9.3.10

Ai quin fred que fa, plou i neva i nevarà...

Em sembla que hem dedicat més blogs a la nevada que no pas a l'Espriu. Els fets excepcionals, poc freqüents, desvetllen curiositat i també els nostres sentiments innocents abaltits. Com que ja sóc gran i no he anat corrent a la muntanya per fer ninots de neu, ni jove, i tampoc no he anat a llençar-me boletes de neu amb la colla d'amics, m'he limitat a seguir el fenòmen des de casa i deixar-ne constància al blog. Moltes persones han fet fotografies i les han penjat o expliquen a blogs diversos, com jo mateixa, sentiments personals, records i sensacions, i també allò que estan fent mentre contemplen aquesta neu en indrets on nevar no és, ni de bon tros, massa habitual.

En Sani em fa arribar un enllaç a l'arxiu fotogràfic d'un diari on es veuen imatges de diverses nevades barcelonines.  Em sorprèn constatar que l'any en què vaig néixer, pel febrer, dos mesos abans de la meva arribada al món, en va fer una de remarcable. El que m'estranya més és no recordar que ningú de casa em comentés que aquell any havia nevat. Imagino que la novetat de la meva arribada era més important que no pas la meteorologia, qui sap. El nostre imaginari personal és subjectiu i interessat, egoista i inexacte.

Avui, la facilitat per fer fotografies i filmacions ha arribat a extrems impressionants. Som i serem la generació més retratada fins ara de la història. Ja han quedat lluny aquells temps en els quals, en morir els avis, s'encarregava un retrat d'ells per a tots els familiars, retrat que s'emmarcava i es col·locava en un lloc preeminent de la casa. De vegades s'aprofitaven fotografies de documents, no sempre era fàcil aconseguir imatges de la gent gran, i es feia una mena de muntatge fotogràfic amb aspiracions artístiques. 

La gent acostuma enviar un munt de fotografies i vídeos a les televisions, actualment. Cada dia gaudim de centenars de postes de sol artístiques procedents de tots els punts cardinals de la nostra geografia. No entenc, doncs, perquè en dies de complexitat en el trànsit s'envien tants equips televisius pels pobles, quan molta gent pot fer arribar informacions i gravacions diverses des d'indrets remots. Deu ser per mantenir un cert caliu informatiu, vaja, ho ignoro. Em sembla que és una despesa una mica inútil, aquesta i un mal exemple, quan, de fet, estan insistint en què no et moguis de casa si no en tens necessitat. La neu va provocar un gran caos i un aclaparador excés informatiu. Hi havia un gruix d'informació útil, és clar, però també molta palla, com sol passar, i molts d'aquests testimonis espontanis que cerquen minuts de glòria televisiva quan poden. El temps atmosfèric ha propiciat programes que semblen humorístics, la gent truca a la ràdio per preguntar, per exemple, als grans gurús de la ciència meteorològica: la meva nebodeta anirà aquest cap de setmana a... (Katmandú, Olot, Miranda de Ebro, Mollet del Vallès, Praga o Venècia). Quina roba s'ha d'emportar?

L'excés monotemàtic en la informació sovint crea un excés d'alarmisme. Sembla que estem fregant el desastre, encara que els fets no hagin produït, per sort, desgràcies personals greus. La manca de paciència davant del contratemps ha augmentat molt, en els darrers anys,  amb el convenciment, que la cultura del present ha fomentat, que tenim dret a tot i que tot és possible i evitable. Els poders públics ens ho han de solucionar tot, també. Ells s'ho han buscat, fan de papa i de mama sense haver estudiat pedagogia, i nosaltres hem assumit el paper d'infants als quals cal prohibir, renyar, aconsellar, educar i sancionar. De vegades ho fan de forma maldestra i matussera, se'ls critica a tort i a dret, tothom crida i baladreja, però poques vegades passa res més. Si cau algun cap, és el del manxaire. 

6 comentaris:

Núr ha dit...

Ostres, Júlia! He pensat el mateix quan he posat la tele i he vist en Pol Marçà perdut per una carretera catalana on la gent havia deixat cotxes abandonats perquè no podien arribar a casa, i la noia de la Jonquera! Ens recomanen no sortir, però ells envien gent a fer retransmissions...

La meva parella ha hagut d'anar a treballar, pobret! Li han dit que agafi el metro, i em sembla bé, això. El problema és que ell no es passa el dia en una oficina davant l'ordinador, si no que fa feines de manteniment a domicili, és a dir, que es passa el dia al cotxe anant amunt i avall... i això no em fa gens de gràcia després de veure els avisos a la tele.

I estic d'acord amb tu totalment en el darrer paràgraf. Realment cal parlar de manca de previsió i incompetència de les autoritats? Per un dia que neva fora de temps, per l'amor de déu!! Criatures amb molt poc seny, és el que som. Recuperant el que deia abans: des que he engegat la tele aquest matí que sento "agafeu el cotxe només en cas de necessitat". Per un dia que ens quedem a casa, no passarà res, no?

Júlia ha dit...

Nur, ja fa anys que passa això i va a més. La realitat és que no es pot viure sense riscos i que, més enllà del fet que sovint les autoritats no saben respondre com cal i quan cal (s'havia dit ja que nevaria, el mateix va passar amb la sequera), també ens hem tornat molt poc pacients amb qüestions que tenen solució, encara que aquesta trigui.


Sobre la tele, és que cada dia em sembla més absurda la forma que tenen de 'informar'.

Deric ha dit...

és cert, enviar aquests corresponsals és una despesa important i un perill, però al menys aquests cobren per fer-ho si és la gent del lloc, no veurà res i a sobre farà la feina.

Clidice ha dit...

La gent no tenim paciència per res, tens raó. Semblem infants aviciats i voldríem que les autoritats tinguessin un botó per parar el temps quan ja no fes gràcia. Ara, el que no pot ser, de cap manera, és que el conseller del ram (i perquè serà que sempre és d'ICV) surti i digui coses com: "està tot controlat", "no hi ha ningú atrapat a la neu", i veure després el que s'ha vist. Tan li costava dir la veritat: "essent com és una situació excepcional, està tot el controlat que es pot. Demanem paciència a la població que no descansarem fins a intentar arribar a tot arreu on hi pugui haver problemes". Per exemple.

Júlia ha dit...

Deric, és que no entenc què hi fan, la majoria, de poble en poble.

Júlia ha dit...

Clídice, he perdut la fe en els polítics i em sap greu perquè segur que darrere dels que es veuen hi ha un grapat de persones esforçades, però em sembla que només pugen els mediocres i carallots arriben al capde munt. És una percepció subjectiva, ho admeto.

I el Saura, volando, volando, a Mallorca voy, a Mallorca voy.