Els quatre elements i les nostres dèries vitals

En un espai temporal relativament curt tres dels quatre elements tradicionals han palesat la feblesa del nostre cofoïsme. Primer va ser l'absència d'aigua, la sequera que evidenciava, deien, com ara ni plovia ni nevava. El debat es va centrar en com i de quina manera portar aigua cap a casa i es van prendre mides que fregaven el ridícul. Quan més encès era el debat i més gruixudes les bestieses programades, va ploure i, que jo sàpiga, ja no s'ha parlat més de les màquines de treure sal ni de les possibles transfussions de la  Roina, al menys de forma pública. La culpa la tenia la meteorologia imprevisible, és clar.

Fa poc ha estat el foc, i no és la primera vegada. Ens va castigar amb pèrdues de vides humanes i va generar un debat posterior destinat a trobar el culpable manxaire, com sol passar. De tant foc creuat posterior no n'hem acabat de treure l'entrellat. Encara més, que jo sàpiga tampoc s'ha debatut el més important: com fer que no torni a passar una cosa tan greu. Com en d'altres ocasions, la culpa era de la meteorologia imprevisible.

L'aigua també ha arribat en forma de neu. Ens hem quedat a les fosques i una gran part de Catalunya hi ha esmorzat, dinat, berenat i sopat, en la penombra. Tampoc treurem l'entrellat de la qüestió, arribarà un altre fet greu i ja no es parlarà del tema, encara més quan les desgràcies personals han estat menors i pietoses. La culpa, sembla, ha estat de la meteorologia imprevisible. L'aigua acostuma a donar ensurts diversos i greus, a la Mediterrània, hem tingut un hivern amb inundacions a moltes contrades més o menys properes. Hi ha un refrany que fa: el foc té amo, que l'aigua no.

Sobre l'aire, a nivell global, vam patir l'alarma d'un virus gripal i eteri destinat a castigar els nostres hàbits pecadors de forma contundent. Les veus raonables sobre l'excés de l'alarmisme van ser castigades amb comentaris que tots recordem. La monja fuetejada de forma simbòlica ha fet mutis, com va anunciar que faria quan no calgués, però un senyor seriós de l'OMS ha insistit en els interessos que movia el tema, sense que, des de fa dies, se n'hagi cantat gall ni gallina, de tot plegat. No sé si la culpa també va ser de la meteorologia, en aquest cas.

O sigui, que malgrat el canvi climàtic patim del clima mediterrani de sempre: imprevisible, variable, divers, imprevisible si no fos que una de les seves característiques és, precisament, això de ser imprevisible. Sovint les informacions dels homes i dones del temps expliquen que fa deu, vint, trenta, quaranta anys que no passava alguna cosa. Però el fet és que ja havia passat en algun moment. En algun moment del qual tenim dades, car de temps ancestrals en sabem poca cosa més enllà dels testimonis escrits de l'època. El quart element, la terra, també pot tremolar en el moment més imprevist, recordeu que les malvestats del segle XV van incloure molts terratrèmols olotins...

Això del manxaire no és ancestral, com sabeu ve d'un personatge del Ferrer de Tall, aquell de l'esmola que esmola. Però imagino que recull un sentiment popular molt humà, el de constatar que sempre paguem el pato els més innocents i que els veritables responsables se'n surten d'allò més bé. Actualment s'ha inventat, en moltes professions amb algun risc i fins i tot per a activitats de lleure, l'existència de complicats protocols burocràtics destinats a aconseguir que els responsables directes es trobin en els nivells de menys decisió i que sigui molt fàcil carregar-los els neulers (un altre dit popular). A més, aquells que porten el pòndol i timonegen la nostra vida mediocre saben com n'és, de feble, la memòria popular, pel que fa a qualsevol tema, sempre que, ai, en surti un altre destinat a substituir-lo de forma ràpida i discreta.

Òndia, porto tants anys de blog que m'adono que ja vaig copiar el fragment del manxaire pel desembre de 2007, en aquell cas relacionant-lo amb afers educatius. Tant és, el repeteixo, sempre va bé recordar els clàssics. I a més ho faig en l'ortografia original i pre-fabriana, que ja tinc un empatx d'ortodoxia aquests dies:

Vá'l ferrer á treballar,
ell paga tot lo que passa,
si es fadrí, y li han dat carbassa,
mòlt cuidado ab lo manxar;
si canta, rep per cantar;
si no, per darse poch aire;
si parla: -Calla xarraire;
si calla: -Parla mussòl;
si de la carbassa's dol,
¿qui'n tè la culpa? 'L manxaire.


¿S'acaba 'l ví del porrò?
-Lo manxaire l'ha begut.
¿Lo cantiret ja's aixut?
-Se l'ha begut en Bielò.
¿Renya lo fadrí majò?
-Ja l'espía aquell xarraire.
¿Compareix l'amo cridaire?
-Ja li ha dit aquell mussòl;
y fins de plourer ó fer sol,
ne tè la culpa'l manxaire.


Y, d'aquí, reb clatallada;
d'allí, puntada de peu;
d'allá estirada, que't trèu
mitja orella d'esquinsada,
A l'un pegar li agrada,
á l'altre, sentil cridaire,
y com pilota que'n l'aire.
jugant á gèps s'ha tirat,
encara, d'haver votat,
¿quí'n tè la culpa? 'L manxaire.