Evocacions acolorides

Una de les frases de Groucho Marx més conegudes és aquella que fa: hi ha coses més importants que no pas els diners, però... són tan cares! El fet és que coses que abans eren molt cares ara són al nostre abast, i que el valor que donem a les coses, ens agradi o no, va lligat sovint al seu preu. Un tresor antic dels infants, avui molt més assequible, són els llapis de colors. El meu pare havia tingut, de petit, tan sols una capseta de llapis de colors que una seva germana, més gran, que es dedicava al servei domèstic a Barcelona, li va portar en una ocasió. Jo ja n'havia tingut alguna més, de vegades fins i tot de la marca Faber que era la millor de l'època, llevat dels emblemàtics Caran d'Ache que només poseïa a la meva escola una nena que tenia parents a França, els quals li havien regalat. 

A l'escola, quan començava a treballar de mestra, a primers dels setanta, recollíem els llapis de colors que queien a terra i n'omplíem capsetes de sabates buides, per tal d'aprofitar-los. Els grups d'alumnes eren molt nombrosos, de vegades de més de seixanta alumnes, i, per tant, el recapte era important. També el paper era escàs i en algunes ocasions s'aprofitaven fulls d'empreses o comerços, pel darrere. Durant les primeres eleccions també es van aprofitar molt les paperetes de vot, pel dors. En aquests darrers cursos ja comptava amb capses immenses plenes de restes en molt bon estat de plastidécors i ceres. El fet és que es trenquen les puntes molt menys que no pas abans, i que el costum vigent, en la nostra ben peixada societat del present, és estrenar material a principi de curs, en general.

Les capsetes de llapis de colors tenen un encant especial. Per a la gent gran, encara conserven una estranya màgia, que les relaciona amb el seu valor antic. Vaig a uns excel·lents cursos de pintura i dibuix a l'Escola de la Dona, amb força gent de la meva edat, i per pintar uns treballs hem hagut de portar llapis de colors. Em vaig adonar que no sóc l'única consumista compulsiva de material de papereria, més d'un i d'una van admetre que no són capaços d'entrar a la cooperativa Abacus o a qualsevol altre establiment del ram sense comprar el que sigui, encara que després faci més nosa que servei: llapis, retoladors, pintures, blocs de dibuix, llibretetes, clips... 


En una bonica cançó de Jorge Cafrune, La cajita de madera,  un nen enterra el seu estimat canari a dins de la petita capsa de llapis de colors, cosa que equival a fer-li un gran homenatge afectiu:

La cajita de madera,

la misma que contuviera

lapicitos de color,

fueron su caja postrera,

de aquel que en su vida fuera,

su mas preciado valor...

Els llapis de colors i els llapis, en general, crec que no desprenen avui, com li passa al paper, la flaire intensa i característica que feien en d'altres temps. O potser és que jo ja he perdut olfacte. Una de les activitats domèstiques del meu pare, en les seves poques estones de lleure, a més d'enllustrar les sabates de tota la família, era fer-nos punta a tots els llapis escolars, amb un ganivet ben esmolat. Les puntes dels llapis, sobre tot si aquests no eren de bona qualitat, es trencaven sovint. 

Avui hi ha un munt de varietats d'estris per acolorir dibuixos, al mercat. Els preus també són variables i per a tots els gustos. Els reis de l'acoloriment aquarel·lable continuen sent els Caran d'Ache, que encara tenen un preu alt. Els Alpino, que en el meu temps eren els baratets, a l'estil de les sabates de Can Segarra, han millorat moltíssim però encara conserven la seva preciosa tapa verda i evocadora, amb un llapis, un bambi i un bosc. En la meva època hi havia una altra marca de qualitat mitjana, Galatea, amb una capsa en la tapa de la qual hi havia una senyora elegant, que muntava a cavall. 

Quin greu sabia començar a comprovar com alguns colors, els més utilitzats, anaven minvant de pressa, fent que aquella meravella de la capseta nova, ordenada, i amb els llapis tots iguals en alçada, anava agafant un aspecte descurat i irregular! La capsa de colors era com una metàfora de l'escola i de la vida, tots arribaven en igualtat de condicions, però l'ús malmetia els uns més que no pas els altres.

El súmmum del luxe escolar era poseir un bon estoig, amb tapa de pell, d'aquells on venia de tot, llapis, colors, goma, maquineta, regle, àdhuc compàs. Les bones capses de compassos també eren molt cares i per a privilegiats. Avui tot ha canviat força, amb l'ús del plàstic, que ha abaratit molts productes. Les escoles tenen tendència a fer això que es diu socialitzar els materials,  cosa que estalvia disgustos i facilita la prevenció de la cleptomania infantil. Era freqüent que a escola et volessin els materials, hi havia moltes especialistes en el tema. Jo, que era molt despistada, resultava una víctima propícia al robatori. A més, hi havia, com m'imagino que encara hi ha, petites mafioses i xantatgistes. 

Recordo que quan tenia uns vuit anys una companya em deia, de tant en tant:

-Si no em dones aquest llapis (goma, maquineta...) li diré a Sor Pia una cosa teva.

Jo, malgrat que no havia fet res, tenia, com he tingut sempre, una gran por a ser acusada del que fos i no poder demostrar la meva innocència, ja que aquesta demostració, com és ben sabut, no sempre és fàcil i la veritat no acostuma a surar amb tanta facilitat com afirmen els optimistes. Així que donava a la nena el que em demanava en més d'una ocasió.

A més, jo era molt crèdula. Una altra companya d'aquells anys em va assegurar que si recollia els encenalls dels llapis en fer punta, així com els bocinets de mines, i ho llençava tot plegat al foc, es transformaven en una gran pila de joguines. Per sort, no se'm va acudir de provar-ho, per si un cas, però  vaig estar molt de temps amb el dubte de si aquella història era certa o no.

Un tema important i espinós era l'escriptura amb tinta. A les taules de fusta de l'escola  hi havia uns forats amb tinters on les monges endegaven una barreja amb estranyes pólvores groguenques que es transformaven en un suc blau marí una mica aigualit. A casa ja teníem tinters amb tintes més bones, els tinters Pelikan, de color blau o negre. Per no parlar del luxe de la tinta xina, adient per a treballs de qualitat, com també el paper de barba. Plomilles, mànecs i taques inesperades formaven part de la vida quotidiana. Fins que van arribar les estilogràfiques i, més endavant, els bolígrafs. En pocs anys tot plegat va canviar de forma irreversible. Nosaltres, també. Malgrat que les capses de llapis de colors es trobin a l'abast de la majoria d'infants  i fins i tot els basars xinesos en tinguin d'acceptables, a preus molt barats, encara conserven una bona part de la seva magnificència antiga.

RETRAT D'INFANT QUE PINTA

L'infant ha pres paper i els llapis de colors,

es mira el blanc ple d'ombres del tall de la cortina

i pinta, llengua al llavi, bastons i més bastons

fins que l'alè d'un àngel alça la roba fina:

darrere de la tela hi ha vidre, i un balcó,

i cases i més cases, i el cel, i la farina

d'uns núvols que contenen l'esclat de la blavor.

Com es dibuixa, allò? ¿Quin estoig té el color

del sol quan apareix i balla a la vitrina?

S'asseu damunt dels llapis i mira, mira, mira.

                                               Jaume Subirana