contar en dos palabras:
Un patio.
Y un trocito de cielo
por donde a veces pasan
una nube perdida
y algún pájaro huyendo de sus alas.
L'altre dia escoltava Marcos Ana, en una entrevista. És impossible no sentir admiració i un profund respecte, fins i tot en el cas de no experimentar massa simpaties pel comunisme militant, per aquest home de noranta anys (cosa que mostra com la longevitat no sempre va lligada a una joventut saludable) esplèndids, intel·lectual autodidacta, que ha passat per una vida duríssima i que té el dolorós rècord d'haver estat l'home viu que va passar més anys a les presons franquistes. A la tarda, tafanejant en una llibreria, ja vaig sentir a algunes persones demanar el seu darrer llibre de poemes, per cert.
També em va produir admiració que fos capaç de fer autocrítica del comunisme d'una forma plàcida i molt allunyada de qualsevol ressentiment. Ara bé, com moltes persones que han lluitat i patit per les seves idees, i que després han vist que potser les idees en abstracte no mereixien tants sacrificis, (encara que potser sí les persones amb qui es compartien), també va recórrer en parlar del comunisme i els seus resultats a l'antiga Unió Soviètica i d'altres països, al tòpic que utilitzen, per exemple, els cristians de bona fe en moltes ocasions: les idees són bones però s'ha de comptar amb què els homes les malmeten i perverteixen en ocasions.
Comprenc que ha de ser molt dur i dolorós reflexionar sobre el cost vital de defensar unes idees quan aquestes idees no han donat, ni de bon tros, els resultats previstos. I el fet és que això és fàcilment comprovable si contemplem la història de forma desacomplexada i valenta. Només cal veure com va acabar l'experiment de Cabet, que va provocar fins i tot els suïcidi del promotor i, fins i tot, anys abans, el d'un català que hi va participar, avui molt oblidat, Joan Rovira.
Vaig tenir a la Normal la sort de comptar amb Maria Rúbies com a professora de matemàtiques. Rúbies va ser convergent convençuda, i el partit, com en d'altres casos de militants de bona fe en partits diversos, li va amargar la vida. En una entrevista, pòstuma per cert, al Temps recordo que aquesta gran professora manifestava que s'havia afiliat a aquell partit per les idees i que, malgrat tot, s'hi tornaria a afiliar per les idees. Suposo que ser creient va tenir un pes important en la seva elecció política.
No sé si no hauríem de deixar les idees en l'àmbit de les idees i la intimitat, el mateix que la religió, i admetre d'una vegada que els reis no existeixen, vaja. És una mica com allò de què l'home -i la dona- neixen bons i que la societat els perverteix. Veient com tractava Rousseau la fillada ja ens n'hauríem d'haver malfiat. El que hi ha, més enllà de les idees, són personatges immensos, admirables, com Marcos Ana, i un grapat de molt bona gent que potser participa d'ideologies ben diferents, per cert.
(sueño de libertad)
Si salgo un día a la vida
mi casa no tendrá llaves:
siempre abierta, como el mar,
el sol y el aire.
Que entren la noche y el día,
y la lluvia azul, la tarde,
el rojo pan de la aurora;
La luna, mi dulce amante.
Que la amistad no detenga
sus pasos en mis umbrales,
ni la golondrina el vuelo,
ni el amor sus labios. Nadie.
Mi casa y mi corazón
nunca cerrados: que pasen
los pájaros, los amigos,
el sol y el aire.
9 comentaris:
Molt bo el Marcos Ana,
Malgrat tot crec que és bo que els intel·lectuals prenguin posicions polítiques... i que siguin crítics amb les seves pròpies idees.
Moltes vegades els problemes els tenim nosaltres que no sabem separar el que és l'obra de la política!
A vegades, o gairebé sempre, la joventut fa voleiar les banderes de l'abstracte ple de paraules buides; en canvi, l'edat fa matisar.
Com bé diu Vinyoli: "cal que fem poesia concreta, que ens tornem vells."
M'agrada llegir un poema com aquest, tan vital, tan -com volia Pla, i aspirava a fer Ferrater- intel·ligible i planer.
M'ha quedat fixada al cap aquesta frase de Ferrater
“Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment,
de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo” GF .
Quant a la resta, pe a mi va ser un gran xoc sentir Brassens cantar desenfadadamernt "Mourir pour les idées".
Allò que la veritat d'avui és objecte de persecució demà i viceversa... és dur d'admetre però és la pura veritat.
Ho diuen també a la seva manera Maquiavel, George Orwell i John Le Carré, i segurament mil i un altre autors més.
Desgraciat qui no s'ho cregui i no obri en consequència. Desgraciat o màrtir!
