Fa anys hi havia una dita sobre la millor feina, que comportava el treball d'un capellà, la paga d'un ministre i les vacances d'un mestre. D'aquestes tres característiques, tal i com va el món de les nostres rodalies, em temo que ja l'únic desitjable de tot plegat és la paga del ministre qui, a més, es pot prendre unes bones vacances de tant en tant també. Les vacances dels mestres sempre han estat un recurs fàcil per estimular debats plens de tòpics, com si els mestres, ai, tinguessin la culpa de tenir unes vacances oficials que no trien. Sobre la feina dels capellans, com que de capellans ja n'hi ha tan pocs, i com que sovint semblen més anacrònics que els toreros, poca cosa en puc dir, la veritat.
Parlar de la feina dels mestres és un recurs habitual quan es vol marejar la perdiu i defugir coses més serioses. Tothom pot opinar, com en el futbol, i dir la seva. El que m'estranya és que a nivell professional no es generin debats més aprofundits i seriosos sobre tot plegat i fins i tot sobre coses abstractes, com ara meditar a bastament per a què serveix l'escola avui dia. L'escola primària, ep. Per a provocar les nostres meditacions pedagògiques i metodològiques en parlaran a la banda ampla, aquest programa on hi ha un excés de gent diversa i variopinta opinant d'un tema suposadament seriós. Els objectius d'aquesta mena de programes se m'escapen, no sé per a què serveixen, la veritat. Però sembla que tenen un cert èxit, car la fórmula es repeteix sovint, al llarg dels anys.
Aquests tres components necessaris a la feina perfecta m'han recordat una altra trilogia paremiòlogica que deia sovint el meu pare. Sembla que per allà el seu poble i les comarques properes, en la profunda Catalunya rural i carlista, es considerava que les tres coses més fredes del món eren el morro d'un gos, les mans d'un barber i el cul d'una dona. Em temo que la cosa, hores d'ara, pel que fa al fred paradigmàtic, també ha canviat molt. Els barbers s'han reconvertit en perruquers de psicoestètica unisex, els gossos gaudeixen d'un tracte gairebé humà, i, pel que fa als culs femenins, amb les calefaccions i mantes elèctriques la cosa suposo que s'ha unificat tèrmicament de forma irreversible.
I pensant en els barbers m'ha vingut al cap una cobla d'aquelles de la meva infantesa, que ha esdevingut fins i tot feminista, amb el temps. Ves per on... Per cert, d'això de començar amb un tema, com ara les vacances escolars, i anar establint xarxes de coneixements diversos, fins arribar a la cobla amb missatge, crec que en deien constructivisme, darrerament, al cole.
Post-al-post: Ahir també a l'Àgora -no la d'Hipatia, la de Trevetesia, van parlar del tema -de les vacances escolars, ep, no pas dels barbers i les seves mans ni de culs discriminats- però no vaig veure el programa. A Saragatona en parlen més seriosament que no pas aquí...
6 comentaris:
Jo segueixo envejant les vacances dels mestres. I la paga! :-)
Ha, ha, Júlia, crec que has estat establint hiperenllaços mentals, la sal dels apunts de bloc.
Víctor, conec molta gent que avui té molts dies de vacances i pagues substancioses. Ara bé, si fos una jove del present, als mestres públics els envejaria l'estabilitat, per damunt de totes les coses. Als mestres i a d'altres funcionaris... Per això les aspiracions professionals van per aquest camí. No enveja igual un aturat que un funcionari, vaja, és obvi.
Doncs sí, Allau, tens tota la raó, cada vegada em passa més, hiperenllaços constructivistes accelerats.
ja sabem que és una llegenda, que no feu (feieu) tres mesos de vacances, que us hi quedeu quan comencen i torneu abans. A més a més des que no es paguen hores extres sempre sel's deuen dies a la gent. És d'aquells "San Benitos" que es porta penjat i la gent ja pot anar cantant que es queden amb aixó: els mestres si que fan vacances, tres mesos, i encara es queixen.
Francesc, si és que a mi, quan treballava -de mestra- també em semblaven llargs dos mesos. Però, jo no les triava pas democràticament, les vacances. I, amb aquesta reformeta que volen fer no arreglaran res, ni el calendari escolar ni les mancances de l'ensenyament.
Una mica victimistes sempre ho hem estat, també, els de la professió. Un motiu per a no queixar-se és tenir feina fixa,per exemple.
Publica un comentari a l'entrada