A tots ens fa il·lusió venerar màrtirs, però a tots ens va molt millor que sigui algú altre, nosaltres no.
I no és cinisme. És pura constatació. Gràcies a aquest reflex covard i primari sobreviu l'espècie en aquest món imperfecte.
Galderich
Això que dius que
"és bo que els intel·lectuals prenguin posicions polítiques..."
No ho dubto, i estaria bé.
Però ja em diràs en qui penses quan dius "intel·lectuals".
Suposo que et refereixes a nosaltres. O encara creus que els columnistes i articlers de diaris i tertúlies radiofòniques o televisives ens resoldran res de res?
En aquest cas concret, Galderich, primer va ser el polític i després ha estat el poeta. Jo ja no ho sé, això, els intel·lectuals -que no se sap ben bé què vol dir, això- arrosseguen seguidors que després s'ensopeguen amb la seva incoherència. Separar obra i persona és una cosa que s'aprèn amb els anys, no és tan fàcil, i no estic segura que aquell consell de l'evangeli, -feu el que diuen i no feu el que fan-, és massa pràctic, la veritat.
Hem culpat sovint els homes lligats a la religió d'aquesta incoherència vital i, en canvi, a segons quins 'intel·lectuals' i polítics, sobre tot d'esquerra, els ho perdonem gairebé tot...
Tens tota la raó, Olga, però ningú no escarmenta en el cap d'un altre, per això els joves tornen a ensopegar amb 'les nostres pedres',. Potser està bé que sigui així, qui sap.
La veritat, Sani, els màrtirs em fan 'yuyu', una cert angúnia, ja la paraula no m'agrada gens, n'hi ha que eren uns il·luminats i d'altres que no ho volien pas ser. Jo, la veritat, els venero molt poc, i tampoc venero els supervivents, tot és qüestió de sort i de casualitat, a vegades. Es fàcil manipular el seu record, vaja.
La veritat, tampoc no crec, actualment, en l'existència d'allò que en deien 'l'intel·lectual'. El món ha canviat molt, tothom a la vora nostra llegeix i escriu, i el fil que separa l'intel·lectual de la resta esta força malmès, la veritat. Una altra cosa és que hi hagi qui expressi idees interessants.
Les paraules com ara 'intel·lectual', 'cultura', 'identitat' i d'altres... ai, quantes definicions els podem trobar, al capdavall.
Com deia un jueu que va aconseguir sobreviure dissimulant la seva condició, 'és millor ser un gos viu que un lleó mort'. Encara més, quan a un personatge de l'època de la revolució francesa li preguntaven què havia fet durant aquella revolució es limitava a respondre 'he viscut'. Viure i sobreviure ja és prou complicat en segons quins contextos. La resta és 'literatura' -una altra paraula polisèmica-.
tu ho assenyales, amb la laïcització hem canviat els màrtirs d'una mena per herois d'una altra. El cas és que hi hagi algú que encarni tots els valors i ens empenyi a fer ves a saber quines bestieses. Som supervivents que odiem la nostra condició, perquè ens han fet creure que cal morir al circ, mirant els lleons a la cara. I, que vols que et digui, a mi, els lleons, així de tu a tu, em fan por i si puc, correré més que ells. :)
Intel·lectuals? ara mateix aquesta paraula ha perdut tot el prestigi, des que uns quants s'autobategen com a tals, qualsevol en pot ser d'intel·lectual.
Jo crec que hem de reivindicar la figura de l'intel·lectual (des d'un científic fins a un poeta... o ambdues coses!) i posar-hi tots els matisos que vulguem. No podem començar a desprestigiar paraules sense cap mena de sentit, no té lògica, acabarem sense diccionari!
Galderich, és que les paraules canvien, evolucionen, moren i neixen. No es tracta de desprestigiar sinó de situar els mots en el context del present. Avui l'accés a la universitat a casa nostra és molt gran, només cal comparar el nombre d'universitats que existeixen amb la 'única' de la meva adolescència. La cultura s'ha massificat, cosa que comporta molts avantatges però també frivolitzacions. Per això també, la valoració dels intel·lectuals -o com en vulguem dir- es relativitza, hi ha molta més gent que ho podria ser i, per tant, la seva influència no és la mateixa. No ho és la dels mestres, ni la dels metges. Els llibres són avui un bé molt abaratit.
Per altra banda, els canvis polítics del darrer segle, amb tots els seus sotracs, també han contribuït a fer minvar el pes de les ideologies.
No es tracta de perdre el diccionari, però, ai, els diccionaris envelleixen, també, i molt.
No sé a qui, avui, en el context de la cultura catalana, se li pot atorgar aquest paper, amb l'etiquetatge que comportava la paraula fa cinquanta anys, em costaria, la veritat.
Publica un comentari a l'entrada